Preparades per a l'hivern! (collit, o no)

Ja fa una setmana que vam entrar a l'hivern! Tot i que les temperatures no són exactament d'hivern, a la nit sí que refresca i el pis va baixant de temperatura al llarg de la nit. No som de posar la calefacció a partir de certa hora, ja que quan va néixer la petita ho vam provar i jo em despertava quan s'engegava asfixiada de calor. Per altra banda diuen que millor l'habitació fredeta que calenteta, per qüestió d'evitar virus.

Quan va començar a refrescar, vam començar els encostipats, tant la Nutxi com jo, però ella a més va acabar amb dues bronquitis... Havíem de trobar ràpidament la solució! Val a dir que nosaltres tenim el seu llit de baranes adosat al nostre sense la barana que hi hauria entre el seu llit i el nostre (el que se'n diu en sidecar). Com que es movia molt i es destapava, per nosaltres la millor solució va ser posar-li un pijama manta. És com un pelele, però més gruixut, acostuma a ser de polar, i nosaltres li posem amb un pijama de cotó a sota. A vegades quan la poso a dormir té calor, amb el que llavors només la poso amb el pijama de cotó i la tapo una mica amb el nostre nòrdic, tot i que s'acaba destapant. Llavors, quan jo vaig a dormir més o menys li afegeixo el pijama manta i al seu llit, que hi està de meravella. 

Una altra opció és un sac d'aquests que "s'acoplen" al nadó, però la majoria són sense màniques i a mi personalment això de no posar-hi mànigues se'm feia estrany. Per altra banda, les cames tenen llibertat de moviment quan les criatures estan estirades, però si volem aprofitar el sac/pijama de bata per estar per casa no és pràctic. En canvi els pijames manta moltes vegades porten anti-lliscants als peus perquè puguin caminar sense relliscar.

Una opció que vaig trobar interessant és un pijama manta que es pot convertir en sac jugant amb les cremalleres de l'entrecuix. També se li poden treure les mànigues. Els inconvenients que hi vaig trobar van ser, per una banda les talles, ja que hi ha de 0-9 mesos, 6-24 mesos i 12-36 mesos. Això vol dir que per exemple amb 6 mesos el de 6-24 li anirà enorme, per tant perdem la mobilitat. Per altra banda, el preu també va ser un inconvenient per mi, ja que valen uns 40, 53 i 60 euros respectivament.

Definitivament per nosaltres, la solució ha estat el pijama manta, que en pots trobar de baratets. També n'hi ha per adults, però jo prefereixo dormir amb el nòrdic :-) I com que la peque segueix mamant a la nit, vam haver d'idear la solució per a mi. Pensant en la idea dels pijames de lactància i, tenint en compte que m'havia comprat tots els pijames nous per quan neixés la Nutxi, oberts per dalt tal com m'havien recomanat a l'hospital, vaig decidir comprar una samarreta de polar al Decathlon (5 euros) i tallar-la a l'alçada de sota el pit. D'aquesta manera puc portar el pijama descordat per la part de la pitrera sense encostipar-me perquè tinc el polar que m'abriga. Quan la nena vol mamar, només cal pujar una miqueta el polar per treure el pit i puc seguir abrigada amb el nòrdic fins a sota el pit i amb el polar cap amunt. Una altra opció hagués estat fer un parell de forats a l'alçada del pit en comptes de tallar tota la samarreta, però en el meu cas quedaria massa abrigada.

Un any molt intens

Fa un any, a aquestes hores, ja ens havíem "acomodat" a l'hospital. Encara érem una família de dos, però aviat passaríem a ser una família de tres.

22/12/2011

Ens va costar molt aconseguir-te, però un cop et vas gestar a la meva panxa i vas decidir sortir m'ho vas posar tot molt fàcil. Recordo tocar el teu cap quan estaves a punt de sortir i cridar tots plegats per animar-te a fer l'últim pas. Un cop a fora, la teva mirada em va enamorar, eres plena de vida, plena d'amor. I el teu pare no podia estar més emocionat, havia viscut intensament tot el part i ara observava la nostra presentació cara a cara, pell amb pell. Havíem esdevingut una família de tres... Recordo l'estada a l'hospital, com et trobava a faltar quan estaves massa minuts al bressol. El teu pare i jo no podíem deixar de mirar-te... Recordo l'arribada a casa, molt més intensa del que esperàvem, amb les emocions a flor de pell i tu dormint plàcidament... Recordo aquell silenci plàcid dins de casa, una casa ben plena des que havies arribat... Recordo aquells plors amb por de molestar quan et canviàvem el bolquer o quan tenies gana, o set, o fred, o son, o qualsevol cosa desconeguda per tu... Recordo tantes coses! Els sorollets a la nit, els primers sons conscientment, les primeres rialles i les primeres croquetes, els dia que et vas asseure i el dia que vas tastar la primera poma... I recordo voler gravar-les totes per sempre més, per poder assaborir cada moment...

Però no només són records el que em queda d'aquest primer any. Ha estat un any ple d'aprenentatges. Aprenentatge a ser mare (i el que em queda!), a seguir el meu instint independentment dels consells i comentaris, a deixar-te fer i caure si és necessari, a confiar en tu i en mi, i en nosaltres, a tenir paciència i no cridar, a improvisar i fer sobre la marxa i no planificar-ho tot, a ser més valenta, a escoltar-te i a mirar el món des d'un angle diferent, a estar al 100%... M'has ensenyat tantes coses! I no vull deixar d'aprendre, vull seguir explorant el món amb ulls d'infant!

22/12/2012

Ha estat un any ple d'emocions, amor, aprenentatge, oxitocina, rialles, avenços, tendresa, felicitat, descobriments, exploració, mirades, carícies, petons, massatges, joia, instint, superació, esverament, èxits, seguretat, poder... Ha estat un any molt intens. I et vull donar les gràcies per totes aquestes vivències, per fer de cada dia un dia radiant, per cada somriure i cada carícia, per omplir la meva vida i fer-me feliç.

En definitiva, gràcies per existir! I per molts anys baldufeta!

Preparades per a l'hivern! (Porteig)

Demà dia 21 de Desembre a les 11:11h hi haurà el solstici d'hivern. Tot i que de moment no sembla que hagi de fer gaire fred, algun dia d'aquesta tardor ja n'ha fet una mica. Per aquest motiu, durant uns dies, a la meva mare i a mi ens va portar de cap com fer-ho perquè la Nutxi anés ben abrigada a la motxilla. L'any passat era molt petita i amb el fulard i el meu abric anàvem de conya, però aquest any ja és més gran i cal tenir en comptes una sèrie de punts.

Segons la meva experiència, no és el mateix portejar un nadó que gairebé no es mou a un més grandet que ja vol gatejar/caminar, el/la portes al parc, etc. Com he dit, quan tenia pocs mesos de vida, amb un fulard elàstic i el meu abric no necessitàvem res més. Quan entràvem a un lloc que feia calor, fora l'abric i cap problema. Si feia molta calor, li baixava la capa de més enfora del fulard i perfecte. I al carrer si feia molt fred, podia afegir una manteta, però on vivim nosaltres no fa tan fred i si jo amb abric en tinc prou, ella amb fulard i abric en tenia de sobres.

Enguany, ella ja es mou i hi ha moments en que es cansa i es vol moure, o a vegades la portem al parc. Però el seu abric i després la motxilla em sembla una mica incòmode ara que encara li queda força amunt l'esquena de la motxilla. Així que vam optar per fer-li una espècie de cobertor/capa, molt fàcil de fer (gràcies, mare!). Simplement amb una manteta amb una goma passada per la part que li queda a dalt i que la goma tingui una "llaçada" a les puntes per poder-les passar per les tires de la motxilla.

En el nostre cas, podem passar les "llaçades" per les tires per penjar el bolso que hi ha a la boba 3G. Si voleu un cobertor més treballat, aquí podeu veure diferents fotografies de cobertors que han fet algunes mamis molt manetes.

Amb el cobertor anem molt bé, sobretot quan anem de compres, ja que quan entrem a una botiga, només cal obrir la tira de la manta d'una banda per tal que la manta quedi a un costat i voilà. Per anar al parc, amb portar l'abric a la mà i posar-li de seguida que baixa de la motxilla, ja és suficient. Una altra opció que vam estar meditant va ser la del "buzo". Al final la vam descartar perquè al cap i a la fi seran dos dies, aquí no fa tant fred. També vaig descartar l'abric especial per porteig per diversos motius. El primer, el preu. Tot i que diuen que s'amortitza, tenint un abric que ja em va bé per portar-la al davant, em va semblar innecessari. Això no vol dir que no pugui ser útil per altres portadors/es, que segur que ho és molt! Segon, el meu home també la porta i no agafaria l'abric especial, amb el que el cobertor ens serveix per qualsevol que la porti. Finalment, vaig meditar l'opció sobretot per portar-la a l'esquena, però per una banda he decidit no portar-la a l'esquena de moment i per una altra, em sembla que serà molt incòmode si ella vol pujar i baixar.

El que sí em sembla imprescindible per quan van en portabebès són els escalfadors per les cames. En podeu trobar molts models: de llana, de cotó, amb boteta, casolans, etc. Els que porta la meva peque els hi ha fet la seva besàvia de conjunt amb el gorro i la bufanda. Us agraden?

Si voleu més informació, hi ha diverses entrades molt interessants a la blogosfera sobre porteig a l'hivern. Podeu veure un recull de diferents opcions aquí i aquí.

Contes per a nenes?!

Ahir vaig anar a fer una volteta a buscar una panera per la panera dels tresors de la meva filla ja que hi hem afegit coses (de fet l'estem transformant una mica per adaptar-la a la seva edat) i se'ns ha quedat petita. El cas és que vaig entrar a una botiga d'aquestes que tenen coses per la llar bé de preu a veure si trobava alguna cosa que em servís. Com sempre que vaig a una botiga d'aquestes, vaig aprofitar per mirar tota la botiga i vaig passar per la secció infantil, on tenen un munt de contes i aquest cop en tenien molts en català, cosa interessant!

El que jo no sabia és que també hi ha contes per nenes!! Què és això de contes per nenes?! És esgarrifós! No em vaig atrevir a obrir-lo perquè veient la portada ja m'imagino el contingut, us ho podeu imaginar vosaltres mateixes/os. Em sembla vergonyós que en aquests temps que corren, on els prínceps blaus ni són blaus ni són com ens els han venut i que avui dia la majoria de princeses treballem per guanyar-nos les garrofes, encara s'expliquin contes per nenes. No és que vulgui igualtat en tot, també entenc que hi ha coses "innates" que tenim els nens o les nenes, però que s'encaselli d'aquesta manera als infants em sembla terrible, perquè així no hi haurà manera de canviar-ho. He dit.

No és un iogurt

Aquesta va ser la resposta que vaig donar a una amiga el dia que em va preguntar quan passaríem a la peque a la seva habitació. Li vaig dir que no tenia data de caducitat, que no era un iogurt. Reconec que a vegades són una mica borde responent, però és que quan sentim repetidament certes preguntes i certs comentaris, encara que vinguin de persones diferents, ens posem a la defensiva. Últimament ja no estic tant a la defensiva, però la pregunta me la segueixen fent. I la resposta segueix sent la mateixa, no tenim data fixada. La Nutxi dorm a la nostra habitació, que també és la seva, des del dia que va néixer. Primer dormia al moisès, però ràpidament ens vam adonar que ens era més pràctic tenir-la al llit amb nosaltres i per comoditat hi vam acoplar un llit de baranes treient la barana entre el llit gran i el petit. Des de llavors dormim plàcidamet els tres i de fet, el meu home dorm seguit tooota la nit. Nosaltres tenim nits de tot. Unes més mogudetes i altres més plàcides, però el que tinc clar és que donar-li el pit sense haver de moure'm gaire és fantàstic i a més és meravellós despertar-me i trobar-la allà. No dic que tothom hagi de fer collit, que cadascú faci el que vulgui, però per mi ha estat la solució ideal, a part que en gaudeixo.

A la pregunta quan la passarem al seu llit o a la seva habitació, caldria puntualitzar que ella ja està a la seva habitació i al seu llit (és l'última que ha arribat i té més tros de casa que la resta de la família! xD). Un cop dit això, no m'he plantejat quan anirà a dormir a una habitació diferent de la nostra, qui sap, potser ens ho demana ella un dia (hi ha molts nens i nenes que ho fan) o potser jo, o el meu home, necessitem canviar-la un dia. De moment sembla que aquest dia queda lluny, ja que tots tres hi estem molt còmodes. A més, si bé he après una cosa durant aquests gairebé 12 mesos que la meva filla és al món, és que més val no fer segons quins plans i anar sobre la marxa de les coses i situacions.

Em falta l'aire

Segurament molts i algunes no entendreu aquesta entrada, però també estic segura que no sóc l'única a qui li passa això.

La meva filla té gairebé un any i des que en té 5 i mig que treballo. Tinc la sort de poder fer gran part de la jornada des de casa, però no ho puc fer sempre i hi ha dies que em toca estar fora de casa matí i tarda. Sort que de moment encara puc venir a dinar. No entraré en més detalls de la meva feina perquè no és l'objectiu, però en podria parlar entrades i entrades.

El cas és que quan vaig començar a treballar trucava cada dos per tres a casa per assegurar-me que la nena estava bé. Ja sé que estava bé, normalment està amb el seu pare o una de les seves àvies, però jo necessitava saber que estava bé. Ara encara ho faig, però ja no truco tant, simplement demano que em vagin passant el parte per whatsapp (sort de les noves tecnologies!!). A mida que s'ha anat fent una mica més gran m'he anat relaxant una mica, però tot i així, quan va avançant el matí o la tarda i per tant les hores que fa que no la veig, cada cop noto que em falta una mica més l'aire. I és literal! Tot i que sé que no em falta aire, la sensació és ben bé aquesta. Sort que mai he tingut una pujada espectacular de llet, si no, crec que vessaria llet cada dia, com li passa a moltes mares lactants. Quan es va acostant l'hora de tornar cap a casa, em noto més i més nerviosa, amb més ganes de deixar-ho tot i córrer cap a ella. Com quan em vaig enamorar del que ara és el meu marit!

M'agrada molt la meva feina, però cada vegada que em desenganxo de la meva filla és com si em treiessin un trosset de mi. I sé que només ho pot entendre qui ho ha passat. Qui m'anava a dir a mi que em passaria això! Jo no m'ho imaginava pas!

I a vosaltres? Us ha passat o us passa?!

Trenta-quatre

Doncs sí! Avui, dia Mundial de la Sida, sembla que també faig 34 anys! Però per mi és el primer, el primer aniversari de la que ara sóc, el primer aniversari que no m'he recordat que era el meu aniversari i que no he preparat amb setmanes d'antel·lació. El primer aniversari que puc sentir el que sent la meva mare cada any quan faig anys. El primer de molts, en definitiva.

És per aquest motiu, que m'agradaria dedicar aquesta entrada a la meva mare, la persona que sempre ha estat al meu costat incondicionalment, perquè el seu amor és incondicional. La que segurament ha cregut moltes vegades que no hi arribava (com em passa a mi), però que a mi no m'ho ha semblat mai (com espero que li passi a la meva filla) i la que m'ha posat el llistó de la maternitat ben amunt.

A tu, mami, et vull donar les gràcies per haver decidit portar-me a aquest món i per haver confiat sempre en mi. Per estar sempre al meu costat, tant per celebrar les victòries com per plorar les derrotes. Per educar-me en l'exemple i ensenyar-me els valors de la vida. Per escoltar-me i aconsellar-me o renyar-me sempre que ho he necessitat, però a la vegada deixar que triés jo el camí i que m'equivoqués si era necessari. Per saber-ho tot de mi sense necessitat de parlar (suposo que d'això se'n diu vincle!). Per fer els sacrificis necessaris per tal que jo pogués estar ben alimentada, pogués anar de colònies, a la universitat i el que fes falta. Per treure temps de sota les pedres per jugar amb mi, per xerrar, per anar de compres, per anar a nedar, per preparar-me l'esmorzar cada dia (i la fiambrera durant la carrera!), per tenir els mil paquetets per desembolicar el dia de Nadal, o del meu aniversari i perquè ara la teva néta tingui la seva àvia per cuidar-la. Per ajudar-me a confiar en mi mateixa i animar-me a seguir endavant en els moments més difícils, tant professionals com personals. En definitiva, per ser la millor mare del món!! M'ha quedat una mica nyonyo, però ho sento així!

Moltes de les coses també les puc agrair al meu pare, però la gran majoria de nosaltres ho sabem, la mare és la mare! A.K.

Bona nit!

Aquesta setmana no hi haurà entrada fins el dissabte. Mentrestant us deixo una foto de la meva filla, que ha caigut rendida després d'un bany i el seu pit, vaja, el meu, però que li deixo, de moment, fins que ens cansem una de les dues.

I és que el pit no és només aliment! És gana, set, mimos, abraçades, seguretat, confiança, un "t'he trobat a faltar", mirades, complicitat, joc, vincle, amor, calor i regulador de temperatura en general. Serveix per curar els cocos i per baixar la febre (comprovat), per tranquil·litzar i/o relaxar (que no us enganyin, el pit es va inventar abans que el xumet, no ens fan servir de xumet, es relaxen). També és un gran somnífer, tant pel nadó com per la mare. I moltíssimes més coses! No cal que digui que estic encantada de donar el pit a la meva filla, oi?!

Que somieu amb els angelets!

Dia Universal de la Infància

El dia 20 de Novembre es celebra el dia mundial de la infància, conmemorant que aquest dia a l'any 1959 es va signar la Declaració universal del drets de l’infant i també un 20 de novembre, trenta anys més tard, es va adoptar la Convenció dels drets de l'infant a l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Els infants són el futur i no són ells els que han triat venir a aquest món. Per aquest motiu (entre d'altres) mereixen el nostre respecte i tot el nostre amor. Hi ha infants més afortunats que d'altres i això no hauria de ser així. Tots i totes haurien de tenir les mateixes oportunitats de supervivència. Podríem parlar de diferents nivells de supervivència, des del més bàsic com és la supervivència física (us deixo l'enllaç d'UNICEF) al més intangible, com és el d'estimar i respectar els nostres infants.

A continuació, els drets resumits de forma clara i entenedora:

1. Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o nacionalitat.
2. Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure.
3. Dret a un nom i a una nacionalitat.
4. Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica adequats.
5. Dret a una educació i atenció especials per als infants físicament o mentalment disminuits.
6. Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de la societat.
7. Dret a l'educació gratuïta. Dret a divertir-se i a jugar.
8. Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill.
9. Dret a protecció contra l'abandonament i l'explotació en el treball.
10. Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la justícia entre tothom.

Parir amb respecte

He de dir que jo vaig tenir un part súper respectuós a l'hospital Parc Taulí de Sabadell. La llevadora i la infermera que em van atendre van ser molt dolces i cuidadoses amb nosaltres en tot moment. La llevadora em va demanar si portava pla de part i li vaig dir que ella mateixa podia remenar la carpeta que portava amb tots els papers de l'embaràs. De seguida va posar-se a complir el que jo demanava: música, pilota, les llums ja estaven baixes, en l'expulsiu un mirall...vam parlar de l'epidural i em va dir que si canviava d'opinió i la volia que no passava res, que en tot moment aniríem parlant i jo podria decidir el que volgués. En un moment donat em va proposar passar a la banyera, tot i que no va ser necessari perquè vaig passar a l'expulsiu en els següents 10 minuts (crec que en aquest hospital no deixen fer l'expulsiu a la banyera). Després de donar a llum, de seguida pell amb pell i ens van deixar a soles els 3 durant 3 horetes. Només la va agafar per fer el just i necessari, però no la van vestir fins just abans de marxar cap a l'habitació. En resum, que els poso un 10 a les dues! Per mi va ser el part tal i com jo havia imaginat. Ja els vam dir que si tornavem a parir al taulí les volíem a elles.

Entenc que en algunes circumstàncies les coses no van com una espera i a vegades es compliquem les coses, per aquest motiu vaig preferir parir en un hospital, per sentir-me segura. Però altres vegades, s'abusa de la instrumentació quan no és necessària. Per aquest motiu, des de Dona Llum han fet aquest vídeo per sensibilitzar a la majoria de gent possible i sobretot perquè les mares estiguin informades de la importància que té tenir un part respectat i poder escollir de quina manera volen rebre els seus nadons.No estic dient que totes les dones hagin de parir vaginalment i de forma natural, però sí que ens mereixem tenir un part respectat. Sense entretenir-me més, us deixo amb el vídeo:

Visita al Zoo

Dissabte passat vam anar al Zoo! He de reconèixer que quan estic allà, em fa molta pena veure els animals en llocs tan petits i en aquelles condicions, però també em feia il·lusió que la meva peque els veiés. Encara és molt peque i només es fixava en ells si es movien, és clar, si no no sabia què havia de buscar! I els que més li cridaven l'atenció, les aus, segurament perquè es mouen més i perquè cada dia va a veure els coloms del costat de casa.

No sé si és perquè em sento molt mamífera últimament, però jo em quedo amb dues imatges. La primera, la foto que hi ha d'un elefant dins la panxa de la seva mare, on es veu el cordó umbilical i l'elefant flotant en el líquid amniòtic. En el cas dels elefants, la gestació dura 22 mesos i normalment neix una sola cria d'un metre d'altura i uns 100 Kilos de pes, que és vigilada per tots els membres del grup. Els petits mamen durant més de dos anys i arriben a la pubertat als 12 anys, moment en que es poden separar del grup original. Viuen entre 60 i 70 anys. Imagineu-vos 22 mesos embarassades! L'embaràs va ser una època molt maca, però al final ja tenia ganes de parir! Segurament, estem programades per això, igual que les elefantes deuen estar programades per voler parir als 22 mesos de gestació. L'altre punt és que els elefants sí que fan tribu, cosa que jo vaig trobar a faltar al principi del postpart. I sort que tenia el meu marit moltes hores a casa i tenia família que ens venia a cuidar!

La segona imatge en són 3. Diuen que un bebè també és capaç d'aferrar-se d'aquesta manera, però per si de cas, no ho he comprovat mai... 

Ja sé que totes i tots hem vist alguna vegada una imatge com aquesta, però em vaig sentir tan identificada! (no pel cul vermell i aquesta cara de mico, eh?!). Nosaltres hem fet servir molt poc el cotxet, només el fan servir les àvies. I és que jo no em pensava que m'agradaria tant portar la meva filla amunt i avall, a part de la practicitat, és clar! Però poder estar tan a prop d'ella contínuament i poder-la acariciar com fa aquesta mandril és tan maco... alguna vegada que havia portat el cotxet la trobava a faltar!!

Això sí, a vegades si menges et cau alguna cosa a sobre el seu cap (em recorda a mi menjant croissants, que havia de menjar de costat perquè no passés el que li passa a aquesta mandril), per tant, és extremadament important, per exemple, no prendre begudes calentes quan porteges la criatura!

Canvi horari i horaris

Encara no he entès del tot per quin motiu hem de canviar l'horari dos cops l'any. Diuen que és per l'estalvi energètic, però la veritat que em costa força de veure, ja que al final, a l'hivern són menys hores de llum independentment de l'horari que fem i a l'estiu més. És més, si aquests dies us lleveu d'hora (cosa que jo no acabo de fer), com que és "una hora més tard", s'ha fet de dia abans i per tant, no estem aprofitant aquests minuts de llum. Segurament el meu raonament és simplista, ja que com he dit, no acabo de veure on estalviem.

No sé vosaltres, però a mi em costa una setmaneta aconseguir que el meu ritme biològic s'adapti al nou horari. Quant li costa, doncs a un bebè?! En el cas de la meva filla, a l'anterior canvi d'horari (quan vam passar a dormir una hora menys), al principi ella no el va canviar gens, no hi havia manera que vulgués anar a dormir. És clar que tenia 3 mesos, però ja distingia bé el dia de la nit i ja teníem un horari més o menys establert (per ella mateixa). Recordo, però, que li va costar vàries setmanes tornar a agafar un ritme.

Aquest cop, el canvi sembla més fàcil, en el sentit que es llevarà més d'hora, però a la vegada anirà a dormir més d'hora. El problema està en compatibilitzar-ho amb els nostres horaris... Hi ha l'afegit que a vegades no fa la migdiada del matí, o la fa tan tard que ja empalma les dues migdiades, per tant, portem un descontrol horari... Jo sóc del parer que no cal obligar-los a fer un horari, si no ens fa falta. Ja tindran temps d'anar marcats per un rellotge! Però si arribes a les 20:00 a casa i últimament a les 20:00 començava a adormir-se, vol dir que ara ho fa a les 19:00... així que pobreta, no li queda més remei que esperar!

Poc a poc ens hi adaptarem tots plegats! I parlant d'això, me'n vaig a dormir, que jo encara vaig a horari vell... Bona nit!

Fins i tot per correu ordinari!

Des que va néixer la meva filla que rebem vàries subscripcions (que no recordo haver fet) a casa. Una d'elles és d'una coneguda casa alimentària que, amb molt bona voluntat, ens envien trimestralment una "guia" de nutrició i salut juntament amb un conjunt de "regals". De les mostres ja en parlo en aquesta entrada, avui us vull parlar de la guia. El format és el següent:

• 3 pàgines sobre creixement i desenvolupament: sort que guia la dels 6/9 mesos es titula "Quiero jugar con mis papás", perquè en dediquen un sol paràgraf!
• 1 pàgina sobre vacunes
• 2 pàgines sobre alimentació en general. Aquí ja es van enfocant cap al que els interessa perquè pregunten quins nutrients necessita el teu bebè a aquesta edat? i a la següent pàgina et mostren el ventall de productes que comercialitzen
• a la pàgina 11 fan el mateix amb la llet, 1 pàgina per explicar què ha de contenir una llet artificial i 2 per explicar els nutrients que porta la seva llet artificial i pretendre fer-nos creure que és igual que la llet materna
• finalment dediquen 18 pàgines a tirar-se floretes sobre com són de sans tots els seus productes, inclosos els potets de fruites que són 100% fruita pelada, 100% natural, sense sucres afegits i sense conservants ni colorants. D'acord que podem fer conserves sense conservants, però duraran tant com les que venen aquesta casa?

Queda clar que és un catàleg per vendre els seus productes, però el que no entenc és per què no van directament al gra i en canvi entren en mètodes de criança, com per exemple, com dormir. A la pàgina 6, diuen explícitament que la criatura ha de dormir a la seva habitació, ja que si dorm amb els pares, es transformarà en un hàbit. I jo em pregunto, no tenim pas un hàbit cadascun de nosaltres a anar a dormir al mateix llit cada nit (bé, això fem la majoria!). Quin problema hi ha en que els nostres bebès ho facin al dels seus pares, o a un al costat? Dic jo que la decisió d'on ha de dormir el nadó l'ha de prendre la parella que té la criatura, no una "guia" de nutrició! Però és que continua dient que si dorm al llit dels pares no podrà conciliar el son quan es senti sol/a...dic jo que això passarà dormi on dormi. Si es sent sol/a i vol estar acompanyat/da pot estar on sigui que ens reclamarà. Una altra cosa és que tingui els seus objectes de transició (o no els necessiti) i no es senti sol/a, però aquests els pot tenir allà on vulguem nosaltres! El cas és, per què qualsevol, fins i tot una guia de nutrició es veu en cor d'aconsellar als pares com han de criar els seus fills i filles?

Benvinguda al món de les -itis

És el que em deia el meu veí aquesta tarda... i és que malauradament, ja ens hem estrenat amb una bronquitis.

Sembla que tot va començar amb un simple encostipat meu, ara fa una setmaneta. Intentava no acostar-me massa a la meva filla, però ja sabeu que és com impossible, sobretot si mama. El divendres va semblar que ella començava l'encostipat, però res, quatre mocs i per tant, dissabte vam anar a piscina perquè treiés els mocs (em sap greu, però tots i totes sabem que és així). Diumenge semblava que havia millorat, però la nit de diumenge a dilluns ja no la va passar massa bé, perquè va buscar-me més del que és habitual i a més tossia. Dilluns al matí semblava que estava millor i vam seguir fent suero. Però quan al vespre vaig arribar de treballar la vaig notar molt carregada. Primer em va semblar que eren els mocs, però després vaig notar-li les dificultats per respirar i vam anar cap a urgències. Ja a la sala de cribatge li van mirar la saturació i entrava dins el rang que necessita tractament. Després la pediatra la va auscultar i va confirmar la bronquitis que havia diagnosticat només veure-la. També em va ensenyar com se li marcaven les costelles en respirar.

Ens van passar a una sala d'observació. 3 tandes de broncodilatador espaiades en 20 minuts entre cada tanda i a veure l'evolució. Pobrissona, com es resistia a que li poséssim la mascareta per fer-li l'inhalador! Se'm trencava el cor! Després del xute, millorava, fins i tot s'esverava (típica reacció als inhaladors) i tornava a respirar amb dificultat. Finalment, després de les 3 tandes, va millorar el suficient perquè ens la deixessin emportar a casa, amb la recepta de l'inhalador cada 4 hores a sota el braç.

La bronquitis, com la paraula diu i segons l'enciclopèdia catalana, és una inflamació dels bronquis, causada habitualment per agents infecciosos o irritants, físics o químics. Però segurament, la majoria que em llegiu, ja sabeu de què va, ja que a 1 de cada 3 infants se n'hi diagnosticarà alguna al llarg de la seva infància. Sembla que l'enemic número 1 de les bronquitis és l'anomenat virus respiratori sincitial, que generalment en un adult pot provocar un simple refredat, però en un bebè pot ser més greu. 

Així doncs... benvinguda tardor...i benvinguda fresqueta...

El gurú de la criança natural?

Dissabte passat, per celebrar la setmana mundial de la lactància materna, vaig assistir a una meravellosa xerrada del Pediatre Carlos González. Una xerrada amb el seu toc d'humor particular i traient-li ferro a moltes coses, però a la vegada amb dades científiques extretes de revistes de reconegut prestigi. Em feia especial il·lusió sentir-lo en directe, ja que el seu llibre "mi niño no me come", em va ajudar a sentir-me més segura de mi mateixa i més tranquil·la sobretot amb la introducció dels aliments. Jo no pensava llegir-me cap llibre sobre criança. És més, quan estava embarassada, no volia saber res ni d'estivills, ni de gonzales, ni de jovés, ni de ningú, però aquest me'l van recomanar i em va agradar tant, que vaig decidir llegir-ne un altre de seu: "omple'm de petons". 

El tema de la xerrada, el vincle afectiu. Una mica en la línia d'aquest últim llibre que he citat, ell es basa en l'antropologia per explicar molts dels comportaments que tenim els humans quan som nadons. Per què un nadó plora quan el deixem al bressol? Per què volen estar en braços la major part del temps? La relació entre plor i braços, la relació entre un aferrament (en castellà, apego) segur i la seguretat/inseguretat del nen o la nena més endavant, la relació entre maltractaments i maltractadors/maltractats/des...Des del meu punt de vista, com veure els nadons des del punt de vista d'un nadó. Si tu escoltes el teu fill o la teva filla des del cor, entendràs què necessita. També va parlar de límits. Realment un nadó ens pot prendre el pèl? Però escoltar el teu fill o filla no vol dir permetre tot, si el teu fill o la teva filla es vol llençar per la finestra, per molt que l'escoltis no li permetràs. I tot en la mateixa línia.

Fer un bon resum de la xerrada em portaria gairebé el llibre citat (que per cert el recomano), perquè, admirablement, es va estar gairebé 4 hores sense parar de parlar amb 20 transparències. Les que jo utilitzo per una classe de dues hores! Per mi, dóna gust sentir-lo parlar. Algú m'ha dit que és clar, collit, teta, teta i més teta i més collit i que per tant el Carlos González no li va. Algú altre m'ha dit que és el gurú de la criança natural i que per tant tampoc li va. Com és normal, per gustos els colors i potser és que jo sóc força afí a ell, però no considero que estigmatitzi a les mares que no pensen com ell, més aviat treu ferro a moltes coses. No crec que les mares que hi havia allà amb cotxets es sentissin malament per no portar les criatures amb portabebès, només faltaria. I com aquest exemple, molts d'altres: pit, collit, llar d'infants, alimentació complementària... Jo diria més aviat que és el gurú (tot i que no m'agrada utilitzar la paraula gurú...) del sentit comú i de l'instint matern. Sentit comú, cadascú té el seu i instint matern també, per tant, que cadascú faci el que senti, però no es deixi portar pel que toca fer o el que m'han dit, sinó perquè realment ho sents així.

Això, practica, per si un dia has de ser mare

Aquestes vacances m'he relacionat amb molta més gent del que estava acostumada, ja que estar amb la meva filla provoca establir converses amb diferents tipus de persones, des d'avis fins als més petits. La conversa que més m'ha sobtat va ser la de fa unes setmanes a la piscina d'uns apartaments de platja entre un nen i una nena d'uns 10-12 anys. 

Vam arribar a la piscina amb la meva filla de 8 mesos i hi havia dos nens i una nena jugant amb l'aigua. Només veure'ns es van acostar a veure la petita amb molt entusiasme. Un dels nens semblava més tímid i aviat es va allunyar de nosaltres, però l'altre nen i la nena van seguir jugant amb la petita. Tots dos se la miraven al·lucinats de com de petits eren els seus peus, i les seves mans, i com reia, i les dues dentetes, i "mira! el meu braç és molt més gran que el seu!", etc. La nena, fins i tot es va atrevir a agafar-la (literalment, me la prenia dels braços) i se la mirava amb ulls mig proteccionistes mig exploradors. Finalment, el nen es va cansar i li va dir a la nena: "Això, practica, per si un dia has de ser mare".

He de dir que em va deixar molt parada, perquè ell també podria practicar per si algun dia ha de ser pare... per altra banda, entenc que un nen d'aquesta edat no li sortiria dir una frase així (o sí) si no fos perquè abans l'ha sentida d'algú altre, imagino que d'un adult. Potser és imaginar massa, però em fa pensar en els rols tan interioritzats que tenim moltes vegades. Entenc que els homes i les dones som diferents i justament no vull afegir-me al carro d'aquelles feministes que pretenen que siguem iguals, perquè ens ha tancat moltes portes. Però, per molt diferents que siguem, igual que hi ha maternitat, dic jo que hi ha paternitat!

Lactància materna: una moda?

La setmana mundial de la lactància materna va ser de l'1 al 7 d'Agost, però com "Spain is different", sembla que aquí es celebra aquesta setmana. Tot i així, crec que sempre és un bon moment per parlar de lactància materna.

Alguns diuen que és una moda, igual que en el seu temps ho va ser el biberó. El que jo em pregunto és si les lleones, les vaques, les ovelles, les cabres, les balenes, les cangures, i qualsevol mamífer, segueixen modes. Som mamíferes i igual que sí es poden seguir modes en vestir, menjar, estiuejar, etc. donar el pit està relacionat amb la nostra condició de mamíferes i per tant és més qüestió d'instint.

Quan em vaig quedar embarassada, no m'ho vaig ni plantejar, li donaria el pit perquè ho trobava el més natural del món: sóc mamífera. Quan va néixer la meva filla no vaig tenir problemes per donar-li el pit, només una clivelleta i això sí, mooolts comentaris. Vaig llegir molt i vaig corroborar que seguir el meu instint era el millor que havia pogut fer, que ho estava fent bé i que, generalment, les dones podem alletar i criar les nostres cries. A més, em vaig adonar de com és de pràctic, ecològic, econòmic, fàcil, bo, sa...

9 mesos després continuem gaudint de la lactància i per què dono el pit encara? Perquè la satisfacció més gran d'arribar a casa és veure la meva filla buscant-me el pit, mamant i recuperant el temps perdut. Perquè és una forma més de comunicar-nos. Perquè adormir-se amb la nena enganxada al pit és el millor somnífer que hi ha. Perquè em sento dona, mare i poderosa perquè la meva filla creix sana i feliç. Perquè el pit no només és llet i comunicació, són abraçades, mimos, regulador de temperatura (comprovat), serveix per curar els cops, el dolor i per consol en general. I el més important de tot, les dues en gaudim al 100%.

Setmana Mundial de la Donació de Llet Materna

Aprofitant que aquesta setmana es celebra la Setmana Mundial de la Donació de Llet Materna, us vull parlar del Banc de Llet Materna. La OMS recomana la lactància materna exclusiva durant els 6 primers mesos del nadó i prolongada fins els dos anys o més. Hi ha casos en que la mare no pot alletar el seu nadó. En aquests casos, l'ideal seria tenia llet donada (complint les condicions higièniques i sanitàries necessàries) i si no, la llet artificial. El banc de Sang i Teixits, a part de sang, cordó i teixits, també s'encarrega de recollir llet materna per contribuir al desenvolupament dels nounats de baix pes (entre 800 i 1.500 grams) amb risc de patologia digestiva o intestinal, dèficit immunitari o una salut precària. I també s'utilitza després de cirurgies de l'aparell digestiu, ja que aquesta llet és més fàcil de digerir i facilita la recuperació intestinal.

Treure's llet, no sempre és fàcil, però moltes de nosaltres hem tingut super-producció de llet en algun moment i per tant, hem pogut treure més llet de la necessària per als nostres petits i petites. Tan debò el banc de llet tingués la reserva suficient per poder donar-la en tots els casos en que la mare no pot alletar (suficientment) el seu nadó.

Per fer-se donant, només cal 

1. Posar-se en contacte amb el banc de llet (93 557 35 00, mamabancdelletmaterna@bstcat.net)
2. Identificar-se com a donant de llet
3. Respondre un breu qüestionari i fer una analítica 
4. Si les analítiques són correctes, t'explicaran con extreure't la llet i com conservar-la. Et proporcionen un tirallets manual i els envasos per conservar-la i et recullen la llet al teu domicili

Si voleu més informació, podeu consultar aquí.

La importància del llenguatge

Un dia veient el programa “Redes” van dir una frase sobre l’ambigüitat del llenguatge que vaig trobar interessant. Si diem “el policia ha disparat al noi amb la pistola” podem pensar que l’ha disparat amb la pistola (en comptes de donar-li amb la porra, per exemple) o que era el noi qui duia la pistola. 

Aquesta frase no l’anem dient cada dia, però en podríem trobar unes quantes que sí que es diuen més sovint. Per exemple, quan es diu que “els nens es crien igual d’una manera o d’una altra”, no s’hauria de dir igual, sinó també, ja que dues criatures mai es criaran igual, ni els bessons. Per tant, una criatura que vagi a l’escola bressol no es criarà igual que la que no hi va, o la que pren llet materna comparat amb la que no, o la que fa collit i la que “Estivillitzen”, etc. Algú em dirà que estic molt tiquismiquis, però crec que és important fer segons quines distincions, perquè a vegades dóna peu a mals entesos (o almenys vull pensar que són mals entesos i no mala llet).

Hi ha una altra frase més general que no és tan ambigua, però sí que està mal utilitzada és el típic “No passa res”. Moltes vegades l’utilitzem per dir “No et preocupis”, però estem traient ferro a una situació que moltes vegades té el seu ferro. Per exemple, quan un nen cau, o es dóna un cop, o li borda un gos i s’espanta, o s’espanta per alguna altra cosa, etc, tendim a dir-li que no passa res. Si s’ha fet mal sí que ha passat, ha caigut, o s’ha donat un cop i li fa mal, per tant, no hauríem d’infravalorar el que li està passant dient que no passa res. A vegades també ploren per frustració, perquè no arriben on volen i sí que passa, i és que no hi arriben, per exemple. Podríem canviar la frase per un “T’has donat un cop i t’has fet mal carinyo? Fem cura sana perquè passi abans?” o “El gos t’ha espantat perquè no estàs acostumat/da, així és com parlen els gossos”, és a dir, intentar posar paraules a la situació i a les seves emocions.

Un altre tema són els signes de puntuació. No és el mateix preguntar: “Encara mama?” que “Encara mama?!”. La primera pregunta simplement demana informació, la segona hi afegeix sorpresa. Que cadascú es sorprengui pel que vulguis, però trobo normal que hi hagi una reacció en front de la pregunta i, molt probablement, la reacció serà diferent en funció de l’entonació d’aquesta pregunta.

I vosaltres, quines frases trobeu ambigües? I al món de la criança?