Una criatura? No hi cap a les nostres vides

Això és el que contestava normalment quan em feien la pregunta del milió. Sempre havia pensat que, amb el que m'agradava la meva feina, un fill o una filla no hi tenia cabuda. Per viatjar no em preocupava, sabia que podríem seguir viatjant, però a la feina hi dedicava moltes hores i no sabia com encabir-hi una criatureta. Però el rellotge biològic va anar fent el seu camí i un dia el tic tac va fer "ring". Així, va arribar un dia en que m'era igual tota la resta de coses. Volia ser mare i per tot el demés ja m'espavilaria. 

Quan finalment em vaig quedar embarassada, vaig seguir treballant com si res. Em trobava bé i per tant podia seguir gaudint de la meva feina, tot i que una mica més cansada. Vaig viatjar el que va fer falta, amb un total de 8 vols. Al final de l'embaràs vaig afluixar el ritme perquè el meu cos em va obligar, però vaig poder treballar fins el penúltim dia. I quan s'acostava el dia li deia al meu cap que no patís, que potser els dos primers mesos no existiria, però a partir de llavors aniria treballant a estonetes, si la nena em deixava. Ell reia i no em deia res. No té fills, però sabia de què anava el tema.

I va arribar el gran dia. El dia en que vaig conèixer la meva filla i me'n vaig enamorar. El dia que vaig passar a ser mare i la maternitat va capgirar tots els meus esquemes. El dia que les meves prioritats van canviar i el meu únic objectiu vital era criar aquella bebè que s'aferrava al meu pit. A partir d'aquell dia ho vaig tenir clar. No és que una criatura no hi càpiga, el que no hi cap és tot el demés!

Durant molt temps no he volgut saber res de la meva feina, de fet hi ha moooltes estones en que segueixo sense voler saber-ne res, només vull estar amb la meva nena. Però he d'anar a treballar. I quan hi vaig torna aquella Inski a qui li apassiona el que fa. Durant una estona, abans que em falti l'aire, surt la Inski que es vol menjar el món i vol contribuir a fer la vida més fàcil als demés. La que s'emociona amb una bona discussió i s'emprenya quan el codi no funciona. La que veu que li falten hores per dedicar-se a la seva feina....

Però no vull renunciar a la meva filla, no vull desconnectar d'ella ni un sol minut. I quan desconnecto per una estona, em sento bé i a la vegada m'entra la por de desvincular-me d'ella. Perquè sé que encara em necessita. Perquè gairebé cada dia en algun moment de la tarda em reclama, ara que sap dir mama. Perquè en aquests moments és la que dóna sentit a la meva vida. Perquè mai més tornarà a tenir 13 mesos. Perquè no em vull perdre les seves primeres passes. Perquè vull que sàpiga que em té allà sempre que em necessiti, tot i que jo sento que no sempre compleixo.

Hi ha algú a la sala que sàpiga clonar persones? Amb un parell d'Inskis més en tindria suficient....

Un any molt intens

Fa un any, a aquestes hores, ja ens havíem "acomodat" a l'hospital. Encara érem una família de dos, però aviat passaríem a ser una família de tres.

22/12/2011

Ens va costar molt aconseguir-te, però un cop et vas gestar a la meva panxa i vas decidir sortir m'ho vas posar tot molt fàcil. Recordo tocar el teu cap quan estaves a punt de sortir i cridar tots plegats per animar-te a fer l'últim pas. Un cop a fora, la teva mirada em va enamorar, eres plena de vida, plena d'amor. I el teu pare no podia estar més emocionat, havia viscut intensament tot el part i ara observava la nostra presentació cara a cara, pell amb pell. Havíem esdevingut una família de tres... Recordo l'estada a l'hospital, com et trobava a faltar quan estaves massa minuts al bressol. El teu pare i jo no podíem deixar de mirar-te... Recordo l'arribada a casa, molt més intensa del que esperàvem, amb les emocions a flor de pell i tu dormint plàcidament... Recordo aquell silenci plàcid dins de casa, una casa ben plena des que havies arribat... Recordo aquells plors amb por de molestar quan et canviàvem el bolquer o quan tenies gana, o set, o fred, o son, o qualsevol cosa desconeguda per tu... Recordo tantes coses! Els sorollets a la nit, els primers sons conscientment, les primeres rialles i les primeres croquetes, els dia que et vas asseure i el dia que vas tastar la primera poma... I recordo voler gravar-les totes per sempre més, per poder assaborir cada moment...

Però no només són records el que em queda d'aquest primer any. Ha estat un any ple d'aprenentatges. Aprenentatge a ser mare (i el que em queda!), a seguir el meu instint independentment dels consells i comentaris, a deixar-te fer i caure si és necessari, a confiar en tu i en mi, i en nosaltres, a tenir paciència i no cridar, a improvisar i fer sobre la marxa i no planificar-ho tot, a ser més valenta, a escoltar-te i a mirar el món des d'un angle diferent, a estar al 100%... M'has ensenyat tantes coses! I no vull deixar d'aprendre, vull seguir explorant el món amb ulls d'infant!

22/12/2012

Ha estat un any ple d'emocions, amor, aprenentatge, oxitocina, rialles, avenços, tendresa, felicitat, descobriments, exploració, mirades, carícies, petons, massatges, joia, instint, superació, esverament, èxits, seguretat, poder... Ha estat un any molt intens. I et vull donar les gràcies per totes aquestes vivències, per fer de cada dia un dia radiant, per cada somriure i cada carícia, per omplir la meva vida i fer-me feliç.

En definitiva, gràcies per existir! I per molts anys baldufeta!

Em falta l'aire

Segurament molts i algunes no entendreu aquesta entrada, però també estic segura que no sóc l'única a qui li passa això.

La meva filla té gairebé un any i des que en té 5 i mig que treballo. Tinc la sort de poder fer gran part de la jornada des de casa, però no ho puc fer sempre i hi ha dies que em toca estar fora de casa matí i tarda. Sort que de moment encara puc venir a dinar. No entraré en més detalls de la meva feina perquè no és l'objectiu, però en podria parlar entrades i entrades.

El cas és que quan vaig començar a treballar trucava cada dos per tres a casa per assegurar-me que la nena estava bé. Ja sé que estava bé, normalment està amb el seu pare o una de les seves àvies, però jo necessitava saber que estava bé. Ara encara ho faig, però ja no truco tant, simplement demano que em vagin passant el parte per whatsapp (sort de les noves tecnologies!!). A mida que s'ha anat fent una mica més gran m'he anat relaxant una mica, però tot i així, quan va avançant el matí o la tarda i per tant les hores que fa que no la veig, cada cop noto que em falta una mica més l'aire. I és literal! Tot i que sé que no em falta aire, la sensació és ben bé aquesta. Sort que mai he tingut una pujada espectacular de llet, si no, crec que vessaria llet cada dia, com li passa a moltes mares lactants. Quan es va acostant l'hora de tornar cap a casa, em noto més i més nerviosa, amb més ganes de deixar-ho tot i córrer cap a ella. Com quan em vaig enamorar del que ara és el meu marit!

M'agrada molt la meva feina, però cada vegada que em desenganxo de la meva filla és com si em treiessin un trosset de mi. I sé que només ho pot entendre qui ho ha passat. Qui m'anava a dir a mi que em passaria això! Jo no m'ho imaginava pas!

I a vosaltres? Us ha passat o us passa?!

Trenta-quatre

Doncs sí! Avui, dia Mundial de la Sida, sembla que també faig 34 anys! Però per mi és el primer, el primer aniversari de la que ara sóc, el primer aniversari que no m'he recordat que era el meu aniversari i que no he preparat amb setmanes d'antel·lació. El primer aniversari que puc sentir el que sent la meva mare cada any quan faig anys. El primer de molts, en definitiva.

És per aquest motiu, que m'agradaria dedicar aquesta entrada a la meva mare, la persona que sempre ha estat al meu costat incondicionalment, perquè el seu amor és incondicional. La que segurament ha cregut moltes vegades que no hi arribava (com em passa a mi), però que a mi no m'ho ha semblat mai (com espero que li passi a la meva filla) i la que m'ha posat el llistó de la maternitat ben amunt.

A tu, mami, et vull donar les gràcies per haver decidit portar-me a aquest món i per haver confiat sempre en mi. Per estar sempre al meu costat, tant per celebrar les victòries com per plorar les derrotes. Per educar-me en l'exemple i ensenyar-me els valors de la vida. Per escoltar-me i aconsellar-me o renyar-me sempre que ho he necessitat, però a la vegada deixar que triés jo el camí i que m'equivoqués si era necessari. Per saber-ho tot de mi sense necessitat de parlar (suposo que d'això se'n diu vincle!). Per fer els sacrificis necessaris per tal que jo pogués estar ben alimentada, pogués anar de colònies, a la universitat i el que fes falta. Per treure temps de sota les pedres per jugar amb mi, per xerrar, per anar de compres, per anar a nedar, per preparar-me l'esmorzar cada dia (i la fiambrera durant la carrera!), per tenir els mil paquetets per desembolicar el dia de Nadal, o del meu aniversari i perquè ara la teva néta tingui la seva àvia per cuidar-la. Per ajudar-me a confiar en mi mateixa i animar-me a seguir endavant en els moments més difícils, tant professionals com personals. En definitiva, per ser la millor mare del món!! M'ha quedat una mica nyonyo, però ho sento així!

Moltes de les coses també les puc agrair al meu pare, però la gran majoria de nosaltres ho sabem, la mare és la mare! A.K.

Bona nit!

Aquesta setmana no hi haurà entrada fins el dissabte. Mentrestant us deixo una foto de la meva filla, que ha caigut rendida després d'un bany i el seu pit, vaja, el meu, però que li deixo, de moment, fins que ens cansem una de les dues.

I és que el pit no és només aliment! És gana, set, mimos, abraçades, seguretat, confiança, un "t'he trobat a faltar", mirades, complicitat, joc, vincle, amor, calor i regulador de temperatura en general. Serveix per curar els cocos i per baixar la febre (comprovat), per tranquil·litzar i/o relaxar (que no us enganyin, el pit es va inventar abans que el xumet, no ens fan servir de xumet, es relaxen). També és un gran somnífer, tant pel nadó com per la mare. I moltíssimes més coses! No cal que digui que estic encantada de donar el pit a la meva filla, oi?!

Que somieu amb els angelets!

El gurú de la criança natural?

Dissabte passat, per celebrar la setmana mundial de la lactància materna, vaig assistir a una meravellosa xerrada del Pediatre Carlos González. Una xerrada amb el seu toc d'humor particular i traient-li ferro a moltes coses, però a la vegada amb dades científiques extretes de revistes de reconegut prestigi. Em feia especial il·lusió sentir-lo en directe, ja que el seu llibre "mi niño no me come", em va ajudar a sentir-me més segura de mi mateixa i més tranquil·la sobretot amb la introducció dels aliments. Jo no pensava llegir-me cap llibre sobre criança. És més, quan estava embarassada, no volia saber res ni d'estivills, ni de gonzales, ni de jovés, ni de ningú, però aquest me'l van recomanar i em va agradar tant, que vaig decidir llegir-ne un altre de seu: "omple'm de petons". 

El tema de la xerrada, el vincle afectiu. Una mica en la línia d'aquest últim llibre que he citat, ell es basa en l'antropologia per explicar molts dels comportaments que tenim els humans quan som nadons. Per què un nadó plora quan el deixem al bressol? Per què volen estar en braços la major part del temps? La relació entre plor i braços, la relació entre un aferrament (en castellà, apego) segur i la seguretat/inseguretat del nen o la nena més endavant, la relació entre maltractaments i maltractadors/maltractats/des...Des del meu punt de vista, com veure els nadons des del punt de vista d'un nadó. Si tu escoltes el teu fill o la teva filla des del cor, entendràs què necessita. També va parlar de límits. Realment un nadó ens pot prendre el pèl? Però escoltar el teu fill o filla no vol dir permetre tot, si el teu fill o la teva filla es vol llençar per la finestra, per molt que l'escoltis no li permetràs. I tot en la mateixa línia.

Fer un bon resum de la xerrada em portaria gairebé el llibre citat (que per cert el recomano), perquè, admirablement, es va estar gairebé 4 hores sense parar de parlar amb 20 transparències. Les que jo utilitzo per una classe de dues hores! Per mi, dóna gust sentir-lo parlar. Algú m'ha dit que és clar, collit, teta, teta i més teta i més collit i que per tant el Carlos González no li va. Algú altre m'ha dit que és el gurú de la criança natural i que per tant tampoc li va. Com és normal, per gustos els colors i potser és que jo sóc força afí a ell, però no considero que estigmatitzi a les mares que no pensen com ell, més aviat treu ferro a moltes coses. No crec que les mares que hi havia allà amb cotxets es sentissin malament per no portar les criatures amb portabebès, només faltaria. I com aquest exemple, molts d'altres: pit, collit, llar d'infants, alimentació complementària... Jo diria més aviat que és el gurú (tot i que no m'agrada utilitzar la paraula gurú...) del sentit comú i de l'instint matern. Sentit comú, cadascú té el seu i instint matern també, per tant, que cadascú faci el que senti, però no es deixi portar pel que toca fer o el que m'han dit, sinó perquè realment ho sents així.