La (no) intimitat

Quan va néixer la Nutxi, crec que una de les coses més importants que vam perdre a casa va ser part de la intimitat. Algú pensarà que la culpa és nostra per posar-la a dormir amb nosaltres, però no em refereixo a aquest tipus d'intimitat, que és qüestió d'imaginació (entre d'altres).

Imatge extreta de la pàgina livinginpixels.net

Em refereixo a la pròpia intimitat de la persona, ja que vam començar a tenir gent tot el dia a casa. Això és una sort per una banda, ja que la Nutxi sempre té qui la cuidi i això ens fa estar tranquils, però per una altra, tothom vol ajudar, (com és normal i ho agraeixo) però moltes vegades es tradueix en una invasió de la nostra vida: recollir el rentaplats implica obrir tots els armaris per trobar on van les coses (i moltes vegades estan en un altre lloc), plegar la roba implica obrir tots els armaris de roba, inclosos els calaixos de la tauleta de nit, hi ha qui es posa a netejar sense permís més o menys a fons... però si ja tenim dona de fer feines! hi ha qui porta plantes i es dedica a fer la jardineria de la casa (sense consultar, of course), un dia algú que hi havia a casa em va dir que havia obert tots els armaris del lavabo per trobar nosequè....i a sobre, alguns obrien amb clau sense trucar... o altres venien de visita a l'hora de sopar, o del bany, o de dormir....

Al principi tot això ho vaig viure força malament, perquè em sentia que havia perdut la nostra intimitat per complet. Amb la Nutxi anar al lavabo ja no era el mateix, però amb gent tot el dia a casa tampoc... i què nassos, em sentia invadida en molts altres aspectes i tenia sentiments contradictoris. Per una banda, agraïa el que la Nutxi tingués persones que la cuidessin, per altra em semblava massa hores amb gent a casa i no podia gaudir de la meva família tant com volia. Per una altra banda, també ho feia per les altres persones, perquè sé que els fa il·lusió estar molt amb la Nutxi, llavors em sentia egoïsta per voler estar sola amb la meva filla, etc. I suposo que les hormones post-part no ajudaven...

Poc a poc vam anar marcant alguns límits i suposo que tots ens vam anar adaptant al nou paper. Ara, seguim tenint la casa plena de gent contínuament, però també hem de treballar, amb el que moltes vegades no ens queda més remei. També sé que la relació de la Nutxi amb altres familiars és enriquidora per uns i per altres i faig alguns esforços per potenciar aquestes relacions. Els altres intenten respectar més algunes coses (d'altres no ho hem aconseguit canviar). I entre tots, sobretot amb diàleg, ens anem adaptant a aquest canvi continu.

I a vosaltres, us va passar?

Lactàncies fallides

Abans de parir em feia por no tenir prou llet, pel que havia viscut al meu voltant. El que no sabia era que aquestes lactàncies havien fallat majoritàriament per culpa de l'entorn i els professionals i jo afegiria per la cultura del biberó.

En el meu cas, ho vaig tenir tot de cara. És a dir, jo ho tenia clar i la meva parella també. La nena s'agafava bé i tret d'una petita clivella que no vaig comentar a ningú més que a la meva parella, ràpidament vam anar trobant les postures que a nosaltres ens anaven bé. Sempre que plorava la posava al pit, malgrat els comentaris. Pediatres, infermeres i llevadores que ens han anat tocant són majoritàriament pro-lactància. I finalment, anar al grup de suport a la lactància del meu barri em va ajudar a agafar seguretat de que ho estava fent bé, i de pas aprenia coses noves i em relacionava amb mares i nadons que estaven com nosaltres.

Però no totes les dones tenen la mateixa sort. Trobo molt bona la reflexió que va fer l'Alba Padró divendres al seu bloc, però afegeixo el que em dol profundament. 

Em dol profundament que moltes mares acabin prematurament les lactàncies per culpa de la mala informació dels i les professionals de la salut que no tenen ni idea de com funciona la "teta". O per culpa del poc suport rebut per part de l'entorn amb comentaris com "vols dir que tens prou llet?", "la teva llet no l'alimenta / està aigualida / li fa mal a la panxa", "no pot ser que torni a tenir gana", "un altre cop al pit?", "aquesta criatura s'engreixarà molt si està tot el dia al pit", "és clar que fa glopades, li dónes massa pit", etc. 

També em dol que algunes mares que deixen de donar el pit (pels motius que siguin) hagin de justificar-se contínuament. Que altres es sentin males mares per (haver de) donar llet artificial als seus nadons. Que a algunes els quedi un mal record d'un fet que (potser) hagués pogut ser meravellós i no vulguin fer lactància materna en un segon nadó. Però també em dol que algunes ataquin a altres mares pel fet d'intentar ajudar a mares que estan tenint dificultats en la lactància. I el que em fa més ràbia és que es defensin dient que la lactància artificial és igual de bona que la materna i que mira que bé que hem pujat amb el biberó.

Sombra aquí y sombra allá...

Vaig sense pintar, sense depilar, amb les ungles més llargues que quan me les deixava llargues, les dels peus ja comencen a molestar i tot... i al cabell ja hi porto clips perquè em molesten les grenyes... no tinc temps d'anar a la perruqueria....

Però sóc feliç! I em miro al mirall i em veig guapa! M'agrada dedicar tot el temps possible a la meva filla (i a la meva parella). Ara, el meu temps lliure l'inverteixo en ella (i en ell) i m'agrada. Avui no m'importa la imatge, la meva imatge ja parla per sí sola. No necessito pintar-me, no necessito colònia, no necessito roba nova. Sóc feliç amb la meva família i ja en tinc prou.

Vaig sense pintar, sense depilar, amb les ungles més llargues que quan me les deixava llargues, les dels peus ja comencen a molestar i tot... i al cabell ja hi porto clips perquè em molesten les grenyes...

demà me'n vaig a la perruqueria, sens falta!

Tot arribarà

Un dia vindrem a buscar-te, jo ja en tinc ganes. Tinc ganes de tornar a fer vida dins meu, ganes de veure com creixes dins la meva panxa i de sentir com respires, com bategues i com et mous. Ganes que el teu pare, i aquest cop també ta germana, intentin notar un moviment, per petit que sigui. Tinc ganes de parir-te i completar la família. Tinc ganes que coneguis la teva germana i m'agradaria que us portéssiu poc. Però les coses no sempre surten com unx desitja i ella ja va tardar en arribar.

Aquesta vegada seria tot més directe, molt més ràpid i menys dolorós, sobretot emocionalment. Però encara hem d'esperar. La teva germana encara necessita el meu pit i jo la necessito a ella. Creiem que és millor posar per davant el seu aferrament segur que la teva arribada. Perquè sabem que tu un dia arribaràs i que pots esperar, que no tens pressa. 

Estic segura que el dia que arribis serà el moment idoni, igual que ho va ser quan va arribar ella. Al cap i a la fi, sempre serà un bon moment. Però no cal forçar la màquina. Sé que tens paciència i que me la transmets a mi. Per això et dic que ja penso en tu i que vaig preparant el niu perquè quan sigui el moment t'hi sentis com a casa.

T'estimo.

Mea culpa

Segurament la majoria de nosaltres hem dit "Mea culpa" en algun moment. Els/les que hem rebut una educació religiosa segurament sabrem (sencera o en part) la pregària que diu

"... que he pecat, per culpa meva,

de pensament, paraula, obra i omisió.

Per la meva culpa, per la meva culpa,

per la meva immensa culpa..." Confiteor

Mai la vaig entendre, no he entès mai que una persona pogués "pecar", però les dues últimes línies han ressonat al meu cap més d'una vegada.

 

El tema es posa interessant quan parlem de mares:

• la meva criatura té calor perquè l'he abrigat massa...
• la meva nena s'ha encostipat perquè no l'he tapat prou...
• el meu nen ha caigut perquè no l'he agafat a temps...
• el meu nadó plora perquè té gana i no li he donat el dinar a temps...
• la meva nina té son i plora perquè no m'he adonat a temps que l'havia d'ajudar a dormir...
• el meu peque s'ha fet mal perquè no estava prou atenta...
• ...

Per què les mares ens acostumem a sentir culpables tan fàcilment? D'acord que una criatura acabada de néixer depèn essencialment de nosaltres, però hi ha moltes coses que nosaltres no les podem ni les hem de controlar! 

La cosa s'agreuja quan entrem més en el món de la criança on ens passem al blanc i negre: llet materna/llet artificial, collit/estivill, farinetes/sòlids, escola bressol si o no, treballar/excedència, etc. Però senyores i senyors! La vida no és en blanc i negre! Fins i tot a l'escala de grisos en trobem 256! I cadascuna fa el que creu i el que pot! I no per fer una cosa o una altra una és una mala mare!! No hi ha mares de primera i mares de segona! Estem totes al mateix vaixell! Estic tipa de llegir com una mare en qualsevol àmbit es sent agredida perquè segons ella li han dit mala mare quan aquestes paraules no apareixen enlloc! 

Serà perquè ens sentim culpables?

 

Una criatura? No hi cap a les nostres vides

Això és el que contestava normalment quan em feien la pregunta del milió. Sempre havia pensat que, amb el que m'agradava la meva feina, un fill o una filla no hi tenia cabuda. Per viatjar no em preocupava, sabia que podríem seguir viatjant, però a la feina hi dedicava moltes hores i no sabia com encabir-hi una criatureta. Però el rellotge biològic va anar fent el seu camí i un dia el tic tac va fer "ring". Així, va arribar un dia en que m'era igual tota la resta de coses. Volia ser mare i per tot el demés ja m'espavilaria. 

Quan finalment em vaig quedar embarassada, vaig seguir treballant com si res. Em trobava bé i per tant podia seguir gaudint de la meva feina, tot i que una mica més cansada. Vaig viatjar el que va fer falta, amb un total de 8 vols. Al final de l'embaràs vaig afluixar el ritme perquè el meu cos em va obligar, però vaig poder treballar fins el penúltim dia. I quan s'acostava el dia li deia al meu cap que no patís, que potser els dos primers mesos no existiria, però a partir de llavors aniria treballant a estonetes, si la nena em deixava. Ell reia i no em deia res. No té fills, però sabia de què anava el tema.

I va arribar el gran dia. El dia en que vaig conèixer la meva filla i me'n vaig enamorar. El dia que vaig passar a ser mare i la maternitat va capgirar tots els meus esquemes. El dia que les meves prioritats van canviar i el meu únic objectiu vital era criar aquella bebè que s'aferrava al meu pit. A partir d'aquell dia ho vaig tenir clar. No és que una criatura no hi càpiga, el que no hi cap és tot el demés!

Durant molt temps no he volgut saber res de la meva feina, de fet hi ha moooltes estones en que segueixo sense voler saber-ne res, només vull estar amb la meva nena. Però he d'anar a treballar. I quan hi vaig torna aquella Inski a qui li apassiona el que fa. Durant una estona, abans que em falti l'aire, surt la Inski que es vol menjar el món i vol contribuir a fer la vida més fàcil als demés. La que s'emociona amb una bona discussió i s'emprenya quan el codi no funciona. La que veu que li falten hores per dedicar-se a la seva feina....

Però no vull renunciar a la meva filla, no vull desconnectar d'ella ni un sol minut. I quan desconnecto per una estona, em sento bé i a la vegada m'entra la por de desvincular-me d'ella. Perquè sé que encara em necessita. Perquè gairebé cada dia en algun moment de la tarda em reclama, ara que sap dir mama. Perquè en aquests moments és la que dóna sentit a la meva vida. Perquè mai més tornarà a tenir 13 mesos. Perquè no em vull perdre les seves primeres passes. Perquè vull que sàpiga que em té allà sempre que em necessiti, tot i que jo sento que no sempre compleixo.

Hi ha algú a la sala que sàpiga clonar persones? Amb un parell d'Inskis més en tindria suficient....

Un any molt intens

Fa un any, a aquestes hores, ja ens havíem "acomodat" a l'hospital. Encara érem una família de dos, però aviat passaríem a ser una família de tres.

22/12/2011

Ens va costar molt aconseguir-te, però un cop et vas gestar a la meva panxa i vas decidir sortir m'ho vas posar tot molt fàcil. Recordo tocar el teu cap quan estaves a punt de sortir i cridar tots plegats per animar-te a fer l'últim pas. Un cop a fora, la teva mirada em va enamorar, eres plena de vida, plena d'amor. I el teu pare no podia estar més emocionat, havia viscut intensament tot el part i ara observava la nostra presentació cara a cara, pell amb pell. Havíem esdevingut una família de tres... Recordo l'estada a l'hospital, com et trobava a faltar quan estaves massa minuts al bressol. El teu pare i jo no podíem deixar de mirar-te... Recordo l'arribada a casa, molt més intensa del que esperàvem, amb les emocions a flor de pell i tu dormint plàcidament... Recordo aquell silenci plàcid dins de casa, una casa ben plena des que havies arribat... Recordo aquells plors amb por de molestar quan et canviàvem el bolquer o quan tenies gana, o set, o fred, o son, o qualsevol cosa desconeguda per tu... Recordo tantes coses! Els sorollets a la nit, els primers sons conscientment, les primeres rialles i les primeres croquetes, els dia que et vas asseure i el dia que vas tastar la primera poma... I recordo voler gravar-les totes per sempre més, per poder assaborir cada moment...

Però no només són records el que em queda d'aquest primer any. Ha estat un any ple d'aprenentatges. Aprenentatge a ser mare (i el que em queda!), a seguir el meu instint independentment dels consells i comentaris, a deixar-te fer i caure si és necessari, a confiar en tu i en mi, i en nosaltres, a tenir paciència i no cridar, a improvisar i fer sobre la marxa i no planificar-ho tot, a ser més valenta, a escoltar-te i a mirar el món des d'un angle diferent, a estar al 100%... M'has ensenyat tantes coses! I no vull deixar d'aprendre, vull seguir explorant el món amb ulls d'infant!

22/12/2012

Ha estat un any ple d'emocions, amor, aprenentatge, oxitocina, rialles, avenços, tendresa, felicitat, descobriments, exploració, mirades, carícies, petons, massatges, joia, instint, superació, esverament, èxits, seguretat, poder... Ha estat un any molt intens. I et vull donar les gràcies per totes aquestes vivències, per fer de cada dia un dia radiant, per cada somriure i cada carícia, per omplir la meva vida i fer-me feliç.

En definitiva, gràcies per existir! I per molts anys baldufeta!

Em falta l'aire

Segurament molts i algunes no entendreu aquesta entrada, però també estic segura que no sóc l'única a qui li passa això.

La meva filla té gairebé un any i des que en té 5 i mig que treballo. Tinc la sort de poder fer gran part de la jornada des de casa, però no ho puc fer sempre i hi ha dies que em toca estar fora de casa matí i tarda. Sort que de moment encara puc venir a dinar. No entraré en més detalls de la meva feina perquè no és l'objectiu, però en podria parlar entrades i entrades.

El cas és que quan vaig començar a treballar trucava cada dos per tres a casa per assegurar-me que la nena estava bé. Ja sé que estava bé, normalment està amb el seu pare o una de les seves àvies, però jo necessitava saber que estava bé. Ara encara ho faig, però ja no truco tant, simplement demano que em vagin passant el parte per whatsapp (sort de les noves tecnologies!!). A mida que s'ha anat fent una mica més gran m'he anat relaxant una mica, però tot i així, quan va avançant el matí o la tarda i per tant les hores que fa que no la veig, cada cop noto que em falta una mica més l'aire. I és literal! Tot i que sé que no em falta aire, la sensació és ben bé aquesta. Sort que mai he tingut una pujada espectacular de llet, si no, crec que vessaria llet cada dia, com li passa a moltes mares lactants. Quan es va acostant l'hora de tornar cap a casa, em noto més i més nerviosa, amb més ganes de deixar-ho tot i córrer cap a ella. Com quan em vaig enamorar del que ara és el meu marit!

M'agrada molt la meva feina, però cada vegada que em desenganxo de la meva filla és com si em treiessin un trosset de mi. I sé que només ho pot entendre qui ho ha passat. Qui m'anava a dir a mi que em passaria això! Jo no m'ho imaginava pas!

I a vosaltres? Us ha passat o us passa?!

Trenta-quatre

Doncs sí! Avui, dia Mundial de la Sida, sembla que també faig 34 anys! Però per mi és el primer, el primer aniversari de la que ara sóc, el primer aniversari que no m'he recordat que era el meu aniversari i que no he preparat amb setmanes d'antel·lació. El primer aniversari que puc sentir el que sent la meva mare cada any quan faig anys. El primer de molts, en definitiva.

És per aquest motiu, que m'agradaria dedicar aquesta entrada a la meva mare, la persona que sempre ha estat al meu costat incondicionalment, perquè el seu amor és incondicional. La que segurament ha cregut moltes vegades que no hi arribava (com em passa a mi), però que a mi no m'ho ha semblat mai (com espero que li passi a la meva filla) i la que m'ha posat el llistó de la maternitat ben amunt.

A tu, mami, et vull donar les gràcies per haver decidit portar-me a aquest món i per haver confiat sempre en mi. Per estar sempre al meu costat, tant per celebrar les victòries com per plorar les derrotes. Per educar-me en l'exemple i ensenyar-me els valors de la vida. Per escoltar-me i aconsellar-me o renyar-me sempre que ho he necessitat, però a la vegada deixar que triés jo el camí i que m'equivoqués si era necessari. Per saber-ho tot de mi sense necessitat de parlar (suposo que d'això se'n diu vincle!). Per fer els sacrificis necessaris per tal que jo pogués estar ben alimentada, pogués anar de colònies, a la universitat i el que fes falta. Per treure temps de sota les pedres per jugar amb mi, per xerrar, per anar de compres, per anar a nedar, per preparar-me l'esmorzar cada dia (i la fiambrera durant la carrera!), per tenir els mil paquetets per desembolicar el dia de Nadal, o del meu aniversari i perquè ara la teva néta tingui la seva àvia per cuidar-la. Per ajudar-me a confiar en mi mateixa i animar-me a seguir endavant en els moments més difícils, tant professionals com personals. En definitiva, per ser la millor mare del món!! M'ha quedat una mica nyonyo, però ho sento així!

Moltes de les coses també les puc agrair al meu pare, però la gran majoria de nosaltres ho sabem, la mare és la mare! A.K.

Qüestió de prioritats

Ja fa anys em vaig adonar que a la vida tot és qüestió de prioritats. Quan era adolescent i volia fer alguna cosa fora del normal i deia que no tenia diners, la meva mare ja em deia: "és qüestió de prioritats". Després va arribar el dia que em vaig llicenciar i començava les entrevistes a consultories (món que vaig decidir que no era fet per mi) i em preguntaven si tenia fills i si en voldria tenir. Sempre els deia que primer volia consolidar la meva carrera professional i que ja es veuria, però la feina per davant de tot. Algun dia faré una entrada sobre les reflexions de les possibles conseqüències a aquest pensament. En aquesta línia, quan estava a punt de parir, li deia al meu cap que no patís, que als dos mesos, mentre la nena dormia ja aniria fent feina i tothom em deia: "et canviaran les prioritats" i jo no els acabava de creure. Però va néixer la meva filla i em vaig enamorar completament d'ella i efectivament van canviar les prioritats, fins a un punt que no imaginava. Sabia que passaria a estar la número 1 de la llista i que hi hauria una certa distància amb el punt 2 de la llista, però no imaginava que estiguessin a tants anys llum!

Efectivament, als dos mesos de la petita no vaig començar a treballar. Feia coses puntuals, però ella eclipsava el meu món. I va arribar el dia que vaig haver de començar a treballar de veritat. He de dir que tinc molta sort perquè generalment puc fer tele-treball fins al Setembre. Però tot i així se'm fa una muntanya haver de dividir el meu cap entre la feina i la vida. La meva feina m'agrada molt, m'he apassionat moltes vegades amb ella, però la meva filla m'apassiona encara més. Aquestes ganes d'aprendre, de veure, de créixer, de conquerir dia a dia els seus espais i aconseguir els seus reptes. I la meva vida conté més coses que la meva filla. Tinc un marit que estimo moltíssim i moltes vegades li sembla que no li faig cas, una vida social que, tot i haver-se reduït considerablement, vaig mantenint com puc, i el meu propi espai, aquell que solia protegir a capa i espasa i que s'ha vist completament empetitit amb l'arribada de la que és per mi el meu sol i la meva lluna.

 

Quan era més jove no entenia com hi havia mares que deixaven de treballar pels seus fills, com deixaven el seu món professional per dedicar el seu temps als més petits de la casa. Ara ho veig completament diferent, ara ha canviat tot i un cop més és qüestió de prioritats. Però aquest cop es complica, no només són els diners. Puc viure amb menys roba, mirant més els preus quan vaig a comprar, sense un viatge espectacular a l'estiu i amb un cotxe més vetllet, però si agafés una excedència, què passaria amb la meva carrera professional? Podria reenganxar-me d'aquí uns anys, o aquells amb els que competeixo per les poques places que hi ha em passarien al davant? Seria capaç de canviar completament de sector professional? A la balança hi he de posar més coses, però al cap i a la fi, tot és qüestió de prioritats.