Indignació de matinada

Estic indignada, molt indignada. Les últimes notícies sobre dona-empresa no han estat precisament enfocades a la conciliació, sinó més aviat a fer-nos creure que les dones som un problema per l'empresa on treballem o a suggerir-nos que per tenir una carrera professional digna podem congelar els nostres òvuls i tenir fills quan ja no valguem per treballar, o si més no quan el nostre cervell ja no pugui rendir al 100%. 

Jo tinc clar que no buscaria una feina en una empresa com aquesta, però jo sóc mare i ja sé què vol dia que la teva vida canvii d'un dia per l'altre, que la criatureta que has engendrat i parit sigui el millor i el més important que has fet a la vida, que les teves prioritats canviin completament d'ordre i que tot i així vulguis seguir fent aquella feina que un dia vas decidir fer per la qual et sents vàlida i gaudeixes, tot i que la majoria dels dies (almenys al principi) no la gaudeixis de la mateixa manera que ho feies abans perquè saps que a casa tens una personeta esperant a que arribis per demanar-te pit o fer-te la gran rialla del dia, o simplement, com cada dia estimar-te incondicionalment. Per tant, sé què significa intentar conciliar i sentir-te malament perquè no arribes al 100% a tot arreu on voldries arribar. I tambe sé què significa passar pel món de la reproducció assistida i sé què significa que no et quedis prenyada quan la teva parella i tu ho heu decidit i que durant molt temps tinguis la incertesa de si podràs ser mare o no, de veure que al teu voltant només hi ha panxes, però que tot i que el teu rellotge biològic fa tic tac, l'anhelat positiu no arriba, de sometre't a processos molt durs d'estimulació hormonal, i intervencions que esgoten física i psicològicament. Finalment, no sé què significa ser mare molt gran, però precisament no sóc una cria ja que vaig postergar la maternitat per la meva carrera professional fins que el meu rellotge va dir prou i després, com he dit, no va ser fàcil. Així que sé que el meu cos ja no té la mateixa energia que tenia abans i amb això no em vull ficar amb les mares grans, cadascuna que decideixi quan vol tenir fills, però el que em sembla una aberració és que l'empresa on treballem ho decideixi per nosaltres.

I el més trist de tot és que ens intentin fer creure a uns (empresaris) i altres (mares) que això pot ser el normal perquè si volem tenir una carrera professional decent no podem procrear quan nosaltres i les nostres parelles ho decidim perquè seríem un problema tant per l'empresa com per nosaltres mateixes. 

Respecte a la meva situació personal, no em puc queixar de la flexibilitat en el meu horari, però ho podria fer sobre les oportunitats professionals que es tanquen durant un llarg període i el que està trontollant el meu futur a l'empresa on estic (ho deixaré per un altre post). Però tot i així, em puc inclure a la indignació com a dona i mare perquè ja tinc prou feina amb les meves pròpies aspiracions i culpabilitats com perquè vingui una paia a dir-me que sóc un problema o una empresa a dir-me quan he de tenir fills. Ja en tinc prou amb una societat que creu que el normal és portar a les criatures a la llar als 4 mesos i que aquestxs petitxs facin jornades laborals més llargues que nosaltres mateixos perquè hem de sumar els desplaçaments a la nostra jornada. Ja en tinc prou amb una societat que ens fa creure que les dones hem d'arribar a tot o que si ens quedem a casa som unes vagues o que si tornem a la feina d'hora no estimem els nostres fills, és a dir, una societat que ens enfronta dia a dia a unes mares amb les altres perquè totes i cadascuna de nosaltres fem el millor que creiem dins les notres possibilitats per criar les nostres criatures tot i fer-ho de manera diferent. Ja n'estic farta que els infants no es tinguin en compte com el que són, personetes que estan creixent i formant-se i que necessiten les seves figures d'aferrament per ser persones autosuficients i amb una autoestima sana. Que només es tingui en compte que s'ha de procrear perquè un dia ens paguin les pensions o ens portin a la llar d'avis o ens cuidin a casa. No, tenir fillxs no és només això i cada parella els ha de tenir quan realment senti que ho vol fer i no quan sigui un bon moment segons aquesta societat.

Dia de la dona treballadora

Sóc dona treballadora des de fa uns anys. Però des de fa 14 mesos, també sóc mare treballadora. Crec que la incorporació de la dona al món laboral és un avenç molt significatiu a la nostra societat, però encara ens queda molt per fer. Hi ha una cosa que cal acceptar, les dones i els homes no som iguals, per molt que ens entestem en ser-ho. No som ni millors ni pitjors, simplement que cadascun i cadascuna tenim els nostres punts forts i els nostres punts febles. Em sembla terrible que per un mateix lloc de treball una dona pugui arribar a cobrar menys que un home, tot i fer les mateixes funcions. I tampoc em sembla bé que, en mitjana, les dones no arribem als mateixos llocs de treball de responsabilitat que els homes. A tot això se'n diu bretxa salarial. També he vist en aquests últims mesos, que tenir una criatura et canvia per complet la vida i sobretot a la dona. La meva parella i jo som uns privilegiats, ja que els dos ens podem combinar els horaris de feina i, gràcies a les àvies, aquest any ens podem combinar entre tots quatre perquè la petita no vagi a la llar. Però tot i així, el punt de vista de la meva parella i el meu no són el mateix. Ell és capaç de desconnectar, jo molt poques vegades (de fet, tot i que sembli rebuscat, no ho vull...). La meva feina m'encanta, però ara mateix m'és impossible dedicar-li les hores que li dedicava abans i si faig la meva jornada laboral (7,5 hores, però en faig una mica més) no arribo enlloc. I tot això passa factura. L'Eva Piquer citava al seu llibre "La Feina o la vida" a una escriptora que afirmava que una dona, per cada fill/a que té, escriu una novel·la menys, mentre que un home potser escriu un conte menys. Jo podria comptar-ho en forma d'articles i crec que no variaria gaire. Però no estic disposada a sacrificar la meva filla, que jo he decidit tenir i que encara em necessita, per una feina. Vull igualtat en drets, però això no vol dir que homes i dones hàgim de seguir exactament el mateix camí ni de la mateixa manera.

Quan neix una criatura, depèn completament de la seva mare (o de la seva figura d'aferrament primària). Per sort, la mare acostuma a sentir la mateixa necessitat d'aferrament i és amb el temps, quan la criatureta es va fent gran, que es fa més independent i la mare es relaxa. Hi ha mares que senten la necessitat de tenir el seu espai abans i d'altres més tard, però poc a poc, ens anem deslligant (en el bon sentit de la paraula), que no desvinculant. I segurament tot això es nota a la feina en un moment donat. És a dir, quan tornem de la baixa per maternitat ens costa concentrar-nos i a mida que van passant els dies (o mesos) ho portem millor. Per altra banda, els empresaris no veuen igual una dona amb fills que sense fills (segurament més d'una us hi heu trobat, ja a l'entrevista, a mi em va passar). Però, en què es diferencia (laboralment parlant) una dona amb fills, per exemple, adolescents d'una que no en té? Potser és perquè la meva filla té 14 mesos, però jo crec que a mida que es van fent més grans depenen menys de tu. Si es permet una reducció de jornada per cura de menors deu ser per alguna cosa.... El que jo veig és que quan una dona té un/a fill/a, hi ha una parada a la seva carrera professional, però pot tornar a ser la mateixa bona professional que era abans de parir. Igual que la parada pot ser per l'home, no em vull ficar a casa de ningú! El que crec que és important és que la criatura que acaba de néixer necessita que algú, a poder ser la seva mare o el seu pare (que per això decideixen criar), en tingui cura gairebé les 24 hores del dia. I pregunto, és necessàriament dolent que una dona (o un home) estigui un temps dedicant-se a una feina, si cap més important que la que li paga cada mes? Els infants són el futur de la nostra societat! Cal tenir-ne cura i fer que el dia de demà siguin persones com cal. No em vull estendre més, com a reflexió us deixo un mapa del 2011 amb els dies de baixa per maternitat/paternitat per país.

Pel que queda, feliç dia de la dona treballadora!

T'has portat bé?

Feliç 2013!! Espero que estigueu gaudint al màxim d'aquests dies de festa i família igual que jo estic gaudint al màxim de la meva petita!

I encara falten els Reis!! Tot i que aquest any ella no entendrà gaire res, és per tots i totes una nit màgica! De fet, per mi encara ho és i crec que ho seguirà sent uns quants anys veient ara a la meva filla. Aquests dies ja es sent a la gent preguntar si ens hem portat bé durant l'any... I dic jo que la majoria ens portem molt bé, malgrat algun mal dia que podem tenir! potser algun polític i alguna altra persona no es porta tan bé, però no em toca a mi jutjar-los en aquest moment.

Parlem dels nens i nenes! Avui sentia al telenotícies el nombre de regals adequats. Que ens hagin d'explicar això per la televisió dóna molt per pensar... però això potser dóna per una altra entrada, ja ho veurem a partir del dia 6 perquè aquest és el primer any real de la meva filla. També explicaven que calia anar amb compte amb el carbó, ja que hi ha petits/es que s'ho poden prendre com un càstig. Dic el mateix que abans, que ens ho hagin d'explicar per la tele em smebla una mica fort, però si ho fan per alguna cosa serà... A mi sempre m'han dit això de portar-se bé o malament com una anècdota, però mai m'han amenaçat amb dir-me que els Reis et vigilen tot l'any i si no et portes bé no tindràs això o allò. De fet, sempre m'han portat una mica de carbó acompanyat amb xocolatines, quan era més petita per recordar-me que calia portar-se bé tot l'any, però no com a càstig o amenaça. Perquè durant l'any em seguien recordant que calia portar-se bé pel fet de portar-se bé, no pels Reis. I quan he estat més gran perquè em feia il·lusió a mi.

Sí que hi ha pares i mares que utilitzen els Reis per coartar els actes dels seus fills i això, sota el meu punt de vista, no està bé. He rebut aquesta pàgina (gràcies Carlos!) on demanen als Reis Mags i als patges d'arreu que no facin aquesta pregunta als nens i nenes i els expliquin que ells no són xantatgistes. Des d'aquesta pàgina proclamen que els nens i nenes han de rebre els regals pel simple fet de ser el que són, nens i nenes. O els adultxs per ser adultxs, que jo també vull desembolicar algun paquetet!

Dia Universal de la Infància

El dia 20 de Novembre es celebra el dia mundial de la infància, conmemorant que aquest dia a l'any 1959 es va signar la Declaració universal del drets de l’infant i també un 20 de novembre, trenta anys més tard, es va adoptar la Convenció dels drets de l'infant a l'Assemblea General de les Nacions Unides.

Els infants són el futur i no són ells els que han triat venir a aquest món. Per aquest motiu (entre d'altres) mereixen el nostre respecte i tot el nostre amor. Hi ha infants més afortunats que d'altres i això no hauria de ser així. Tots i totes haurien de tenir les mateixes oportunitats de supervivència. Podríem parlar de diferents nivells de supervivència, des del més bàsic com és la supervivència física (us deixo l'enllaç d'UNICEF) al més intangible, com és el d'estimar i respectar els nostres infants.

A continuació, els drets resumits de forma clara i entenedora:

1. Dret a la igualtat, sense distinció de raça, religió o nacionalitat.
2. Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure.
3. Dret a un nom i a una nacionalitat.
4. Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica adequats.
5. Dret a una educació i atenció especials per als infants físicament o mentalment disminuits.
6. Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de la societat.
7. Dret a l'educació gratuïta. Dret a divertir-se i a jugar.
8. Dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill.
9. Dret a protecció contra l'abandonament i l'explotació en el treball.
10. Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la justícia entre tothom.