dissabte, 26 de gener de 2013

Una criatura? No hi cap a les nostres vides


Això és el que contestava normalment quan em feien la pregunta del milió. Sempre havia pensat que, amb el que m'agradava la meva feina, un fill o una filla no hi tenia cabuda. Per viatjar no em preocupava, sabia que podríem seguir viatjant, però a la feina hi dedicava moltes hores i no sabia com encabir-hi una criatureta. Però el rellotge biològic va anar fent el seu camí i un dia el tic tac va fer "ring". Així, va arribar un dia en que m'era igual tota la resta de coses. Volia ser mare i per tot el demés ja m'espavilaria. 

Quan finalment em vaig quedar embarassada, vaig seguir treballant com si res. Em trobava bé i per tant podia seguir gaudint de la meva feina, tot i que una mica més cansada. Vaig viatjar el que va fer falta, amb un total de 8 vols. Al final de l'embaràs vaig afluixar el ritme perquè el meu cos em va obligar, però vaig poder treballar fins el penúltim dia. I quan s'acostava el dia li deia al meu cap que no patís, que potser els dos primers mesos no existiria, però a partir de llavors aniria treballant a estonetes, si la nena em deixava. Ell reia i no em deia res. No té fills, però sabia de què anava el tema.

I va arribar el gran dia. El dia en que vaig conèixer la meva filla i me'n vaig enamorar. El dia que vaig passar a ser mare i la maternitat va capgirar tots els meus esquemes. El dia que les meves prioritats van canviar i el meu únic objectiu vital era criar aquella bebè que s'aferrava al meu pit. A partir d'aquell dia ho vaig tenir clar. No és que una criatura no hi càpiga, el que no hi cap és tot el demés!

Durant molt temps no he volgut saber res de la meva feina, de fet hi ha moooltes estones en que segueixo sense voler saber-ne res, només vull estar amb la meva nena. Però he d'anar a treballar. I quan hi vaig torna aquella Inski a qui li apassiona el que fa. Durant una estona, abans que em falti l'aire, surt la Inski que es vol menjar el món i vol contribuir a fer la vida més fàcil als demés. La que s'emociona amb una bona discussió i s'emprenya quan el codi no funciona. La que veu que li falten hores per dedicar-se a la seva feina....

Però no vull renunciar a la meva filla, no vull desconnectar d'ella ni un sol minut. I quan desconnecto per una estona, em sento bé i a la vegada m'entra la por de desvincular-me d'ella. Perquè sé que encara em necessita. Perquè gairebé cada dia en algun moment de la tarda em reclama, ara que sap dir mama. Perquè en aquests moments és la que dóna sentit a la meva vida. Perquè mai més tornarà a tenir 13 mesos. Perquè no em vull perdre les seves primeres passes. Perquè vull que sàpiga que em té allà sempre que em necessiti, tot i que jo sento que no sempre compleixo.

Hi ha algú a la sala que sàpiga clonar persones? Amb un parell d'Inskis més en tindria suficient....

4 comentaris:

  1. Som tantes que ens hem sentit així alguna vegada... Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies bonica! Ja sé que "mal de muchos...", però realment consola saber que no estàs sola en aquest món i que la majoria hi passem i ens en sortim!

      Una abraçada!

      Elimina
  2. Ho defineixes a la perfecció! El dia en que em vaig enamorar i les meves prioritats van canviar...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies pel teu comentari, nitza! Aquest amor a primera vista que mou muntanyes! ;-)

      Elimina