dissabte, 6 de juliol de 2013

La (no) intimitat

Quan va néixer la Nutxi, crec que una de les coses més importants que vam perdre a casa va ser part de la intimitat. Algú pensarà que la culpa és nostra per posar-la a dormir amb nosaltres, però no em refereixo a aquest tipus d'intimitat, que és qüestió d'imaginació (entre d'altres).
Imatge extreta de la pàgina livinginpixels.net
Em refereixo a la pròpia intimitat de la persona, ja que vam començar a tenir gent tot el dia a casa. Això és una sort per una banda, ja que la Nutxi sempre té qui la cuidi i això ens fa estar tranquils, però per una altra, tothom vol ajudar, (com és normal i ho agraeixo) però moltes vegades es tradueix en una invasió de la nostra vida: recollir el rentaplats implica obrir tots els armaris per trobar on van les coses (i moltes vegades estan en un altre lloc), plegar la roba implica obrir tots els armaris de roba, inclosos els calaixos de la tauleta de nit, hi ha qui es posa a netejar sense permís més o menys a fons... però si ja tenim dona de fer feines! hi ha qui porta plantes i es dedica a fer la jardineria de la casa (sense consultar, of course), un dia algú que hi havia a casa em va dir que havia obert tots els armaris del lavabo per trobar nosequè....i a sobre, alguns obrien amb clau sense trucar... o altres venien de visita a l'hora de sopar, o del bany, o de dormir....

Al principi tot això ho vaig viure força malament, perquè em sentia que havia perdut la nostra intimitat per complet. Amb la Nutxi anar al lavabo ja no era el mateix, però amb gent tot el dia a casa tampoc... i què nassos, em sentia invadida en molts altres aspectes i tenia sentiments contradictoris. Per una banda, agraïa el que la Nutxi tingués persones que la cuidessin, per altra em semblava massa hores amb gent a casa i no podia gaudir de la meva família tant com volia. Per una altra banda, també ho feia per les altres persones, perquè sé que els fa il·lusió estar molt amb la Nutxi, llavors em sentia egoïsta per voler estar sola amb la meva filla, etc. I suposo que les hormones post-part no ajudaven...

Poc a poc vam anar marcant alguns límits i suposo que tots ens vam anar adaptant al nou paper. Ara, seguim tenint la casa plena de gent contínuament, però també hem de treballar, amb el que moltes vegades no ens queda més remei. També sé que la relació de la Nutxi amb altres familiars és enriquidora per uns i per altres i faig alguns esforços per potenciar aquestes relacions. Els altres intenten respectar més algunes coses (d'altres no ho hem aconseguit canviar). I entre tots, sobretot amb diàleg, ens anem adaptant a aquest canvi continu.

I a vosaltres, us va passar?


2 comentaris:

  1. No, a nosaltres només ens va passar els primers mesos de tenir els bebès, perquè vivim lluny de la familia i sempre demanem que truquin abans de venir no fos cas que fessin l'anada per la vinguda i no ens trobessin.
    Habitualment som nosaltres que visitem els avis, tot i que tenim la sort de que venen a donar-nos un cop de mà quan els nens estan malalts.
    Com sol passar, tot té avantatges i inconvenients. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies elisabetsalie! I tant que tot té avantatges i inconvenients! I cal mirar la part positiva, per això em sento malament quan alguna cosa em molesta... suposo que arribarà el dia que serem nosaltres que visitarem els avis i no al revés... :-p Petons!

      Elimina