Benvinguda al món de les -itis

És el que em deia el meu veí aquesta tarda... i és que malauradament, ja ens hem estrenat amb una bronquitis.

Sembla que tot va començar amb un simple encostipat meu, ara fa una setmaneta. Intentava no acostar-me massa a la meva filla, però ja sabeu que és com impossible, sobretot si mama. El divendres va semblar que ella començava l'encostipat, però res, quatre mocs i per tant, dissabte vam anar a piscina perquè treiés els mocs (em sap greu, però tots i totes sabem que és així). Diumenge semblava que havia millorat, però la nit de diumenge a dilluns ja no la va passar massa bé, perquè va buscar-me més del que és habitual i a més tossia. Dilluns al matí semblava que estava millor i vam seguir fent suero. Però quan al vespre vaig arribar de treballar la vaig notar molt carregada. Primer em va semblar que eren els mocs, però després vaig notar-li les dificultats per respirar i vam anar cap a urgències. Ja a la sala de cribatge li van mirar la saturació i entrava dins el rang que necessita tractament. Després la pediatra la va auscultar i va confirmar la bronquitis que havia diagnosticat només veure-la. També em va ensenyar com se li marcaven les costelles en respirar.

Ens van passar a una sala d'observació. 3 tandes de broncodilatador espaiades en 20 minuts entre cada tanda i a veure l'evolució. Pobrissona, com es resistia a que li poséssim la mascareta per fer-li l'inhalador! Se'm trencava el cor! Després del xute, millorava, fins i tot s'esverava (típica reacció als inhaladors) i tornava a respirar amb dificultat. Finalment, després de les 3 tandes, va millorar el suficient perquè ens la deixessin emportar a casa, amb la recepta de l'inhalador cada 4 hores a sota el braç.

La bronquitis, com la paraula diu i segons l'enciclopèdia catalana, és una inflamació dels bronquis, causada habitualment per agents infecciosos o irritants, físics o químics. Però segurament, la majoria que em llegiu, ja sabeu de què va, ja que a 1 de cada 3 infants se n'hi diagnosticarà alguna al llarg de la seva infància. Sembla que l'enemic número 1 de les bronquitis és l'anomenat virus respiratori sincitial, que generalment en un adult pot provocar un simple refredat, però en un bebè pot ser més greu. 

Així doncs... benvinguda tardor...i benvinguda fresqueta...

El gurú de la criança natural?

Dissabte passat, per celebrar la setmana mundial de la lactància materna, vaig assistir a una meravellosa xerrada del Pediatre Carlos González. Una xerrada amb el seu toc d'humor particular i traient-li ferro a moltes coses, però a la vegada amb dades científiques extretes de revistes de reconegut prestigi. Em feia especial il·lusió sentir-lo en directe, ja que el seu llibre "mi niño no me come", em va ajudar a sentir-me més segura de mi mateixa i més tranquil·la sobretot amb la introducció dels aliments. Jo no pensava llegir-me cap llibre sobre criança. És més, quan estava embarassada, no volia saber res ni d'estivills, ni de gonzales, ni de jovés, ni de ningú, però aquest me'l van recomanar i em va agradar tant, que vaig decidir llegir-ne un altre de seu: "omple'm de petons". 

El tema de la xerrada, el vincle afectiu. Una mica en la línia d'aquest últim llibre que he citat, ell es basa en l'antropologia per explicar molts dels comportaments que tenim els humans quan som nadons. Per què un nadó plora quan el deixem al bressol? Per què volen estar en braços la major part del temps? La relació entre plor i braços, la relació entre un aferrament (en castellà, apego) segur i la seguretat/inseguretat del nen o la nena més endavant, la relació entre maltractaments i maltractadors/maltractats/des...Des del meu punt de vista, com veure els nadons des del punt de vista d'un nadó. Si tu escoltes el teu fill o la teva filla des del cor, entendràs què necessita. També va parlar de límits. Realment un nadó ens pot prendre el pèl? Però escoltar el teu fill o filla no vol dir permetre tot, si el teu fill o la teva filla es vol llençar per la finestra, per molt que l'escoltis no li permetràs. I tot en la mateixa línia.

Fer un bon resum de la xerrada em portaria gairebé el llibre citat (que per cert el recomano), perquè, admirablement, es va estar gairebé 4 hores sense parar de parlar amb 20 transparències. Les que jo utilitzo per una classe de dues hores! Per mi, dóna gust sentir-lo parlar. Algú m'ha dit que és clar, collit, teta, teta i més teta i més collit i que per tant el Carlos González no li va. Algú altre m'ha dit que és el gurú de la criança natural i que per tant tampoc li va. Com és normal, per gustos els colors i potser és que jo sóc força afí a ell, però no considero que estigmatitzi a les mares que no pensen com ell, més aviat treu ferro a moltes coses. No crec que les mares que hi havia allà amb cotxets es sentissin malament per no portar les criatures amb portabebès, només faltaria. I com aquest exemple, molts d'altres: pit, collit, llar d'infants, alimentació complementària... Jo diria més aviat que és el gurú (tot i que no m'agrada utilitzar la paraula gurú...) del sentit comú i de l'instint matern. Sentit comú, cadascú té el seu i instint matern també, per tant, que cadascú faci el que senti, però no es deixi portar pel que toca fer o el que m'han dit, sinó perquè realment ho sents així.

Això, practica, per si un dia has de ser mare

Aquestes vacances m'he relacionat amb molta més gent del que estava acostumada, ja que estar amb la meva filla provoca establir converses amb diferents tipus de persones, des d'avis fins als més petits. La conversa que més m'ha sobtat va ser la de fa unes setmanes a la piscina d'uns apartaments de platja entre un nen i una nena d'uns 10-12 anys. 

Vam arribar a la piscina amb la meva filla de 8 mesos i hi havia dos nens i una nena jugant amb l'aigua. Només veure'ns es van acostar a veure la petita amb molt entusiasme. Un dels nens semblava més tímid i aviat es va allunyar de nosaltres, però l'altre nen i la nena van seguir jugant amb la petita. Tots dos se la miraven al·lucinats de com de petits eren els seus peus, i les seves mans, i com reia, i les dues dentetes, i "mira! el meu braç és molt més gran que el seu!", etc. La nena, fins i tot es va atrevir a agafar-la (literalment, me la prenia dels braços) i se la mirava amb ulls mig proteccionistes mig exploradors. Finalment, el nen es va cansar i li va dir a la nena: "Això, practica, per si un dia has de ser mare".

He de dir que em va deixar molt parada, perquè ell també podria practicar per si algun dia ha de ser pare... per altra banda, entenc que un nen d'aquesta edat no li sortiria dir una frase així (o sí) si no fos perquè abans l'ha sentida d'algú altre, imagino que d'un adult. Potser és imaginar massa, però em fa pensar en els rols tan interioritzats que tenim moltes vegades. Entenc que els homes i les dones som diferents i justament no vull afegir-me al carro d'aquelles feministes que pretenen que siguem iguals, perquè ens ha tancat moltes portes. Però, per molt diferents que siguem, igual que hi ha maternitat, dic jo que hi ha paternitat!

Lactància materna: una moda?

La setmana mundial de la lactància materna va ser de l'1 al 7 d'Agost, però com "Spain is different", sembla que aquí es celebra aquesta setmana. Tot i així, crec que sempre és un bon moment per parlar de lactància materna.

Alguns diuen que és una moda, igual que en el seu temps ho va ser el biberó. El que jo em pregunto és si les lleones, les vaques, les ovelles, les cabres, les balenes, les cangures, i qualsevol mamífer, segueixen modes. Som mamíferes i igual que sí es poden seguir modes en vestir, menjar, estiuejar, etc. donar el pit està relacionat amb la nostra condició de mamíferes i per tant és més qüestió d'instint.

Quan em vaig quedar embarassada, no m'ho vaig ni plantejar, li donaria el pit perquè ho trobava el més natural del món: sóc mamífera. Quan va néixer la meva filla no vaig tenir problemes per donar-li el pit, només una clivelleta i això sí, mooolts comentaris. Vaig llegir molt i vaig corroborar que seguir el meu instint era el millor que havia pogut fer, que ho estava fent bé i que, generalment, les dones podem alletar i criar les nostres cries. A més, em vaig adonar de com és de pràctic, ecològic, econòmic, fàcil, bo, sa...

9 mesos després continuem gaudint de la lactància i per què dono el pit encara? Perquè la satisfacció més gran d'arribar a casa és veure la meva filla buscant-me el pit, mamant i recuperant el temps perdut. Perquè és una forma més de comunicar-nos. Perquè adormir-se amb la nena enganxada al pit és el millor somnífer que hi ha. Perquè em sento dona, mare i poderosa perquè la meva filla creix sana i feliç. Perquè el pit no només és llet i comunicació, són abraçades, mimos, regulador de temperatura (comprovat), serveix per curar els cops, el dolor i per consol en general. I el més important de tot, les dues en gaudim al 100%.

Setmana Mundial de la Donació de Llet Materna

Aprofitant que aquesta setmana es celebra la Setmana Mundial de la Donació de Llet Materna, us vull parlar del Banc de Llet Materna. La OMS recomana la lactància materna exclusiva durant els 6 primers mesos del nadó i prolongada fins els dos anys o més. Hi ha casos en que la mare no pot alletar el seu nadó. En aquests casos, l'ideal seria tenia llet donada (complint les condicions higièniques i sanitàries necessàries) i si no, la llet artificial. El banc de Sang i Teixits, a part de sang, cordó i teixits, també s'encarrega de recollir llet materna per contribuir al desenvolupament dels nounats de baix pes (entre 800 i 1.500 grams) amb risc de patologia digestiva o intestinal, dèficit immunitari o una salut precària. I també s'utilitza després de cirurgies de l'aparell digestiu, ja que aquesta llet és més fàcil de digerir i facilita la recuperació intestinal.

Treure's llet, no sempre és fàcil, però moltes de nosaltres hem tingut super-producció de llet en algun moment i per tant, hem pogut treure més llet de la necessària per als nostres petits i petites. Tan debò el banc de llet tingués la reserva suficient per poder donar-la en tots els casos en que la mare no pot alletar (suficientment) el seu nadó.

Per fer-se donant, només cal 

1. Posar-se en contacte amb el banc de llet (93 557 35 00, mamabancdelletmaterna@bstcat.net)
2. Identificar-se com a donant de llet
3. Respondre un breu qüestionari i fer una analítica 
4. Si les analítiques són correctes, t'explicaran con extreure't la llet i com conservar-la. Et proporcionen un tirallets manual i els envasos per conservar-la i et recullen la llet al teu domicili

Si voleu més informació, podeu consultar aquí.

La importància del llenguatge

Un dia veient el programa “Redes” van dir una frase sobre l’ambigüitat del llenguatge que vaig trobar interessant. Si diem “el policia ha disparat al noi amb la pistola” podem pensar que l’ha disparat amb la pistola (en comptes de donar-li amb la porra, per exemple) o que era el noi qui duia la pistola. 

Aquesta frase no l’anem dient cada dia, però en podríem trobar unes quantes que sí que es diuen més sovint. Per exemple, quan es diu que “els nens es crien igual d’una manera o d’una altra”, no s’hauria de dir igual, sinó també, ja que dues criatures mai es criaran igual, ni els bessons. Per tant, una criatura que vagi a l’escola bressol no es criarà igual que la que no hi va, o la que pren llet materna comparat amb la que no, o la que fa collit i la que “Estivillitzen”, etc. Algú em dirà que estic molt tiquismiquis, però crec que és important fer segons quines distincions, perquè a vegades dóna peu a mals entesos (o almenys vull pensar que són mals entesos i no mala llet).

Hi ha una altra frase més general que no és tan ambigua, però sí que està mal utilitzada és el típic “No passa res”. Moltes vegades l’utilitzem per dir “No et preocupis”, però estem traient ferro a una situació que moltes vegades té el seu ferro. Per exemple, quan un nen cau, o es dóna un cop, o li borda un gos i s’espanta, o s’espanta per alguna altra cosa, etc, tendim a dir-li que no passa res. Si s’ha fet mal sí que ha passat, ha caigut, o s’ha donat un cop i li fa mal, per tant, no hauríem d’infravalorar el que li està passant dient que no passa res. A vegades també ploren per frustració, perquè no arriben on volen i sí que passa, i és que no hi arriben, per exemple. Podríem canviar la frase per un “T’has donat un cop i t’has fet mal carinyo? Fem cura sana perquè passi abans?” o “El gos t’ha espantat perquè no estàs acostumat/da, així és com parlen els gossos”, és a dir, intentar posar paraules a la situació i a les seves emocions.

Un altre tema són els signes de puntuació. No és el mateix preguntar: “Encara mama?” que “Encara mama?!”. La primera pregunta simplement demana informació, la segona hi afegeix sorpresa. Que cadascú es sorprengui pel que vulguis, però trobo normal que hi hagi una reacció en front de la pregunta i, molt probablement, la reacció serà diferent en funció de l’entonació d’aquesta pregunta.

I vosaltres, quines frases trobeu ambigües? I al món de la criança?

maternitat + vacances = encefalograma pla

Des que treballo de recercaire, he de dir que he fet poques vacances desconnectant com cal. Només recordo l'estiu que vaig llegir la tesi com unes vacances completes, la resta, he desconnectat poquet. Però la maternitat em va fer desconnectar de debò. Em vaig oblidar per complet de la recerca que estava duent a terme i de la resta de coses que comporten la meva feina. En la meva vida havia fet un reset d'aquella manera! El meu cervell estava entregat al 100% en la meva filla! La nena ja té 8 mesos, però si sumem maternitat + vacances el meu cervell ja dóna un encefalograma pla... Tres setmanes després de la meva total desconnexió, el meu cervell segueix de vacances fins i tot per les coses més senzilles... m'ha sobreeixit un pot de sabó per no calcular bé el volum que en quedava, he tenyit una rentadora de color per no posar aigua freda i fer-la per defecte a 60º i m'he carregat una porta d'un armari per fer un forat amb un clau massa llarg... el meu marit ja m'ha prohibit fer res més a casa i m'ha obligat a dedicar-me 100% a la meva filla. Amb molt de gust li he fet cas, llàstima que a la feina no em diran el mateix!