Per acabar la Setmana Mundial de la Lactància Materna pensava escriure sobre els meus motius per alletar, però he cregut més important modificar-la una mica.
Sovint, unes i altres hem de justificar per què donem o no donem el pit i crec que ens estem equivocant en alguna cosa. Totes (podríem posar la majoria, però crec que parlaríem sobre una gran majoria) som mares i fem el que creiem millor per les nostres criatures. En això no hi ha cap dubte, per tant, tenim el mateix objectiu. I per arribar a aquest objectiu, hi ha milers de camins diferents, així que no cal sentir-se culpable per no poder/voler donar el pit, o sentir-se hippy, bitxo raro o d'una espècie de secta per voler donar-lo, cadascuna fa el que creu millor.
Això sí, crec que aquesta societat de la informació en la que vivim ens brinda l'oportunitat de poder decidir molts dels nostres actes amb els pros i els contres al nostre abast, sense haver de creure'ns ni mites, ni llegendes, ni històries vàries. Jo dono el pit a la meva filla, mai m'havia plantejat altra cosa perquè ho trobo el més natural del món. Però des que sóc mare he llegit molt sobre diferents aspectes relacionats amb els nadons, en particular sobre alletament. Dia rere dia, corroboro que alletar i "criar-me" la meva filla ha estat el millor que podia fer. Fins a dia d'avui, la llet materna no l'ha pogut substituir ningú. És clar que si cal alletar artificialment no serà la fi del món i la criatura també creixerà (podem dir també, però no igual, per molt que alguns s'hi encaparrin) i es farà adulta, i pot sentir-se igualment estimada, etc, etc, etc. Però que no ens enganyin, la composició no és la mateixa, l'envàs no és el mateix i l'entorn no és el mateix.
I un cop sabut això i tot el que faci falta per prendre una decisió, que cadascuna faci el que vulgui! I la culpabilitat al pou!
