Anem mare! Anem a escola!!!

Tenia moltes coses en ment abans de fer l'entrada, però crec que aquesta me la dec. I és que no sé si recordareu els dubtes que tenia i com vam passar l'adaptació de la Nutxi a l'escola bressol. Havíem decidit que seria bo per ella portar-la, però a l'hora de la veritat, veure el procés d'adaptació que feien els infants em feia dubtar i sentir-me malament. Ella en particular no ho va passar fatal, però tampoc van ser flors i violes. Els dos primers dies no va acabar d'entendre què estava passant i veure els altres nens i nenes plorar no li semblava una cosa agradable. Després, quan va veure que allò anava en sèrio es va quedar plorant un parell de dies, en els que jo ja estava com mentalitzada i em feia molta ràbia estar-ho. A partir de llavors tot va començar a prendre un caire de normalitat, on ni ella ni la resta de nens ploraven, quan arribàvem a classe tots estaven per allà jugant, cada dia amb alguna cosa diferent: peces de construcció, puzzles, globus per celebrar l'aniversari d'algunx nenx de la classe, rulos, tubs... Quan la recollia, totxs estaven ben assegudetxs i entretingutxs amb la tècnica i la directora que donava suport. Un dia cantaven, un altre anaven obrint una caixa i treient animals de peluix, o un altre dia animals de corda, un altre objectes quotidians... Parlo en passat, però també podria parlar en present, perquè segueix sent així, i el millor de tot, la meva filla hi va contentíssima. Al cap de pocs dies de començar ja em donava pressa per anar a escola i els caps de setmana em preguntava per l'escola.

Tornar de les vacances de Nadal em feia una mica de por, ja que havíem estat molts dies juntes i no sabia com portaria la separació de nou, però va arribar dimarts i li vaig dir: "avui toca escola!" i al caps de poca estona, un cop vestida i esmorzada, ja m'estava dient: "Anem mare! Anem a escola!!". En arribar a la classe, hi havia un parell de nens somicant una mica, però els segon dia ja havien recuperat la normalitat, així que la meva valoració és molt positiva. 

No vull caure en cap tòpic, perquè no crec ni que les criatures s'espavilin més o menys, que aprenguin les coses abans gràcies a l'escola bressol, ni coses per l'estil. Simplement crec que depèn de cada criatura i del seu entorn i que hi ha criatures que s'adapten abans i/o millor i d'altres no. També crec que depèn de l'escola i les persones que hi treballen i en el nostre cas particular, estic molt satisfeta de l'escola on va la meva filla i del seu projecte, que considera que les criatures aprenen mitjançant el joc i que les persones adultes ens hem d'encarregar d'acompanyar-les i proporcionar el context i les eines necessàries quan faci falta. I no em vull oblidar de les seves educadores, que cada dia treballen un munt d'hores per posar aquest context i aquestes eines, sense interferir massa en el procés de cadascun. Per suposat que jo només veig una part molt petita del tot, però sé que la meva filla hi va feliç i aquesta és la millor prova de que vam encertar.

Desinformació o confiança?

L'altre dia llegia una entrada del magnífic bloc de l'Alba Padró sobre llibres i mites i voldria aportar el meu granet de sorra al tema de la cerca d'informació.

Estic totalment d'acord en que cal ser crítica amb tot i tothom, tot i que aquesta paraula potser està una mica malentesa. Ser crític/a no vol dir desacreditar tot el que ens envolta, sinó tenir recopilar la suficient informació per fer-nos una idea de què volem i com bé diu ella, destriar el gra de la palla.

I per què som tant crítiques en unes coses i tan poc en unes altres? Jo crec que és qüestió de confiança. No confiem en que un/a venedor/a voldrà vendre'ns el millor per nosaltres o les nostres criatures, sinó que per experiència sabem que més d'una vegada ens han entaforat allò que els anava bé a ells i no pas a nosaltres. Per aquest motiu, perquè la feina del venedor o venedora és vendre, no ens refiem d'ells i busquem tota la informació necessària fins a estar convençuts/des que estem comprant allò que volem o necessitem. Tot i així, cadascú prima les seves prioritats i de ben segur (i per sort) no totes les persones triarem el mateix model de cotxet (tot i les modes) o el mateix pis.

Per altra banda, quan tenim una malaltia o ens trenquem una cama, per exemple, anem al metge i confiem en que aquella persona sap el que es fa i vetlla per la nostra salut. El mateix quan portem la nostra criatura al pediatre, confiem en que és el/la pediatra qui vetlla per la salut dels nostres nadons (a part de nosaltres, per suposat). El que tenim, sota el meu parer, molt malentès és qui vetlla per la criança dels nostres fills. I és que els únics que realment podem vetllar pel benestar de les nostres criatures som nosaltres mateixes, mares i pares. I el benestar passa per tenir un bon vincle, per tenir les seves necessitats bàsiques ben cobertes, per tenir la protecció que necessita, i un llarg etcètera. Ni pediatres, ni àvies, ni veïnes. Cadascú ha de criar en funció dels seus principis i de les seves necessitats, dins d'uns límits de bones pràctiques, per suposat. I el que va bé a uns no va bé als altres.

 

Jo crec que tot això ho vaig descobrir quan vaig aterrar al planeta mare. Abans, però, vaig tenir la sort de veure exemples al meu voltant que criaven com jo creia que era el més natural, amb consciència i proximitat a la criatura. Jo havia decidit que la Nutxi vingués al món, no l'anava a tenir perquè tocava sinó que ho feia de manera conscient i conseqüentment la volia criar de manera conscient.

Un altre tema és la lactància. Jo mateixa creia que potser no tindria llet pels exemples que havia vist al meu voltant... així doncs, qui vetlla per la lactància? No és una malaltia, per tant no necessitaríem un metge, però en canvi sabem (o creiem) que ginecòlegs, llevadores i pediatres en saben, de lactància i confiem en ellxs perquè la seva feina no és vendre, sinó vetllar per la salut dels altres. Un altre tema és el que és i el que hauria de ser... Anys enrera, no necessitaven cap expert/a en lactància, perquè sempre es veien exemples, tot i que bé existien les dides... Avui en dia, poques lactàncies veiem i com que és referent al nostre cos i té a veure amb la salut, de seguida passem la pilota als professionals. Però el que ningú ens diu és que existeixen unes professionals magnífiques i reals que sí que saben de la lactància! Llavors un dia, per casualitat o no, t'assabentes que existeixen i comences a estirar del fil, i llavors deixes de confiar en els que creies que eren els professionals que t'havien d'assessorar del tema, perquè comences a sentir coses que fan mal a les orelles, tot i que per sort n'hi ha algun que es salva....

He de dir que quan em vaig llegir aquest llibre a mi em va agradar i no vaig percebre res estrany... de fet, no vaig percebre que estigués enfocat al part medicalitzat, potser perquè tenia molt clar que volia un part natural... si el trobo li faré una repassada a veure si canvio d'opinió :-p

Que bé t'ho muntes!

Això és el que em diu molta gent quan els dic que no tinc horari fix i que puc treballar des de casa. La veritat que no sé si m'ho munto molt bé o no, però a mi sempre em fa la sensació que m'ho munto fatal...

Treballar sense horaris és una arma de doble fulla. Si un dia has d'anar al metge o vols anar de rebaixes no cal donar explicacions, però si un dia has de lliurar una cosa, l'has de lliurar i punt. I generalment hi ha més casos d'aquests que no pas dels altres.

Això és el que m'ha passat aquests últims dies, que teníem un projecte per lliurar i per tant he hagut d'esgarrapar hores de son i de nena, que són les que més em dolen. Abans de ser mare, feia les hores que fes falta i ni m'importava massa ni n'era del tot conscient. Quan em vaig reincorporar a la feina després de la baixa de maternitat vaig tornar fent la jornada completa i va ser quan em vaig adonar del nombre d'hores que havia arribat a fer i que trobava tan normal. I és que fent la jornada que em toca us asseguro que no arribo a la meitat de tota la feina que feia abans. Quan ho vaig comentar a les meves amigues es van fer un tip de riure i em van dir que creien que jo era l'única que no me n'havia adonat....

Però els meus companys i companyes fan el mateix... llavors què hem de fer? Les meves prioritats han canviat, hi ha qui ho entén i hi ha qui no, però el que més em preocupa és si aquest lloc de treball està fet per conciliar la vida laboral i familiar. Algú em dirà que n'hi ha moltes que se n'han ensortit, malauradament al meu departament n'hi ha poques i les que hi ha no les vull d'exemple, precisament. Algú em dirà que potser no ñes el meu lloc, però la meva feina m'agrada molt i no em veig fent una altra cosa, la veritat.

Crec que el més important és tenir clares les meves prioritats i ser-ne conseqüent, així que seguirem esgarrapant el temps d'on sigui i seguirem fent el que podem. Espero que tot aquest esforç serveixi d'alguna cosa.

Et pren el pèl

Fa un temps vam estar fent un curset de "natació" per a nadons. Vam abandonar perquè la tardor ens va portar molts virus i setmana rera setmana havíem de faltar a la classe. Però hi havia una altra cosa que no m'acabava d'agradar, l'enfoc que tenien els monitors envers els infants. Com tot, algú estarà d'acord amb mi i algú no, però hi ha certes obligacions que no les entenc. 

Un dia vam arribar tard i a la nena li va costar adaptar-se. Plorava perquè no volia "fer classe" i preferia estar arrapada a mi, així que vaig abraçar-la i li vaig començar a explicar on érem i què hi feiem. Em va venir el monitor dient que jo havia de mar

car el ritme i que li havia de transmetre confiança, però que jo manava i dirigia. I per tant l'havia de posar en posició classe (agafada per sota les espatlles, però separada de mi) i fer la classe. A mi no em va sembla adequat i ho vaig fer a la meva manera. Quin sentit tenia separar la nena del meu cos quan era ella la que em demanava estar enganxada a mi?

Tot va quedar en una anècdota, però uns dies més tard en vaig visualitzar una altra que em va semblar més heavy. Hi havia un nen d'un anyet que portava un parell o tres de setmanes que plorava molt i no volia desenganxar-se del seu pare. De cop sento que la monitora li diu: "et pren el pèl" i em miro el nen. El nen estava tremolant, amb els llavis morats i el pare li va contestar que tenia fred. La resposta: "si tingués fred estaria morat". Un moment, un moment, un moment. Cal arribar a l'extrem que una criatura es posi tota morada per decidir que està tenint fred? No és suficient veure que la criatura està tremolant i té els llavis morats? A més, si la criatura plora és per algun motiu! S'està intentant comunicar per dir que hi ha alguna cosa que no és del seu grat! Que té un any! Que encara no parla! Què vol dir que et pren el pèl?!

No suporto la gent que creu que els infants són terroristes, o tirans que han vingut al món per fer-nos la vida impossible. Perquè és clar (mode irònic on), ellxs han decidit venir a aquest món a conspirar contra els adults i a aixafar-nos la nostra vida ideal, amb horaris laborals extenuants i rutines rígides i accelerades. I volen fer-nos canviar la vida social, i el nostre temps lliure, i les nostres prioritats. Ellxs, que no tenen escrúpols i decideixen posar-se a plorar en el millor moment, quan estem enfonsant-los a la piscina, o dormint, o parlant entre adults (mirant el mòbil, l'ordinador...) i ignorant-los, o fent el sopar (de desagraïts l'infern és ple! Jo que t'estic preparant un sopar deliciós...). Pobres de nosaltres, els adults, que ens deixem entabanar per marrecs que no aixequen un pam de terra perquè ploren per prendre'ns el pèl i veure fins on arribem. Això és no entendre (o no voler entendre) res!

Desnaturalitzats

La setmana passada parlava amb una amiga sobre com pensàvem abans de parir i com ens havien canviat les vides i les prioritats després de conèixer les nostres criatures. La seva conclusió és que estem desnaturalitzats. I hi estic totalment d'acord!!

Ens han fet creure que la nostra vida atrafegada i consumista és la millor que existeix perquè ara vivim acomodats. Que les dones hem de treballar i sentir-nos realitzades amb la feina, ser independents. Que les criatures es crien soles i que fins i tot molesten. Ens han dit que la nostra vida canviarà radicalment, però que si volem seguir amb les nostres vides els podem donar el biberó, tenir-los a les llars d'infants i seguir treballant i gaudint de la vida. 

I sí, és cert que per sort no hem d'anar al camp a treballar als 6 anys i la majoria hem pogut estudiar el que hem volgut. I sí és cert que treballar i guanyar els nostres calerons ens dóna independència i que algunes tenim el privilegi de sentir-nos realitzades amb la nostra feina. I sí, és cert que la lactància artificial és un bon substitut en els pocs casos que sigui necessari i les llars d'infants ajuden en molts casos. Però no, no és cert que les criatures es crien soles, ni que les criatures molesten. I tampoc és cert que hàgim de seguir amb la nostra vida com si res hagués passat.

Jo em vaig creure una part, però per sort, hi ha unes substàncies, que se'n diuen hormones, que fan que allò que no ens han explicat ens ho trobem als morros just després de parir. El nostre instint maternal fa que cuidem del nostre nadó protegint-lo dels llops del segle XX1. Algunes, però, es segueixen creient allò que els han venut. O no són prou fortes per plantar cara als mites i comentaris de saviesa popular que tant mal fan (la pressió al nostre entorn és tan forta!). O potser no tenen el suport necessari per fer el pas i seguir el seu instint. O simplement no es plantegen res més que fer el que fa la majoria. O senten que anar contracorrent és massa cansat. Per opcions els colors!

I jo pregunto, no seria més fàcil que ens ho haguessin explicat? O millor, que ho haguéssim viscut d'alguna manera? És veritat que la vida només la podem viure vivint-la i que a vegades no val la pena que ens expliquin segons què perquè ens ho hem de trobar, però que no ens venguin la moto, que l'altre extrem tampoc és bo!! Que les criatures són criatures, amb els seus processos maduratius i les seves necessitats. Que no ens prenen el pèl ni ens volen fer la vida impossible. Som nosaltres que hem triat que vinguin a aquest món i ellxs ens necessiten. I el nostre instint fa que vulguem ser-hi plenament, que vulguem consolar un infant que plora igual que volem consolar un ésser estimat quan ho necessita. Que vulguem el millor per ellxs igual que ho volem pels nostres éssers estimats. Que és el més natural, però la societat en la que vivim ens hem desnaturalitzat. 

Les proteïnes de la clara d'ou sí que s'han de desnaturalitzar quan coem un ou, però la nostra societat no ho hauria d'estar, de desnaturalitzada.

Dia de la dona treballadora

Sóc dona treballadora des de fa uns anys. Però des de fa 14 mesos, també sóc mare treballadora. Crec que la incorporació de la dona al món laboral és un avenç molt significatiu a la nostra societat, però encara ens queda molt per fer. Hi ha una cosa que cal acceptar, les dones i els homes no som iguals, per molt que ens entestem en ser-ho. No som ni millors ni pitjors, simplement que cadascun i cadascuna tenim els nostres punts forts i els nostres punts febles. Em sembla terrible que per un mateix lloc de treball una dona pugui arribar a cobrar menys que un home, tot i fer les mateixes funcions. I tampoc em sembla bé que, en mitjana, les dones no arribem als mateixos llocs de treball de responsabilitat que els homes. A tot això se'n diu bretxa salarial. També he vist en aquests últims mesos, que tenir una criatura et canvia per complet la vida i sobretot a la dona. La meva parella i jo som uns privilegiats, ja que els dos ens podem combinar els horaris de feina i, gràcies a les àvies, aquest any ens podem combinar entre tots quatre perquè la petita no vagi a la llar. Però tot i així, el punt de vista de la meva parella i el meu no són el mateix. Ell és capaç de desconnectar, jo molt poques vegades (de fet, tot i que sembli rebuscat, no ho vull...). La meva feina m'encanta, però ara mateix m'és impossible dedicar-li les hores que li dedicava abans i si faig la meva jornada laboral (7,5 hores, però en faig una mica més) no arribo enlloc. I tot això passa factura. L'Eva Piquer citava al seu llibre "La Feina o la vida" a una escriptora que afirmava que una dona, per cada fill/a que té, escriu una novel·la menys, mentre que un home potser escriu un conte menys. Jo podria comptar-ho en forma d'articles i crec que no variaria gaire. Però no estic disposada a sacrificar la meva filla, que jo he decidit tenir i que encara em necessita, per una feina. Vull igualtat en drets, però això no vol dir que homes i dones hàgim de seguir exactament el mateix camí ni de la mateixa manera.

Quan neix una criatura, depèn completament de la seva mare (o de la seva figura d'aferrament primària). Per sort, la mare acostuma a sentir la mateixa necessitat d'aferrament i és amb el temps, quan la criatureta es va fent gran, que es fa més independent i la mare es relaxa. Hi ha mares que senten la necessitat de tenir el seu espai abans i d'altres més tard, però poc a poc, ens anem deslligant (en el bon sentit de la paraula), que no desvinculant. I segurament tot això es nota a la feina en un moment donat. És a dir, quan tornem de la baixa per maternitat ens costa concentrar-nos i a mida que van passant els dies (o mesos) ho portem millor. Per altra banda, els empresaris no veuen igual una dona amb fills que sense fills (segurament més d'una us hi heu trobat, ja a l'entrevista, a mi em va passar). Però, en què es diferencia (laboralment parlant) una dona amb fills, per exemple, adolescents d'una que no en té? Potser és perquè la meva filla té 14 mesos, però jo crec que a mida que es van fent més grans depenen menys de tu. Si es permet una reducció de jornada per cura de menors deu ser per alguna cosa.... El que jo veig és que quan una dona té un/a fill/a, hi ha una parada a la seva carrera professional, però pot tornar a ser la mateixa bona professional que era abans de parir. Igual que la parada pot ser per l'home, no em vull ficar a casa de ningú! El que crec que és important és que la criatura que acaba de néixer necessita que algú, a poder ser la seva mare o el seu pare (que per això decideixen criar), en tingui cura gairebé les 24 hores del dia. I pregunto, és necessàriament dolent que una dona (o un home) estigui un temps dedicant-se a una feina, si cap més important que la que li paga cada mes? Els infants són el futur de la nostra societat! Cal tenir-ne cura i fer que el dia de demà siguin persones com cal. No em vull estendre més, com a reflexió us deixo un mapa del 2011 amb els dies de baixa per maternitat/paternitat per país.

Pel que queda, feliç dia de la dona treballadora!

Fades i princeses

Fa uns mesos em van passar un vídeo sobre una empresa (que no penso fer-los propaganda) que es dedica a "l'Spa Educacional Infantil". És un espai (per desgràcia no és l'únic, a Sud Amèrica n'hi ha més) on les nenes (només poden ser nenes?) es poden disfressar de fades i princeses (és clar, només les nenes es disfressen de fades o princeses!?! I no es poden disfressar de res més?) i passar entre una i dues hores juntes, ja sigui per celebrar el seu aniversari o per estar a l'Spa. Sí, tal com ho heu sentit! Un spa infantil!! Compte, que deixen ben clar que el seu spa és educacional sobre la salut, el benestar i l'alimentació. Uf, menys mal, em quedo més tranquil·la! 

 

En l'alimentació no m'hi poso, perquè els menús que proposen no em semblen descabellats per ser un dia de festa, però salut i benestar...els serveis que proposen parlen per sí sols: manicura, pedicura, massatges, maquillatge de fantasia, pentinats i desfilada per una pasarel·la incloent vestuari i accessoris. I una de les frases estrella: En .......... enseñamos a nuestras princesas a cuidarse por dentro y por fuera. Ostres! Que estem parlant de nenes d'entre 4 i 12 anys! Que cuidar-se no significa maquillar-se ni pintar-se les ungles! Que em sembla fantàstic que a les nenes els encanti fer això (hauríem de revisar per quins motius hi arriben), però que es promocioni d'aquesta manera tan sexista i hipersexualitzada em sembla de jutjat de guàrdia! I que comencin amb aquest culte al cos tan petites... em sembla que hauríem de repensar-nos què volem que els nostres infants siguin quan es facin grans i quins valor els/les volem inculcar.

Espero que la meva filla no em demani d'anar-hi mai. Jo també vaig passar la meva època de models, i suposo que a la meva mare no li va fer cap gràcia perquè recordo que en vam parlar força i vam pactar alguna cosa. Ella sempre m'ha ensenyat que millor estar a prop que posar-s'hi de cul. Però per una banda, jo tenia 15 anys i per l'altra ara ho veig des de l'altra banda...

I vosaltres, hi portaríeu les vostres filles?

Empoderament i confiança

Últimament la paraula empoderament ressona molt al meu cap i és que ja fa un temps que em sento molt segura quant a la criança de la meva filla. Recordo que quan va néixer tot eren dubtes i inseguretats. Moltes vegades em sentia petita, que alguna cosa no estava fent bé, o que no la sabia entendre. A més, els comentaris externs no ajudaven i tot (o gairebé tot) m'ho qüestionava. Sembla mentida que els agents exteriors tinguin tanta força que a vegades no ens sentim (o no ens escoltem) a nosaltres mateixes i les nostres criatures.

Amb el temps, he anat sabent interpretar la meva filla (a part que ella es sap fer entendre cada vegada més), els comentaris externs han disminuït i hem vist els fruits dels nostres esforços per intentar mantenir els nostres principis sobre la criança. I entre d'altres em pregunto, per què han disminuït els comentaris externs? Jo creia que simplement jo no els reconeixia com a tals, justament per aquesta confiança que he adquirit, a part d'un tema hormonal, segons el meu parer. Però la meva mare em deia que ara tenen més confiança en nosaltres. Per una banda ho puc entendre, són els avis i àvies de la criatura, però per una altra penso si no podrien confiar una mica més des del primer dia. I ja no penso ni en els familiars més directes, penso en molta gent del voltant que es creu que en sap més que la pròpia mare. D'acord que algunes n'han criat un i dos i tres, però una mare, per molt novella que sigui, fa el millor que sap per la seva cria i una cosa és explicar una experiència o corregir una errada garrafal (com no alimentar-la o deixar-la sola tot el dia sense vigilància, per dir alguna cosa) i una altra és qüestionar segons quines actituds (per sort no ha estat sempre el meu cas): Si l'agafes es malacostuma, no tens prou llet, la teva llet no és prou bona, els nens i nenes mamen cada tres hores i s'hi estan 10 minuts, ja torna a estar al pit?, ha d'estar al cotxet perquè se li estiri l'esquena en comptes de tant portanadons, si l'acostumes als braços sempre dependrà de tu, si s'adorm al teu pit mai no sabrà dormir sola, o si s'adorm al teu pit, cada vegada que es desperi necessitarà el teu pit per tornar a dormir...

Avui dia, gràcies a que tenim molta informació al nostre abast i gràcies sobretot a que podem fer tribu (presencial i virtual), la paraula empoderament prèn més força que mai en les mares. Cito textualment la definició extreta de la wikipèdia:

Empoderamiento o apoderamiento, se refiere al proceso por el cual las personas aumentan la fortaleza espiritual, política, social o económica de los individuos y las comunidades para impulsar cambios positivos de las situaciones en que viven. Generalmente implica el desarrollo en el beneficiario de una confianza en sus propias capacidades.

El proceso que habilita a alguien a ganar poder, autoridad e influencia sobre otros, las instituciones o la sociedad. El empoderamiento probablemente se constituye por la totalidad de las siguientes capacidades:

• Tener poder de decisión propio.
• Tener acceso a la información y los recursos para tomar una decisión apropiada.
• Tener una gama de opciones de donde escoger.
• Habilidad para ejercer asertividad en toma de decisiones colectivas.
• Tener un pensamiento positivo y la habilidad para hacer cambios.
• Habilidad para aprender y para mejorar su propio poder personal o de grupo.
• Habilidad para cambiar las percepciones por medios democráticos.
• Mejorar la auto imagen y superar la estigmatización.
• Involucrarse en un proceso autoiniciado de crecimiento y cambios continuo sin parar.

Només hi trobo un però... seria molt millor que ja estiguéssim empoderades abans de parir, perquè no hi haguessin lactàncies fallides, per exemple i sobretot perquè els infants no en patissin les conseqüències, algunes aberrants, com deixar-lo plorar perquè s'acostumi a estar sol.

Mea culpa

Segurament la majoria de nosaltres hem dit "Mea culpa" en algun moment. Els/les que hem rebut una educació religiosa segurament sabrem (sencera o en part) la pregària que diu

"... que he pecat, per culpa meva,

de pensament, paraula, obra i omisió.

Per la meva culpa, per la meva culpa,

per la meva immensa culpa..." Confiteor

Mai la vaig entendre, no he entès mai que una persona pogués "pecar", però les dues últimes línies han ressonat al meu cap més d'una vegada.

 

El tema es posa interessant quan parlem de mares:

• la meva criatura té calor perquè l'he abrigat massa...
• la meva nena s'ha encostipat perquè no l'he tapat prou...
• el meu nen ha caigut perquè no l'he agafat a temps...
• el meu nadó plora perquè té gana i no li he donat el dinar a temps...
• la meva nina té son i plora perquè no m'he adonat a temps que l'havia d'ajudar a dormir...
• el meu peque s'ha fet mal perquè no estava prou atenta...
• ...

Per què les mares ens acostumem a sentir culpables tan fàcilment? D'acord que una criatura acabada de néixer depèn essencialment de nosaltres, però hi ha moltes coses que nosaltres no les podem ni les hem de controlar! 

La cosa s'agreuja quan entrem més en el món de la criança on ens passem al blanc i negre: llet materna/llet artificial, collit/estivill, farinetes/sòlids, escola bressol si o no, treballar/excedència, etc. Però senyores i senyors! La vida no és en blanc i negre! Fins i tot a l'escala de grisos en trobem 256! I cadascuna fa el que creu i el que pot! I no per fer una cosa o una altra una és una mala mare!! No hi ha mares de primera i mares de segona! Estem totes al mateix vaixell! Estic tipa de llegir com una mare en qualsevol àmbit es sent agredida perquè segons ella li han dit mala mare quan aquestes paraules no apareixen enlloc! 

Serà perquè ens sentim culpables?

 

T'has portat bé?

Feliç 2013!! Espero que estigueu gaudint al màxim d'aquests dies de festa i família igual que jo estic gaudint al màxim de la meva petita!

I encara falten els Reis!! Tot i que aquest any ella no entendrà gaire res, és per tots i totes una nit màgica! De fet, per mi encara ho és i crec que ho seguirà sent uns quants anys veient ara a la meva filla. Aquests dies ja es sent a la gent preguntar si ens hem portat bé durant l'any... I dic jo que la majoria ens portem molt bé, malgrat algun mal dia que podem tenir! potser algun polític i alguna altra persona no es porta tan bé, però no em toca a mi jutjar-los en aquest moment.

Parlem dels nens i nenes! Avui sentia al telenotícies el nombre de regals adequats. Que ens hagin d'explicar això per la televisió dóna molt per pensar... però això potser dóna per una altra entrada, ja ho veurem a partir del dia 6 perquè aquest és el primer any real de la meva filla. També explicaven que calia anar amb compte amb el carbó, ja que hi ha petits/es que s'ho poden prendre com un càstig. Dic el mateix que abans, que ens ho hagin d'explicar per la tele em smebla una mica fort, però si ho fan per alguna cosa serà... A mi sempre m'han dit això de portar-se bé o malament com una anècdota, però mai m'han amenaçat amb dir-me que els Reis et vigilen tot l'any i si no et portes bé no tindràs això o allò. De fet, sempre m'han portat una mica de carbó acompanyat amb xocolatines, quan era més petita per recordar-me que calia portar-se bé tot l'any, però no com a càstig o amenaça. Perquè durant l'any em seguien recordant que calia portar-se bé pel fet de portar-se bé, no pels Reis. I quan he estat més gran perquè em feia il·lusió a mi.

Sí que hi ha pares i mares que utilitzen els Reis per coartar els actes dels seus fills i això, sota el meu punt de vista, no està bé. He rebut aquesta pàgina (gràcies Carlos!) on demanen als Reis Mags i als patges d'arreu que no facin aquesta pregunta als nens i nenes i els expliquin que ells no són xantatgistes. Des d'aquesta pàgina proclamen que els nens i nenes han de rebre els regals pel simple fet de ser el que són, nens i nenes. O els adultxs per ser adultxs, que jo també vull desembolicar algun paquetet!

Això, practica, per si un dia has de ser mare

Aquestes vacances m'he relacionat amb molta més gent del que estava acostumada, ja que estar amb la meva filla provoca establir converses amb diferents tipus de persones, des d'avis fins als més petits. La conversa que més m'ha sobtat va ser la de fa unes setmanes a la piscina d'uns apartaments de platja entre un nen i una nena d'uns 10-12 anys. 

Vam arribar a la piscina amb la meva filla de 8 mesos i hi havia dos nens i una nena jugant amb l'aigua. Només veure'ns es van acostar a veure la petita amb molt entusiasme. Un dels nens semblava més tímid i aviat es va allunyar de nosaltres, però l'altre nen i la nena van seguir jugant amb la petita. Tots dos se la miraven al·lucinats de com de petits eren els seus peus, i les seves mans, i com reia, i les dues dentetes, i "mira! el meu braç és molt més gran que el seu!", etc. La nena, fins i tot es va atrevir a agafar-la (literalment, me la prenia dels braços) i se la mirava amb ulls mig proteccionistes mig exploradors. Finalment, el nen es va cansar i li va dir a la nena: "Això, practica, per si un dia has de ser mare".

He de dir que em va deixar molt parada, perquè ell també podria practicar per si algun dia ha de ser pare... per altra banda, entenc que un nen d'aquesta edat no li sortiria dir una frase així (o sí) si no fos perquè abans l'ha sentida d'algú altre, imagino que d'un adult. Potser és imaginar massa, però em fa pensar en els rols tan interioritzats que tenim moltes vegades. Entenc que els homes i les dones som diferents i justament no vull afegir-me al carro d'aquelles feministes que pretenen que siguem iguals, perquè ens ha tancat moltes portes. Però, per molt diferents que siguem, igual que hi ha maternitat, dic jo que hi ha paternitat!

La importància del llenguatge

Un dia veient el programa “Redes” van dir una frase sobre l’ambigüitat del llenguatge que vaig trobar interessant. Si diem “el policia ha disparat al noi amb la pistola” podem pensar que l’ha disparat amb la pistola (en comptes de donar-li amb la porra, per exemple) o que era el noi qui duia la pistola. 

Aquesta frase no l’anem dient cada dia, però en podríem trobar unes quantes que sí que es diuen més sovint. Per exemple, quan es diu que “els nens es crien igual d’una manera o d’una altra”, no s’hauria de dir igual, sinó també, ja que dues criatures mai es criaran igual, ni els bessons. Per tant, una criatura que vagi a l’escola bressol no es criarà igual que la que no hi va, o la que pren llet materna comparat amb la que no, o la que fa collit i la que “Estivillitzen”, etc. Algú em dirà que estic molt tiquismiquis, però crec que és important fer segons quines distincions, perquè a vegades dóna peu a mals entesos (o almenys vull pensar que són mals entesos i no mala llet).

Hi ha una altra frase més general que no és tan ambigua, però sí que està mal utilitzada és el típic “No passa res”. Moltes vegades l’utilitzem per dir “No et preocupis”, però estem traient ferro a una situació que moltes vegades té el seu ferro. Per exemple, quan un nen cau, o es dóna un cop, o li borda un gos i s’espanta, o s’espanta per alguna altra cosa, etc, tendim a dir-li que no passa res. Si s’ha fet mal sí que ha passat, ha caigut, o s’ha donat un cop i li fa mal, per tant, no hauríem d’infravalorar el que li està passant dient que no passa res. A vegades també ploren per frustració, perquè no arriben on volen i sí que passa, i és que no hi arriben, per exemple. Podríem canviar la frase per un “T’has donat un cop i t’has fet mal carinyo? Fem cura sana perquè passi abans?” o “El gos t’ha espantat perquè no estàs acostumat/da, així és com parlen els gossos”, és a dir, intentar posar paraules a la situació i a les seves emocions.

Un altre tema són els signes de puntuació. No és el mateix preguntar: “Encara mama?” que “Encara mama?!”. La primera pregunta simplement demana informació, la segona hi afegeix sorpresa. Que cadascú es sorprengui pel que vulguis, però trobo normal que hi hagi una reacció en front de la pregunta i, molt probablement, la reacció serà diferent en funció de l’entonació d’aquesta pregunta.

I vosaltres, quines frases trobeu ambigües? I al món de la criança?

Qüestió de prioritats

Ja fa anys em vaig adonar que a la vida tot és qüestió de prioritats. Quan era adolescent i volia fer alguna cosa fora del normal i deia que no tenia diners, la meva mare ja em deia: "és qüestió de prioritats". Després va arribar el dia que em vaig llicenciar i començava les entrevistes a consultories (món que vaig decidir que no era fet per mi) i em preguntaven si tenia fills i si en voldria tenir. Sempre els deia que primer volia consolidar la meva carrera professional i que ja es veuria, però la feina per davant de tot. Algun dia faré una entrada sobre les reflexions de les possibles conseqüències a aquest pensament. En aquesta línia, quan estava a punt de parir, li deia al meu cap que no patís, que als dos mesos, mentre la nena dormia ja aniria fent feina i tothom em deia: "et canviaran les prioritats" i jo no els acabava de creure. Però va néixer la meva filla i em vaig enamorar completament d'ella i efectivament van canviar les prioritats, fins a un punt que no imaginava. Sabia que passaria a estar la número 1 de la llista i que hi hauria una certa distància amb el punt 2 de la llista, però no imaginava que estiguessin a tants anys llum!

Efectivament, als dos mesos de la petita no vaig començar a treballar. Feia coses puntuals, però ella eclipsava el meu món. I va arribar el dia que vaig haver de començar a treballar de veritat. He de dir que tinc molta sort perquè generalment puc fer tele-treball fins al Setembre. Però tot i així se'm fa una muntanya haver de dividir el meu cap entre la feina i la vida. La meva feina m'agrada molt, m'he apassionat moltes vegades amb ella, però la meva filla m'apassiona encara més. Aquestes ganes d'aprendre, de veure, de créixer, de conquerir dia a dia els seus espais i aconseguir els seus reptes. I la meva vida conté més coses que la meva filla. Tinc un marit que estimo moltíssim i moltes vegades li sembla que no li faig cas, una vida social que, tot i haver-se reduït considerablement, vaig mantenint com puc, i el meu propi espai, aquell que solia protegir a capa i espasa i que s'ha vist completament empetitit amb l'arribada de la que és per mi el meu sol i la meva lluna.

 

Quan era més jove no entenia com hi havia mares que deixaven de treballar pels seus fills, com deixaven el seu món professional per dedicar el seu temps als més petits de la casa. Ara ho veig completament diferent, ara ha canviat tot i un cop més és qüestió de prioritats. Però aquest cop es complica, no només són els diners. Puc viure amb menys roba, mirant més els preus quan vaig a comprar, sense un viatge espectacular a l'estiu i amb un cotxe més vetllet, però si agafés una excedència, què passaria amb la meva carrera professional? Podria reenganxar-me d'aquí uns anys, o aquells amb els que competeixo per les poques places que hi ha em passarien al davant? Seria capaç de canviar completament de sector professional? A la balança hi he de posar més coses, però al cap i a la fi, tot és qüestió de prioritats.