La força del grup

A casa encara estem al·lucinats del poder que pot arribar a tenir un grup sobre un individu i és que fa uns dies, la Nutxi va dormir per primer cop sola!

Us poso en antecedents perquè crec que mai he parlat del moment d'anar a dormir de la meva filla. Doncs bé, a la Nutxi generalment li interessa més el món que no pas dormir, ja que acostuma a no trobar el moment d'anar a dormir (com una que jo em sé...). De ben petita ja ens passava i jo sempre pensava (i encara penso a vegades) que era perquè s'havia passat de voltes i no podia calmar-se, només ho feia amb el meu pit i potser ens passàvem una hora o hora i mitja per adormir-se. Dels despertars nocturns ja en parlaré un altre dia... Hem provat diferents coses, anar a dormir més d'hora, més tard, una rutina, una altra, relax i al final el que més bé em funciona és fer veure que no anem a dormir, sinó a jugar tranquil·les.

Font: http://ebmmargallo.reus.cat/galeria/element/dormitori-nadons

Dic "em funciona" perquè de sempre s'ha adormit amb el meu pit i poques vegades sense ell. Les àvies van aconseguir adormir-la una temporada amb el cotxet o en braços, però també acostumaven a passar-s'hi estona. El seu pare també ho va aconseguir una temporada cantant-li una espècie de mantra i més endavant amb la motxilla, però sempre buscant llocs on no pogués trobar cap mínim estímul. És a dir, a casa havia de ser a les fosques o mirant a una paret, i al carrer o en llocs molt silenciosos o en llocs amb molt soroll completament monòton. A vegades fins i tot jo he hagut d'agafar la motxilla i anar a fer una volta perquè a casa no hi havia manera.

Bé, al gra que m'enrotllo com una persiana. Fa uns dies vam decidir que estaria bé que la Nutxi es quedés a l'escola a dinar per tal que nosaltres poguéssim intensificar l'horari i després poder passar la tarda sencera amb ella, però ens feia una mica de por el dormir. Jo ja hi creia amb el poder del grup, però no les tenia totes. Vam parlar amb la mestra i la directora de l'escola i vam quedar que si no s'adormia que ens trucarien i l'aniríem a buscar, que no calia que ningú patís innecessàriament.

I va arribar el dia. I el seu pare i jo estàvem nerviosos pendents del telèfon. I van anar passant els minuts i ningú trucava. I va arribar l'hora d'anar-la a buscar i la nena estava fantàsticament. I la mestra em va dir que perfecte, que s'havia estirat i s'havia adormit perfectament. I jo orgullosa de la meva filla. I el seu pare amb ulls com plats que no s'ho creia. I la nena es queda a dinar i dormir tres dies en setmana i cada dia dorm perfectament i està encantada. I a casa seguim igual, només l'adormo jo i amb el pit...

Així doncs vaig tenir una prova més del poder que té un grup. Un dia li preguntava a la mestra de la Nutxi com s'ho feia per tenir-lxs a totxs ben quietetxs jugant perquè quan arribem al matí generalment estan ben entretingutxs amb alguna cosa o altra jugant tranquilxs i em va dir que quan calia que fessin alguna cosa començava pels que sabia que li feien més cas i els altres per imitació anaven fent el mateix. Doncs amb el dormir igual, dedueixo que la meva filla deu pensar que si totxs dormen plàcidament, ella pot fer el mateix sense perill. Així que ens estem plantejant deixar-la cada dia!!

Anem mare! Anem a escola!!!

Tenia moltes coses en ment abans de fer l'entrada, però crec que aquesta me la dec. I és que no sé si recordareu els dubtes que tenia i com vam passar l'adaptació de la Nutxi a l'escola bressol. Havíem decidit que seria bo per ella portar-la, però a l'hora de la veritat, veure el procés d'adaptació que feien els infants em feia dubtar i sentir-me malament. Ella en particular no ho va passar fatal, però tampoc van ser flors i violes. Els dos primers dies no va acabar d'entendre què estava passant i veure els altres nens i nenes plorar no li semblava una cosa agradable. Després, quan va veure que allò anava en sèrio es va quedar plorant un parell de dies, en els que jo ja estava com mentalitzada i em feia molta ràbia estar-ho. A partir de llavors tot va començar a prendre un caire de normalitat, on ni ella ni la resta de nens ploraven, quan arribàvem a classe tots estaven per allà jugant, cada dia amb alguna cosa diferent: peces de construcció, puzzles, globus per celebrar l'aniversari d'algunx nenx de la classe, rulos, tubs... Quan la recollia, totxs estaven ben assegudetxs i entretingutxs amb la tècnica i la directora que donava suport. Un dia cantaven, un altre anaven obrint una caixa i treient animals de peluix, o un altre dia animals de corda, un altre objectes quotidians... Parlo en passat, però també podria parlar en present, perquè segueix sent així, i el millor de tot, la meva filla hi va contentíssima. Al cap de pocs dies de començar ja em donava pressa per anar a escola i els caps de setmana em preguntava per l'escola.

Tornar de les vacances de Nadal em feia una mica de por, ja que havíem estat molts dies juntes i no sabia com portaria la separació de nou, però va arribar dimarts i li vaig dir: "avui toca escola!" i al caps de poca estona, un cop vestida i esmorzada, ja m'estava dient: "Anem mare! Anem a escola!!". En arribar a la classe, hi havia un parell de nens somicant una mica, però els segon dia ja havien recuperat la normalitat, així que la meva valoració és molt positiva. 

No vull caure en cap tòpic, perquè no crec ni que les criatures s'espavilin més o menys, que aprenguin les coses abans gràcies a l'escola bressol, ni coses per l'estil. Simplement crec que depèn de cada criatura i del seu entorn i que hi ha criatures que s'adapten abans i/o millor i d'altres no. També crec que depèn de l'escola i les persones que hi treballen i en el nostre cas particular, estic molt satisfeta de l'escola on va la meva filla i del seu projecte, que considera que les criatures aprenen mitjançant el joc i que les persones adultes ens hem d'encarregar d'acompanyar-les i proporcionar el context i les eines necessàries quan faci falta. I no em vull oblidar de les seves educadores, que cada dia treballen un munt d'hores per posar aquest context i aquestes eines, sense interferir massa en el procés de cadascun. Per suposat que jo només veig una part molt petita del tot, però sé que la meva filla hi va feliç i aquesta és la millor prova de que vam encertar.

Adaptació per a qui?

Setembre és temps d'escola. A mi sempre m'agradava molt tornar a l'escola, i sobretot preparar-me per anar a l'escola: bossa, llibres i llibretes, estoig, bolígrafs... però també m'havia de preparar psicològicament. La nit abans em costava dormir pensant en com seria aquell nou curs, en com haurien canviat (o no) els companys, en quina senyoreta em tocaria i si ens posarien molts deures... Després, no recordo gaires inicis, només el de 5è de primària quan començava el meu quart col·legi i em feia molta vergonya i una mica de respecte a què em trobaria. Tinc flaixos de molts moments diferents durant l'etapa escolar, però no dels inicis, només recordo els nervis.

Aquest any ha estat diferent, ja que ha estat la Nutxi la que ha començat. I jo no sóc ella, ni puc sentir el que sent ella, només ho puc imaginar, deduir, suposar.. Ja feia dies que hi donava voltes, com es sentirà en veure que no hi ha ni la mare, ni el pare, ni l'àvia, ni la iaia? Què passarà en el moment en que ens necessiti? No estava nerviosa, però la processó anava per dins, donant voltes a tot plegat i sentint-me malament per no estar al seu costat en tot moment. En algun moment del curs passat vaig decidir que aquest any estaria bé que la Nutxi anés a l'escola bressol, però aquests últims dies m'he volgut fer enrere milers de cops i m'he sentit egoïsta per portar-la i m'he sentit cruel per permetre que la nostra societat accepti que els nens ploren i que és normal. Espero que ningú em malinterpreti, però m'enfada i m'entristeix veure com tenim muntada la societat per tal de no poder veure i criar els nostres infants tal com es mereixen. I sobretot, les pel·lícules que ens muntem per tal d'adaptar-nos a la societat: l'escola els va molt bé perquè s'espavilen molt, així aprenen a compartir, aprenen a menjar, és normal que plori, però després s'ho passa molt bé, tots s'adapten... que jo entenc que hem de sobreviure, però diguem les coses pel seu nom: l'escola bressol és necessària en aquesta societat que va tot el dia de cul i que no té mesures de conciliació com toca, però no és necessària pels infants. Ni hauria de ser normal que ploressin, si almenys se'ns permetés a tots plegats fer un procés d'adaptació com cada criatura necessités. 

Un dia una amiga em va dir que l'adaptació era pels pares. En aquells moments li vaig dir que a mi no m'ho semblava, però aquí va quedar la cosa. Avui he vist ben clar que l'adaptació és per tots plegats, però sobretot ho és pels infants. I també he vist que seria necessària una adaptació més a mida. I no perquè la meva filla hagi necessitat més estona de mami, que potser la necessita un altre dia, sinó per altres nens que ploraven desconsolats perquè veien que el seu pare o la seva mare marxaven i s'havien de quedar allà. He marxat amb el cor ben encongit, pensant en si la meva filla empatitzaria amb el plor dels altres i també ploraria, però també pensant en aquests nens que necessitaven més temps per acceptar independitzar-se.

I compte! La meva filla avui no ha plorat, però està més neguitosa, li costa més dormir i a estones està una mica més absent, és a dir, ella també està fent el procés d'adaptació com pot.

I vosaltres, com ho porteu?

Què esperem de les escoles bressol?

Avui s'ha acabat el període de preinscripció a les escoles bressol públiques i aquest any crec que sí que vull que la Nutxi entri. No m'agrada la ràtio d'alumnes per educador/a, però sí que crec que amb l'edat de la meva filla s'ho passarà bé unes hores amb més nenxs per jugar. Preferiria passar el dia amb ella i anar una estona a un espai familiar amb més nenxs i mares i pares, però la situació és la que és. No entraré en el debat escoles bressol sí/ escoles bressol no, crec que cadascú té la situació que té i fa el que pot. Però sí m'agradaria reflexionar sobre el que fan en algunes escoles bressol.

Imatge extreta del blog santjoandespi.wordpress.com

Fa uns dies vam anar a fer una entrevista a una escola privada per si no entrava a la pública. Quan li vaig dir que pensava portar-la només unes hores al matí em va dir que no era bona idea perquè la nena no s'adaptaria. Em va dir que al matí feien moltes activitats dirigides i anaven a toc de pito, mentre que a la tarda els deixaven jugar. La meva resposta va ser que potser llavors millor portar-la només a la tarda. És ben sabut que les criatures es desenvolupen gràcies al joc i per tant és absolutament necessari que juguin. Cal que se'ls preparin els entorns adequats perquè desenvolupin el joc, però la funció de l'adult només és acompanyar-los. I els infants que juguin tant com puguin. Algú em dirà que aprenen anglès mentre juguen, només faltaria que els fessin les classes avorrides que jo recordo de l'escola. Però les meves preguntes són:

• És necessari aprendre anglès des de tan petits? He rebut un tríptic a casa d'una escola bressol on el 33% de les "classes" són en anglès des de P1! (De fet, aquest tema donaria per una entrada sencera).

• És necessari anar a la piscina amb l'escola? Els pares i mares els poden portar (tampoc és necessari) essencialment per jugar i si s'espanten tenen la mare o el pare allà mateix que els dóna seguretat, però amb l'escola? Em ve al cap el primer dia que jo vaig anar a natació i el monitor va haver de tirar-se a la piscina a buscar-me...jo ja tenia uns 4 anys...

• Necessiten fer informàtica des de P3, per exemple? A la meva filla de moment no necessito ensenyar-li com funciona l'Ipad o el mòbil! Em veu fer-ho a mi tot sovint i ho aprèn imitant i provant.

• Cal que vagin de colònies a aquestes edats? Hi ha escoles que se'ls emporten des de P0...

• Cal que algú els ensenyi a menjar (ho posa explícitament al tríptic que comentava unes línies més amunt)? És com que algú els ensenyi a caminar... o a parlar...

No em vull ficar en si són escoles públiques o privades, no tinc prou coneixement per fer-ho, però sí tinc la sensació que totes aquestes activitats venen i que al final som els pares i mares els que ho demanem. Jo no espero que la facin més intel·ligent, ni més políglota, ni més independent, només espero que la persona que la cuidi tingui la vocació suficient per dedicar-se en cos i ànima als infants que cuida en tota la seva jornada. Que tingui el temps suficient per consolar l'infant que ho necessiti i que sàpiga posar-se en la pell de les criatures. Que els/les acompanyi en el joc sense imposar, alliçonar o interferir l'aprenentatge. I que se'ls estimi com si fossin seus. Per demanar que no quedi, no?

Imatge extreta d'aravalles.cat

I tu, què esperes de l'escola bressol?