Llibres per Sant Jordi

No sóc una persona que llegeixi gaire (fora del que m'és obligat a la feina, que no és poc), m'ho van fer avorrir a l'institut. Però l'època en que he llegit més ha estat durant l'embaràs i el postpart. És clar que després de parir tenia la nena enganxada tot el dia, sobretot la tarda! I això que jo no pensava llegir-me cap llibre sobre criança perquè considerava que criar una criatura no havia de ser tan difícil. Però vaig anar entrant en la lectura i vaig veure que m'anava bé per reafirmar-me en tot el que feia. Així doncs, us poso la llista dels llibres que m'he llegit en aquests dos últims anys, ordenats cronològicament. Tot i que l'últim el vaig acabar l'Agost passat (ara ja torno a llegir els textos avorrits de la feina)...

Serem pares: Quan vaig saber que estava embarassada em feia il·lusió seguir setmana a setmana l'evolució de l'embaràs. Aquest llibre està molt bé per saber què passa dins la panxa d'una embarassada, quines proves es fan, i sobretot desmitificar molts mites. I no només per l'embaràs, també pel part i el postpart immediat. I hi ha algunes pàgines adreçades exclusivament als pares.

VINCLES, gestació, part i criança conscients: Aquest llibre me'l van deixar i em va encantar. Vaig sintonitzar amb ell des del primer moment. Mare i filla han escrit aquest llibre des del cor per viure la maternitat des d'un angle, per mi, molt natural i amb consells que m'han estat molt útils. A més, la Míriam té un bloc fantàstic que he descobert fa relativament poc i intento seguir sempre que puc.

A dormir!: Aquest, em sap molt greu, però no estic disposada a posar l'enllaç. Me'l vaig llegir només per poder-ne parlar amb propietat suposant que no m'agradaria. Ja sé que els prejudicis poden ajudar-hi, però el trobo completament antinatural. De fet, no em crec que un percentatge tan alt de nadons puguin tenir un trastorn de la son. I és que si mirem el currículum del senyor Estivill (no és doctor, per mi un/a doctor/a és qui té una tesi) i les seves publicacions científiques veurem que treballa sobre trastorns de la son i fa estudis amb drogues diverses. Que no dic que això sigui dolent! Em sembla fantàstic que es faci recerca en coses com aquesta, però no cal que vegi problemes on no n'hi ha i ens vulgui fer creure que les nostres criatures es desperten per fer-nos la punyeta. Sí que he agafat alguna cosa que trobo lògica, com ajudar al bebè a distingir la nit i el dia, amb soroll durant el dia i silenci durant la nit, però em sembla una cosa de calaix.

Dormir sin lágrimas: Aquest és el contrari que l'anterior. He de reconèixer que tampoc em va agradar massa la manera d'escriure. Em va semblar anar massa dirigit a l'anterior llibre. Però tot i així el trobo molt interessant per tot el que explica sobre la fisiologia de la son. Ajuda a entendre per què les nostres criatures es desperten i encaixa almenys amb la meva experiència. I a més té un munt de bibliografia científica fiable.

Mi niño no me come: Aquest també me'l van recomanar i em va agradar moltíssim pel simple fet que sintonitzava amb la meva manera de veure i entendre les coses. Em va ajudar molt a perdre la por al dia que la Nutxi comencés a menjar i a corroborar les meves idees sobre la introducció de l'alimentació en nadons. També té un munt de bibliografia científica provada.

Omple'm de petons: Com que em va agradar tant l'anterior vaig decidir llegir-me aquest pel simple plaer de llegir al Carlos González. Potser no em deia res nou, a part de moltes curiositats "antropòlogues", però em va agradar molt.

La feina o la vida: Quan vaig començar a treballar se'm va fer molt dur i de fet ja abans de tornar em plantejava moltes coses. Aquest llibre el trobo divertit i amè. Hi ha coses en que hi estic d'acord i altres que no, però m'agrada la manera en que les explica, combreguin amb la meva manera de veure-ho o no i ajuda a no sentir-te tan rara.

Espero que us agradin el llibres que us proposo. I vosaltres, quins em recomaneu a mi?

Que tingueu una bona diada de Sant Jordi!

Desnaturalitzats

La setmana passada parlava amb una amiga sobre com pensàvem abans de parir i com ens havien canviat les vides i les prioritats després de conèixer les nostres criatures. La seva conclusió és que estem desnaturalitzats. I hi estic totalment d'acord!!

Ens han fet creure que la nostra vida atrafegada i consumista és la millor que existeix perquè ara vivim acomodats. Que les dones hem de treballar i sentir-nos realitzades amb la feina, ser independents. Que les criatures es crien soles i que fins i tot molesten. Ens han dit que la nostra vida canviarà radicalment, però que si volem seguir amb les nostres vides els podem donar el biberó, tenir-los a les llars d'infants i seguir treballant i gaudint de la vida. 

I sí, és cert que per sort no hem d'anar al camp a treballar als 6 anys i la majoria hem pogut estudiar el que hem volgut. I sí és cert que treballar i guanyar els nostres calerons ens dóna independència i que algunes tenim el privilegi de sentir-nos realitzades amb la nostra feina. I sí, és cert que la lactància artificial és un bon substitut en els pocs casos que sigui necessari i les llars d'infants ajuden en molts casos. Però no, no és cert que les criatures es crien soles, ni que les criatures molesten. I tampoc és cert que hàgim de seguir amb la nostra vida com si res hagués passat.

Jo em vaig creure una part, però per sort, hi ha unes substàncies, que se'n diuen hormones, que fan que allò que no ens han explicat ens ho trobem als morros just després de parir. El nostre instint maternal fa que cuidem del nostre nadó protegint-lo dels llops del segle XX1. Algunes, però, es segueixen creient allò que els han venut. O no són prou fortes per plantar cara als mites i comentaris de saviesa popular que tant mal fan (la pressió al nostre entorn és tan forta!). O potser no tenen el suport necessari per fer el pas i seguir el seu instint. O simplement no es plantegen res més que fer el que fa la majoria. O senten que anar contracorrent és massa cansat. Per opcions els colors!

I jo pregunto, no seria més fàcil que ens ho haguessin explicat? O millor, que ho haguéssim viscut d'alguna manera? És veritat que la vida només la podem viure vivint-la i que a vegades no val la pena que ens expliquin segons què perquè ens ho hem de trobar, però que no ens venguin la moto, que l'altre extrem tampoc és bo!! Que les criatures són criatures, amb els seus processos maduratius i les seves necessitats. Que no ens prenen el pèl ni ens volen fer la vida impossible. Som nosaltres que hem triat que vinguin a aquest món i ellxs ens necessiten. I el nostre instint fa que vulguem ser-hi plenament, que vulguem consolar un infant que plora igual que volem consolar un ésser estimat quan ho necessita. Que vulguem el millor per ellxs igual que ho volem pels nostres éssers estimats. Que és el més natural, però la societat en la que vivim ens hem desnaturalitzat. 

Les proteïnes de la clara d'ou sí que s'han de desnaturalitzar quan coem un ou, però la nostra societat no ho hauria d'estar, de desnaturalitzada.

Mea culpa

Segurament la majoria de nosaltres hem dit "Mea culpa" en algun moment. Els/les que hem rebut una educació religiosa segurament sabrem (sencera o en part) la pregària que diu

"... que he pecat, per culpa meva,

de pensament, paraula, obra i omisió.

Per la meva culpa, per la meva culpa,

per la meva immensa culpa..." Confiteor

Mai la vaig entendre, no he entès mai que una persona pogués "pecar", però les dues últimes línies han ressonat al meu cap més d'una vegada.

 

El tema es posa interessant quan parlem de mares:

• la meva criatura té calor perquè l'he abrigat massa...
• la meva nena s'ha encostipat perquè no l'he tapat prou...
• el meu nen ha caigut perquè no l'he agafat a temps...
• el meu nadó plora perquè té gana i no li he donat el dinar a temps...
• la meva nina té son i plora perquè no m'he adonat a temps que l'havia d'ajudar a dormir...
• el meu peque s'ha fet mal perquè no estava prou atenta...
• ...

Per què les mares ens acostumem a sentir culpables tan fàcilment? D'acord que una criatura acabada de néixer depèn essencialment de nosaltres, però hi ha moltes coses que nosaltres no les podem ni les hem de controlar! 

La cosa s'agreuja quan entrem més en el món de la criança on ens passem al blanc i negre: llet materna/llet artificial, collit/estivill, farinetes/sòlids, escola bressol si o no, treballar/excedència, etc. Però senyores i senyors! La vida no és en blanc i negre! Fins i tot a l'escala de grisos en trobem 256! I cadascuna fa el que creu i el que pot! I no per fer una cosa o una altra una és una mala mare!! No hi ha mares de primera i mares de segona! Estem totes al mateix vaixell! Estic tipa de llegir com una mare en qualsevol àmbit es sent agredida perquè segons ella li han dit mala mare quan aquestes paraules no apareixen enlloc! 

Serà perquè ens sentim culpables?

 

Una criatura? No hi cap a les nostres vides

Això és el que contestava normalment quan em feien la pregunta del milió. Sempre havia pensat que, amb el que m'agradava la meva feina, un fill o una filla no hi tenia cabuda. Per viatjar no em preocupava, sabia que podríem seguir viatjant, però a la feina hi dedicava moltes hores i no sabia com encabir-hi una criatureta. Però el rellotge biològic va anar fent el seu camí i un dia el tic tac va fer "ring". Així, va arribar un dia en que m'era igual tota la resta de coses. Volia ser mare i per tot el demés ja m'espavilaria. 

Quan finalment em vaig quedar embarassada, vaig seguir treballant com si res. Em trobava bé i per tant podia seguir gaudint de la meva feina, tot i que una mica més cansada. Vaig viatjar el que va fer falta, amb un total de 8 vols. Al final de l'embaràs vaig afluixar el ritme perquè el meu cos em va obligar, però vaig poder treballar fins el penúltim dia. I quan s'acostava el dia li deia al meu cap que no patís, que potser els dos primers mesos no existiria, però a partir de llavors aniria treballant a estonetes, si la nena em deixava. Ell reia i no em deia res. No té fills, però sabia de què anava el tema.

I va arribar el gran dia. El dia en que vaig conèixer la meva filla i me'n vaig enamorar. El dia que vaig passar a ser mare i la maternitat va capgirar tots els meus esquemes. El dia que les meves prioritats van canviar i el meu únic objectiu vital era criar aquella bebè que s'aferrava al meu pit. A partir d'aquell dia ho vaig tenir clar. No és que una criatura no hi càpiga, el que no hi cap és tot el demés!

Durant molt temps no he volgut saber res de la meva feina, de fet hi ha moooltes estones en que segueixo sense voler saber-ne res, només vull estar amb la meva nena. Però he d'anar a treballar. I quan hi vaig torna aquella Inski a qui li apassiona el que fa. Durant una estona, abans que em falti l'aire, surt la Inski que es vol menjar el món i vol contribuir a fer la vida més fàcil als demés. La que s'emociona amb una bona discussió i s'emprenya quan el codi no funciona. La que veu que li falten hores per dedicar-se a la seva feina....

Però no vull renunciar a la meva filla, no vull desconnectar d'ella ni un sol minut. I quan desconnecto per una estona, em sento bé i a la vegada m'entra la por de desvincular-me d'ella. Perquè sé que encara em necessita. Perquè gairebé cada dia en algun moment de la tarda em reclama, ara que sap dir mama. Perquè en aquests moments és la que dóna sentit a la meva vida. Perquè mai més tornarà a tenir 13 mesos. Perquè no em vull perdre les seves primeres passes. Perquè vull que sàpiga que em té allà sempre que em necessiti, tot i que jo sento que no sempre compleixo.

Hi ha algú a la sala que sàpiga clonar persones? Amb un parell d'Inskis més en tindria suficient....