Nadals decorats

Quan em vaig independitzar amb la meva parella vam comprar un arbre adient a la mida del pis que ja portava els llums incorporats amb fibra òptica. Amb això i quatre cosetes més pel menjador ja estava satisfeta com a decoració nadalenca i és que la meva parella és força anti-nadal i per tant calia arribar a un acord.

Enguany, la meva filla ja té dos anys i les coses van canviant. Jo tenia moltes ganes de decorar la casa igual que feia quan era petita, on planificava amb la meva mare cada detall i cada any era diferent. Després passàvem un dia o una tarda sencera posant l'arbre, el pessebre, i la resta de detalls. Per suposat que aquest any només ho decidiria jo, però ja volia fer un ambient més nadalenc. Primer vaig trobar-me amb un no rotund de la meva parella, però el dia que va anar a buscar la Nutxi a l'escola i va veure com flipava amb les boles, els cors, les estrelles i la resta de decoració nadalenca de l'escola, va canviar d'opinió. Finalment, vist que les dimensions del pis no han canviat i que aquest any incorporàvem el tió a casa, vam decidir mantenir l'arbre que teníem i adornar-lo una mica. El pessebre de moment no entra a casa...

A l'escola vam fer un taller de decoració nadalenca amb figuretes de sal on la Nutxi va xalar com la que més, així que després de deixar que s'assequessin, les vam pintar i les vam posar a l'arbre. Amb unes càpsules de nespresso vaig afegir un parell de campanes i ja tenim l'arbre decorat. Un arbre que està essent una gran entreteniment aquests dies, treient i posant les figures, observant com canvien els colors dels llums i com canvia la freqüència d'encès en funció del botonet que prem. Un arbre que en definitiva està sent un més a la família ja que li diu bon dia i bona nit cada dia, igual que al tió. Així que n'estem encantats!

Per les figuretes de sal només cal posar dues porcions de farina i dues de sal per una d'aigua, amassar bé i fer les figures. Un cop fetes, a la meva època les posàvem al forn, però aquest cop simplement les han deixat assecar.

Per les campanes, només cal agafar una càpsula de nespresso, un tros de neteja pipes i alguna bola de granadura per fer collarets de mida proporcionada a la càpsula.

I per cert, espero que hàgiu tingut un bon Nadal i un feliç Sant Esteve! Ara a pair una mica els dinars abans de finalitzar l'any i sobretot a seguir gaudint d'aquests dies en família i d'aquestes criatures al màxim!

La gestió del temps

Torno al bloc després d'una parada significativa i demanant disculpes per aquest silenci. Gràcies a l'entrada del Carles d'un papa como Darth Vader, m'he adonat que cal que tregui temps d'on sigui per continuar aquest bloc. 

I és que mai se m'ha donat bé gestionar el temps, fins i tot vaig fer un curs de gestió del temps on em parlaven de prioritzar la llista de tasques en urgents i importants, urgents però no importants,  importants però no urgents i les altres (que acabaven caient de la llista). Durant aquest primer semestre la llista ha sobreeixit de tasques urgents i importants i he anat pitjor que el conill d'Alicia en el país de les Meravelles (avantatges i desavantatges de no tenir horaris a la feina...) Si li sumem l'adaptació de la Nutxi (i de la seva mare) a l'escola bressol, i els processos típics del fer-se gran en una nena a punt de fer dos anys, fa que moltes nits estigui hores i hores amb els pits enlaire enganxats a la seva boca, ara un, ara l'altre, per tal que la petita pugui relaxar-se i dormir mínimament bé sense gaires malsons. Vaja, res que no sapigueu moltxs de vosaltres!!

Però com us deia, gràcies a l'entrada del Carles m'he adonat que ja va sent hora de pujar el bloc a la llista de coses importants perquè és una de les meves vies d'escapament que m'ajuda a aclarir idees, a desfogar-me, a relaxar-me, etc, i perquè tot i que no ho faig per tenir seguidorxs, em fa moltíssima il·lusió que algú em llegeixi!

Tinc moltíssimes coses al cap acumulades durant aquests últims mesos, espero poc a poc anar-hi posant ordre i anar-les vomitant en aquest petit espai.

Gràcies a totxs per ser-hi!

Adaptació per a qui?

Setembre és temps d'escola. A mi sempre m'agradava molt tornar a l'escola, i sobretot preparar-me per anar a l'escola: bossa, llibres i llibretes, estoig, bolígrafs... però també m'havia de preparar psicològicament. La nit abans em costava dormir pensant en com seria aquell nou curs, en com haurien canviat (o no) els companys, en quina senyoreta em tocaria i si ens posarien molts deures... Després, no recordo gaires inicis, només el de 5è de primària quan començava el meu quart col·legi i em feia molta vergonya i una mica de respecte a què em trobaria. Tinc flaixos de molts moments diferents durant l'etapa escolar, però no dels inicis, només recordo els nervis.

Aquest any ha estat diferent, ja que ha estat la Nutxi la que ha començat. I jo no sóc ella, ni puc sentir el que sent ella, només ho puc imaginar, deduir, suposar.. Ja feia dies que hi donava voltes, com es sentirà en veure que no hi ha ni la mare, ni el pare, ni l'àvia, ni la iaia? Què passarà en el moment en que ens necessiti? No estava nerviosa, però la processó anava per dins, donant voltes a tot plegat i sentint-me malament per no estar al seu costat en tot moment. En algun moment del curs passat vaig decidir que aquest any estaria bé que la Nutxi anés a l'escola bressol, però aquests últims dies m'he volgut fer enrere milers de cops i m'he sentit egoïsta per portar-la i m'he sentit cruel per permetre que la nostra societat accepti que els nens ploren i que és normal. Espero que ningú em malinterpreti, però m'enfada i m'entristeix veure com tenim muntada la societat per tal de no poder veure i criar els nostres infants tal com es mereixen. I sobretot, les pel·lícules que ens muntem per tal d'adaptar-nos a la societat: l'escola els va molt bé perquè s'espavilen molt, així aprenen a compartir, aprenen a menjar, és normal que plori, però després s'ho passa molt bé, tots s'adapten... que jo entenc que hem de sobreviure, però diguem les coses pel seu nom: l'escola bressol és necessària en aquesta societat que va tot el dia de cul i que no té mesures de conciliació com toca, però no és necessària pels infants. Ni hauria de ser normal que ploressin, si almenys se'ns permetés a tots plegats fer un procés d'adaptació com cada criatura necessités. 

Un dia una amiga em va dir que l'adaptació era pels pares. En aquells moments li vaig dir que a mi no m'ho semblava, però aquí va quedar la cosa. Avui he vist ben clar que l'adaptació és per tots plegats, però sobretot ho és pels infants. I també he vist que seria necessària una adaptació més a mida. I no perquè la meva filla hagi necessitat més estona de mami, que potser la necessita un altre dia, sinó per altres nens que ploraven desconsolats perquè veien que el seu pare o la seva mare marxaven i s'havien de quedar allà. He marxat amb el cor ben encongit, pensant en si la meva filla empatitzaria amb el plor dels altres i també ploraria, però també pensant en aquests nens que necessitaven més temps per acceptar independitzar-se.

I compte! La meva filla avui no ha plorat, però està més neguitosa, li costa més dormir i a estones està una mica més absent, és a dir, ella també està fent el procés d'adaptació com pot.

I vosaltres, com ho porteu?

Temps d'estiu, temps de vacances

Disculpeu el retard en l'entrada d'aquesta setmana, però fa massa calor com per quedar-se a casa i el cap de setmana hem estat fora. És estiu i hi ha ganes de platja, piscina, migdiada, ombra, sorra, mar, brisa, i en definitiva, vacances!!

Encara treballo i toca tancar un munt de temes abans de plegar, amb el que aquests dies són de bojos amb reunions amunt i avall (més del normal), amb les coses de sempre i preparant ja el nou curs, per tal que el Setembre no sigui més boig encara.

I aviat aviat, farem maletes! Allò que diuen que no s'ha de deixar per última hora, jiji! I més quan hi ha una criatura que "t'ajuda", essencialment a treure les coses, no a posar-les. Aquest any aprofitarem que l'àvia ens distregui la criatura men

tre fem les maletes, perquè si no, veig que marxarem amb el que portem posat...

Us desitjo unes bones vacances a totxs i que torneu ben relaxats i relaxades. I sobretot, gaudiu al màxim de les vostres criatures, que és temps d'estar amb ellxs les 24 hores del dia! Quines ganes!!!

Ens retrobem al Setembre!

El xarampió i les vacunes

Aquesta setmana han advertit des dels mitjans de comunicació i des de la generalitat de Catalunya que hi ha hagut un brot de xarampió. No és el primer cop que passa, l'any 2011 es van detectar força més casos de xarampió que enguany, tot i que l'any 2000 es va aconseguir l'eliminació del xarampió autòcton a Catalunya.

En aquest cas, el brot va començar al Sónar, amb el que la majoria dels afectats són adults sense vacunar, probablement la triple vírica no formava part del seu calendari vacunal quan eren infants. En el cas de fa dos anys, també hi havia nenxs sense vacunar, tot i que avui en dia, la vacuna sí que existeix al calendari vacunal. Però no només passa aquí a casa, els casos de xarampió han augmentat a tot Europa i Àfrica. La OMS fa una crida a augmentar les campanyes de vacunació del xarampió i, tot i que en països desenvolupats el xarampió no acostuma a ser mortal, dóna xifres sobre la seva mortalitat. I jo em pregunto, si és una vacuna segura i fàcil d'administrar, per quins motius no es vacuna? I no és la primera malaltia que s'ha considerat erradicada i deixa de ser-ho...

Quan va néixer la Nutxi, jo havia sentit campanes sobre pro-vacunes i anti-vacunes. En algun moment, vaig comentar la possibilitat d'informar-me sobre la no vacunació per saber quins motius tenien i la meva parella em va deixar molt clar que les vacunes del calendari les posaríem, així que no vaig buscar més informació. Em va donar les seves raons i em van semblar molt acceptables. He seguit sense informar-me dels motius dels no-vacunes, però per altra banda cada vegada tinc més clar que cal vacunar per evitar que passin coses com el que està passant amb el xarampió. Crec que no cal vacunar d'absolutament tot amb els ulls tancats (almenys jo no ho faré), però n'hi ha unes quantes que són molt importants. Sé que és una opció de cadascú i que he de respectar les decisions de les famílies, almenys com a ésser individual, però què passa quan els actes del veí posen en perill la teva vida? Algú diria que si una persona no vacuna les seves criatures és problema de la família si després contreuen la malaltia, però en aquest cas hi ha un efecte que se'n diu immunitat de grup, és a dir, el fet que una part important de la població es vacuni fa que tot el grup quedi immunitzat. El no vacunes aprofiten aquest fet (conscient o inconscientment) i gràcies a que hi hagi una part important de la població vacunada, els que no ho estan no s'assabenten, però quan aquesta part de la població va deixant de ser important, la immunitat es perd!

A mi, personalment, el fet que algú s'aprofiti de la societat, no m'agrada. En aquest cas, potser per inconsciència ho puc arribar a respectar. Ara, que posin en perill la salut de la meva filla (o la meva) ja no ho tolero tant. Per altra banda, no sé fins a quin punt les autoritats sanitàries podrien forçar més la situació, com per exemple no escolaritzant els infants no vacunats. Considero que és un problema de salut mundial! Però no només per la possible hospitalització (o mort) d'un infant no vacunat sinó perquè el que ho està té més probabilitats de contraure la malaltia (ja sabem que les vacunes no són 100% efectives)!

I vosaltres, què opineu?

Si voleu més informació:

• diario de una mamá pediatra
• Mites sobre les vacunas
• Carlos González, "En defensa de las vacunas"
• La carta que Roald Dahl escribió en defensa de las vacunas
• Rectificació de la revista "The Lancet" envers l'estudi del Dr. Wakefield on suposadament hi havia una connexió entre la vacuna triplevírica i l'autisme

El tràfic de roba

Les que tenim la sort de tenir cosines, amigues, germanes i veïnes que ens deixen roba per les nostres criatures o que som nosaltres les que deixem roba per les criatures de cosines, amigues, germanes i veïnes sabem de què va el carretejar bosses amunt i avall contínuament plenes de roba que no pesen uns quants grams, que la roba, per molt de bebè que sigui, quan l'agrupes va pesant! Bé, parlo de roba, pe`ro podria parlar de trastos varis...

Hi ha persones que no els agrada que els deixin roba, hi ha persones que no els agrada deixar-ne, però n'hi ha moltes d'altres que no ens importa. Jo he tingut la sort de que la Nutxi té roba per parar un tren i de tots els estils perquè crec que ens deixen roba fins a 5 persones diferents, de les quals alguna suma roba de més bebès. Considero que és una gran sort poder aprofitar la roba, que a més està noveta la majoria de les vegades. I així, de tant en tant ens permetem algun caprici de modelet sense mirar gaire el preu (dins d'uns límits!).

Reconec que en algun moment m'he agobiat una mica de tanta roba. Al principi, quan encara no havia nascut la Nutxi, tota la roba que em van passar estava més o menys barrejada entre 0 i 12 mesos, però la majoria de les etiquetes estaven tallades per no fer-li mal a la pell. Així que ja em veieu posant la roba peça sobre peça per poder ordenar-les en ordre creixent. I si l'has de tornar, no t'oblidis de marcar-la, tot i que aquesta és la part fàcil, amb un retolador permament i "andando"! I total, li dura dos dies i l'has d'anar retirant (sigui deixada o no)! En aquest cas, tinc a mà una caixa on hi vaig deixant les peces que un dia veig que ja no li van. Quan canvia de talla o canviem de temporada faig neteja de la caixa i repasso l'armari. Separo les peces que deixaré, ja que per temporada o per sexe no totes van bé i endavant. L'última vegada, es van juntar canvi de temporada i canvi de talla, més la roba que m'havia baixat la veïna que ara també n'hi deixa a la meva cosina (i jo en sóc la intermediària) més la que la meva cosina li tornava a la meva veïna... com podeu comprovar a les fotos, allò semblava una botiga de roba! Al final és qüestió de pràctica! 

M'encanta la roba! De fet, en alguna ocasió havíem fet mercadillo amb les meves amigues i cosines, tot i que és una mica més difícil perquè les talles no són les mateixes.... Des d'aquí donar les gràcies a tota la gent que ens deixa roba i animar-vos a entrar en aquest mercat d'intercanvi deixant la roba dels vostres nadons a les persones properes, si no ho feu ja!

Algun altre truc d'organització?

La (no) intimitat

Quan va néixer la Nutxi, crec que una de les coses més importants que vam perdre a casa va ser part de la intimitat. Algú pensarà que la culpa és nostra per posar-la a dormir amb nosaltres, però no em refereixo a aquest tipus d'intimitat, que és qüestió d'imaginació (entre d'altres).

Imatge extreta de la pàgina livinginpixels.net

Em refereixo a la pròpia intimitat de la persona, ja que vam començar a tenir gent tot el dia a casa. Això és una sort per una banda, ja que la Nutxi sempre té qui la cuidi i això ens fa estar tranquils, però per una altra, tothom vol ajudar, (com és normal i ho agraeixo) però moltes vegades es tradueix en una invasió de la nostra vida: recollir el rentaplats implica obrir tots els armaris per trobar on van les coses (i moltes vegades estan en un altre lloc), plegar la roba implica obrir tots els armaris de roba, inclosos els calaixos de la tauleta de nit, hi ha qui es posa a netejar sense permís més o menys a fons... però si ja tenim dona de fer feines! hi ha qui porta plantes i es dedica a fer la jardineria de la casa (sense consultar, of course), un dia algú que hi havia a casa em va dir que havia obert tots els armaris del lavabo per trobar nosequè....i a sobre, alguns obrien amb clau sense trucar... o altres venien de visita a l'hora de sopar, o del bany, o de dormir....

Al principi tot això ho vaig viure força malament, perquè em sentia que havia perdut la nostra intimitat per complet. Amb la Nutxi anar al lavabo ja no era el mateix, però amb gent tot el dia a casa tampoc... i què nassos, em sentia invadida en molts altres aspectes i tenia sentiments contradictoris. Per una banda, agraïa el que la Nutxi tingués persones que la cuidessin, per altra em semblava massa hores amb gent a casa i no podia gaudir de la meva família tant com volia. Per una altra banda, també ho feia per les altres persones, perquè sé que els fa il·lusió estar molt amb la Nutxi, llavors em sentia egoïsta per voler estar sola amb la meva filla, etc. I suposo que les hormones post-part no ajudaven...

Poc a poc vam anar marcant alguns límits i suposo que tots ens vam anar adaptant al nou paper. Ara, seguim tenint la casa plena de gent contínuament, però també hem de treballar, amb el que moltes vegades no ens queda més remei. També sé que la relació de la Nutxi amb altres familiars és enriquidora per uns i per altres i faig alguns esforços per potenciar aquestes relacions. Els altres intenten respectar més algunes coses (d'altres no ho hem aconseguit canviar). I entre tots, sobretot amb diàleg, ens anem adaptant a aquest canvi continu.

I a vosaltres, us va passar?