La força del grup

A casa encara estem al·lucinats del poder que pot arribar a tenir un grup sobre un individu i és que fa uns dies, la Nutxi va dormir per primer cop sola!

Us poso en antecedents perquè crec que mai he parlat del moment d'anar a dormir de la meva filla. Doncs bé, a la Nutxi generalment li interessa més el món que no pas dormir, ja que acostuma a no trobar el moment d'anar a dormir (com una que jo em sé...). De ben petita ja ens passava i jo sempre pensava (i encara penso a vegades) que era perquè s'havia passat de voltes i no podia calmar-se, només ho feia amb el meu pit i potser ens passàvem una hora o hora i mitja per adormir-se. Dels despertars nocturns ja en parlaré un altre dia... Hem provat diferents coses, anar a dormir més d'hora, més tard, una rutina, una altra, relax i al final el que més bé em funciona és fer veure que no anem a dormir, sinó a jugar tranquil·les.

Font: http://ebmmargallo.reus.cat/galeria/element/dormitori-nadons

Dic "em funciona" perquè de sempre s'ha adormit amb el meu pit i poques vegades sense ell. Les àvies van aconseguir adormir-la una temporada amb el cotxet o en braços, però també acostumaven a passar-s'hi estona. El seu pare també ho va aconseguir una temporada cantant-li una espècie de mantra i més endavant amb la motxilla, però sempre buscant llocs on no pogués trobar cap mínim estímul. És a dir, a casa havia de ser a les fosques o mirant a una paret, i al carrer o en llocs molt silenciosos o en llocs amb molt soroll completament monòton. A vegades fins i tot jo he hagut d'agafar la motxilla i anar a fer una volta perquè a casa no hi havia manera.

Bé, al gra que m'enrotllo com una persiana. Fa uns dies vam decidir que estaria bé que la Nutxi es quedés a l'escola a dinar per tal que nosaltres poguéssim intensificar l'horari i després poder passar la tarda sencera amb ella, però ens feia una mica de por el dormir. Jo ja hi creia amb el poder del grup, però no les tenia totes. Vam parlar amb la mestra i la directora de l'escola i vam quedar que si no s'adormia que ens trucarien i l'aniríem a buscar, que no calia que ningú patís innecessàriament.

I va arribar el dia. I el seu pare i jo estàvem nerviosos pendents del telèfon. I van anar passant els minuts i ningú trucava. I va arribar l'hora d'anar-la a buscar i la nena estava fantàsticament. I la mestra em va dir que perfecte, que s'havia estirat i s'havia adormit perfectament. I jo orgullosa de la meva filla. I el seu pare amb ulls com plats que no s'ho creia. I la nena es queda a dinar i dormir tres dies en setmana i cada dia dorm perfectament i està encantada. I a casa seguim igual, només l'adormo jo i amb el pit...

Així doncs vaig tenir una prova més del poder que té un grup. Un dia li preguntava a la mestra de la Nutxi com s'ho feia per tenir-lxs a totxs ben quietetxs jugant perquè quan arribem al matí generalment estan ben entretingutxs amb alguna cosa o altra jugant tranquilxs i em va dir que quan calia que fessin alguna cosa començava pels que sabia que li feien més cas i els altres per imitació anaven fent el mateix. Doncs amb el dormir igual, dedueixo que la meva filla deu pensar que si totxs dormen plàcidament, ella pot fer el mateix sense perill. Així que ens estem plantejant deixar-la cada dia!!

El control d'esfínters

Ara que ja fa gairebé dos mesos que la Nutxi no porta bolquer, us vull explicar la nostra experiència abans d'oblidar-me'n, per si a algú li pot servir o agafar idees.

Amb 23 mesos a punt d'estrenar em va dir que no volia bolquer i casualment al dia següent a l'escola em van preguntar si m'animava a treure-li perquè la veien preparada. Em van explicar com ho feien i com al cap d'un dies va tornar a voler calcetes ens vam decidir a començar. Així doncs vam començar a fer una rutina, encara amb bolquer, de proposar-li seure a la gibrella quan es llevava, a mig matí (a l'escola), mitja tarda i abans d'anar a dormir. Si feia pipi, la gran festa, si no, doncs res, seguíem tal qual. La idea era fer-ho durant 15 dies i després, bolquer fora del tot menys per dormir.

Al cap de tres dies, jo veia a la nena una mica agobiada i fins i tot havia somiat amb el tema i a l'escola s'havia posat a plorar perquè no volia seure. Per altra banda ella seguia volent calcetes i a estones la deixàvem sense bolquer perquè ella ho demanava. Jo estava feta un mar de dubtes i ràpidament ella va decidir que al vàter hi anava quan ella ho deia i no quan nosaltres ho decidíem (les rutines a casa no són massa benvingudes...) Amb la meva parella en vam parlar i vam decidir escoltar-la i estar al màxim d'atents per portar-la quan ella volgués o ens semblés que volia, sense rutines. Només tenia un inconvenient i és que no estàva amb nosaltres tot el dia, amb el que depenent de amb qui estava, la cosa anava millor o pitjor.

El dia D, la Nutxi va decidir que no volia calcetes, que volia seguir portant bolquer, així que vaig parlar amb la seva mestra i li vaig dir que no li trèiem de moment. Ella em va dir que cap problema, que esperéssim una setmana més a veure què tal i que no hi havia pressa. He de dir que això em va ajudar. Encara que jo tenia clar que no volia treure-li encara perquè ella no volia, no sabia si ho estàvem fent bé i per tant una veu que et diu que ho estàs fent bé i que respectem el seu ritme ajuda i molt. El dia següent a la tarda va fer un pipí al vàter i va dir q volia calcetes i al dia següent al matí, despres del pipí, el mateix. Li vaig preguntar si volia anar a escola amb calcetes i que llavors seria per sempre i em va dir que si.... tot un èxit! Al cap d'una setmana ja els demanava tots, caques incloses. Durant tot aquest temps hem tingut algun petit escapament perquè a més és molt tossuda i no vol fer pipí al matí quan es lleva, però sempre li hem tret importància i cap problema.

I al cap d'una setmana ja es va despertar a les 3:00 de la matinada que volia fer pipí i a la nit següent ja ens vam atrevir i perfecte! Crec que hem tingut dos escapaments en tot aquest temps (en un mes i mig aproximadament). També és cert que feia temps que moltes nits es llevava seca, així que suposo que ha estat més fàcil.

Les meves conclusions: són les criatures les que han de decidir que no volen bolquer, sigui l'edat que sigui i quan fan el pas deixar-lxs anar al seu ritme, confiar en ellxs i estar mooolt pendents, sobretot perquè no s'atavalin i s'agobiin, que és un pas molt important per ellxs. Jo ho vaig notar en funció de qui la cuidava cada dia, no funcionava igual amb tots, i això està clar que és cosa dels adults, no de la criatura! També pot ser que la criatura ho comenci a demanar i per la família no sigui el moment, per exemple al mig d'unes vacances o un canvi important en la rutina familiar. Aleshores crec que no passa res per esperar una mica. En el nostre cas, la Nutxi va començar a no voler bolquers a l'estiu, coincidint amb la calor, suposo, però també va començar a llevar-se seca llavors i per tant imagino que físicament començava a estar preparada. Però arribaven les vacances i marxàvem de viatge amb el que no ho vaig veure convenient. Vam posar la gibrella al lavabo i la deixava fer pipí cada vegada que volia, així també ens anàvem aproximant a l'orinal, però l bolquer el vam deixar per més endavant. I quatre mesos més tard ha anat com la seda!

Espero que aquesta experiència us serveixi si voleu acompanyar a la vostra criatura en aquest pas i si ja hi heu passat i voleu deixar la vostra experiència als comentaris, estaré encantada de llegir-la!

Anem mare! Anem a escola!!!

Tenia moltes coses en ment abans de fer l'entrada, però crec que aquesta me la dec. I és que no sé si recordareu els dubtes que tenia i com vam passar l'adaptació de la Nutxi a l'escola bressol. Havíem decidit que seria bo per ella portar-la, però a l'hora de la veritat, veure el procés d'adaptació que feien els infants em feia dubtar i sentir-me malament. Ella en particular no ho va passar fatal, però tampoc van ser flors i violes. Els dos primers dies no va acabar d'entendre què estava passant i veure els altres nens i nenes plorar no li semblava una cosa agradable. Després, quan va veure que allò anava en sèrio es va quedar plorant un parell de dies, en els que jo ja estava com mentalitzada i em feia molta ràbia estar-ho. A partir de llavors tot va començar a prendre un caire de normalitat, on ni ella ni la resta de nens ploraven, quan arribàvem a classe tots estaven per allà jugant, cada dia amb alguna cosa diferent: peces de construcció, puzzles, globus per celebrar l'aniversari d'algunx nenx de la classe, rulos, tubs... Quan la recollia, totxs estaven ben assegudetxs i entretingutxs amb la tècnica i la directora que donava suport. Un dia cantaven, un altre anaven obrint una caixa i treient animals de peluix, o un altre dia animals de corda, un altre objectes quotidians... Parlo en passat, però també podria parlar en present, perquè segueix sent així, i el millor de tot, la meva filla hi va contentíssima. Al cap de pocs dies de començar ja em donava pressa per anar a escola i els caps de setmana em preguntava per l'escola.

Tornar de les vacances de Nadal em feia una mica de por, ja que havíem estat molts dies juntes i no sabia com portaria la separació de nou, però va arribar dimarts i li vaig dir: "avui toca escola!" i al caps de poca estona, un cop vestida i esmorzada, ja m'estava dient: "Anem mare! Anem a escola!!". En arribar a la classe, hi havia un parell de nens somicant una mica, però els segon dia ja havien recuperat la normalitat, així que la meva valoració és molt positiva. 

No vull caure en cap tòpic, perquè no crec ni que les criatures s'espavilin més o menys, que aprenguin les coses abans gràcies a l'escola bressol, ni coses per l'estil. Simplement crec que depèn de cada criatura i del seu entorn i que hi ha criatures que s'adapten abans i/o millor i d'altres no. També crec que depèn de l'escola i les persones que hi treballen i en el nostre cas particular, estic molt satisfeta de l'escola on va la meva filla i del seu projecte, que considera que les criatures aprenen mitjançant el joc i que les persones adultes ens hem d'encarregar d'acompanyar-les i proporcionar el context i les eines necessàries quan faci falta. I no em vull oblidar de les seves educadores, que cada dia treballen un munt d'hores per posar aquest context i aquestes eines, sense interferir massa en el procés de cadascun. Per suposat que jo només veig una part molt petita del tot, però sé que la meva filla hi va feliç i aquesta és la millor prova de que vam encertar.

Nadals decorats

Quan em vaig independitzar amb la meva parella vam comprar un arbre adient a la mida del pis que ja portava els llums incorporats amb fibra òptica. Amb això i quatre cosetes més pel menjador ja estava satisfeta com a decoració nadalenca i és que la meva parella és força anti-nadal i per tant calia arribar a un acord.

Enguany, la meva filla ja té dos anys i les coses van canviant. Jo tenia moltes ganes de decorar la casa igual que feia quan era petita, on planificava amb la meva mare cada detall i cada any era diferent. Després passàvem un dia o una tarda sencera posant l'arbre, el pessebre, i la resta de detalls. Per suposat que aquest any només ho decidiria jo, però ja volia fer un ambient més nadalenc. Primer vaig trobar-me amb un no rotund de la meva parella, però el dia que va anar a buscar la Nutxi a l'escola i va veure com flipava amb les boles, els cors, les estrelles i la resta de decoració nadalenca de l'escola, va canviar d'opinió. Finalment, vist que les dimensions del pis no han canviat i que aquest any incorporàvem el tió a casa, vam decidir mantenir l'arbre que teníem i adornar-lo una mica. El pessebre de moment no entra a casa...

A l'escola vam fer un taller de decoració nadalenca amb figuretes de sal on la Nutxi va xalar com la que més, així que després de deixar que s'assequessin, les vam pintar i les vam posar a l'arbre. Amb unes càpsules de nespresso vaig afegir un parell de campanes i ja tenim l'arbre decorat. Un arbre que està essent una gran entreteniment aquests dies, treient i posant les figures, observant com canvien els colors dels llums i com canvia la freqüència d'encès en funció del botonet que prem. Un arbre que en definitiva està sent un més a la família ja que li diu bon dia i bona nit cada dia, igual que al tió. Així que n'estem encantats!

Per les figuretes de sal només cal posar dues porcions de farina i dues de sal per una d'aigua, amassar bé i fer les figures. Un cop fetes, a la meva època les posàvem al forn, però aquest cop simplement les han deixat assecar.

Per les campanes, només cal agafar una càpsula de nespresso, un tros de neteja pipes i alguna bola de granadura per fer collarets de mida proporcionada a la càpsula.

I per cert, espero que hàgiu tingut un bon Nadal i un feliç Sant Esteve! Ara a pair una mica els dinars abans de finalitzar l'any i sobretot a seguir gaudint d'aquests dies en família i d'aquestes criatures al màxim!

La gestió del temps

Torno al bloc després d'una parada significativa i demanant disculpes per aquest silenci. Gràcies a l'entrada del Carles d'un papa como Darth Vader, m'he adonat que cal que tregui temps d'on sigui per continuar aquest bloc. 

I és que mai se m'ha donat bé gestionar el temps, fins i tot vaig fer un curs de gestió del temps on em parlaven de prioritzar la llista de tasques en urgents i importants, urgents però no importants,  importants però no urgents i les altres (que acabaven caient de la llista). Durant aquest primer semestre la llista ha sobreeixit de tasques urgents i importants i he anat pitjor que el conill d'Alicia en el país de les Meravelles (avantatges i desavantatges de no tenir horaris a la feina...) Si li sumem l'adaptació de la Nutxi (i de la seva mare) a l'escola bressol, i els processos típics del fer-se gran en una nena a punt de fer dos anys, fa que moltes nits estigui hores i hores amb els pits enlaire enganxats a la seva boca, ara un, ara l'altre, per tal que la petita pugui relaxar-se i dormir mínimament bé sense gaires malsons. Vaja, res que no sapigueu moltxs de vosaltres!!

Però com us deia, gràcies a l'entrada del Carles m'he adonat que ja va sent hora de pujar el bloc a la llista de coses importants perquè és una de les meves vies d'escapament que m'ajuda a aclarir idees, a desfogar-me, a relaxar-me, etc, i perquè tot i que no ho faig per tenir seguidorxs, em fa moltíssima il·lusió que algú em llegeixi!

Tinc moltíssimes coses al cap acumulades durant aquests últims mesos, espero poc a poc anar-hi posant ordre i anar-les vomitant en aquest petit espai.

Gràcies a totxs per ser-hi!

Adaptació per a qui?

Setembre és temps d'escola. A mi sempre m'agradava molt tornar a l'escola, i sobretot preparar-me per anar a l'escola: bossa, llibres i llibretes, estoig, bolígrafs... però també m'havia de preparar psicològicament. La nit abans em costava dormir pensant en com seria aquell nou curs, en com haurien canviat (o no) els companys, en quina senyoreta em tocaria i si ens posarien molts deures... Després, no recordo gaires inicis, només el de 5è de primària quan començava el meu quart col·legi i em feia molta vergonya i una mica de respecte a què em trobaria. Tinc flaixos de molts moments diferents durant l'etapa escolar, però no dels inicis, només recordo els nervis.

Aquest any ha estat diferent, ja que ha estat la Nutxi la que ha començat. I jo no sóc ella, ni puc sentir el que sent ella, només ho puc imaginar, deduir, suposar.. Ja feia dies que hi donava voltes, com es sentirà en veure que no hi ha ni la mare, ni el pare, ni l'àvia, ni la iaia? Què passarà en el moment en que ens necessiti? No estava nerviosa, però la processó anava per dins, donant voltes a tot plegat i sentint-me malament per no estar al seu costat en tot moment. En algun moment del curs passat vaig decidir que aquest any estaria bé que la Nutxi anés a l'escola bressol, però aquests últims dies m'he volgut fer enrere milers de cops i m'he sentit egoïsta per portar-la i m'he sentit cruel per permetre que la nostra societat accepti que els nens ploren i que és normal. Espero que ningú em malinterpreti, però m'enfada i m'entristeix veure com tenim muntada la societat per tal de no poder veure i criar els nostres infants tal com es mereixen. I sobretot, les pel·lícules que ens muntem per tal d'adaptar-nos a la societat: l'escola els va molt bé perquè s'espavilen molt, així aprenen a compartir, aprenen a menjar, és normal que plori, però després s'ho passa molt bé, tots s'adapten... que jo entenc que hem de sobreviure, però diguem les coses pel seu nom: l'escola bressol és necessària en aquesta societat que va tot el dia de cul i que no té mesures de conciliació com toca, però no és necessària pels infants. Ni hauria de ser normal que ploressin, si almenys se'ns permetés a tots plegats fer un procés d'adaptació com cada criatura necessités. 

Un dia una amiga em va dir que l'adaptació era pels pares. En aquells moments li vaig dir que a mi no m'ho semblava, però aquí va quedar la cosa. Avui he vist ben clar que l'adaptació és per tots plegats, però sobretot ho és pels infants. I també he vist que seria necessària una adaptació més a mida. I no perquè la meva filla hagi necessitat més estona de mami, que potser la necessita un altre dia, sinó per altres nens que ploraven desconsolats perquè veien que el seu pare o la seva mare marxaven i s'havien de quedar allà. He marxat amb el cor ben encongit, pensant en si la meva filla empatitzaria amb el plor dels altres i també ploraria, però també pensant en aquests nens que necessitaven més temps per acceptar independitzar-se.

I compte! La meva filla avui no ha plorat, però està més neguitosa, li costa més dormir i a estones està una mica més absent, és a dir, ella també està fent el procés d'adaptació com pot.

I vosaltres, com ho porteu?

Temps d'estiu, temps de vacances

Disculpeu el retard en l'entrada d'aquesta setmana, però fa massa calor com per quedar-se a casa i el cap de setmana hem estat fora. És estiu i hi ha ganes de platja, piscina, migdiada, ombra, sorra, mar, brisa, i en definitiva, vacances!!

Encara treballo i toca tancar un munt de temes abans de plegar, amb el que aquests dies són de bojos amb reunions amunt i avall (més del normal), amb les coses de sempre i preparant ja el nou curs, per tal que el Setembre no sigui més boig encara.

I aviat aviat, farem maletes! Allò que diuen que no s'ha de deixar per última hora, jiji! I més quan hi ha una criatura que "t'ajuda", essencialment a treure les coses, no a posar-les. Aquest any aprofitarem que l'àvia ens distregui la criatura men

tre fem les maletes, perquè si no, veig que marxarem amb el que portem posat...

Us desitjo unes bones vacances a totxs i que torneu ben relaxats i relaxades. I sobretot, gaudiu al màxim de les vostres criatures, que és temps d'estar amb ellxs les 24 hores del dia! Quines ganes!!!

Ens retrobem al Setembre!