dissabte, 1 de juny de 2013

Mètode gandul per no fer farinetes

Així és com he batejat jo el que hem fet a casa per introduir l'alimentació complementària (AC), tot i que no m'agraden els mètodes. El meu home prefereix dir que som hippies, però a mi no m'agrada etiquetar-me i menys quan crec que no és cosa de hippies, sinó de cada família, sigui del moviment que sigui o tingui els principis que tingui. Altres en diuen baby led-weaning (BLW), però considero que el BLW és el principi en el que es basa aquesta introducció, després cadascú fa i desfà a la seva conveniència.

Quan es va començar a acostar la introducció dels aliments complementaris, em vaig començar a plantejar per quins motius a cada CAP donaven pautes diferents i quina era realment la part important, sota el meu parer. Per altra banda pensava que si al principi la Nutxi havia de menjar poc, quina mandra cuinar especial per ella per dues cullerades si és que arribava. A més que jo seria un desastre amb les farinetes quan volguéssim sortir a menjar a fora perquè més d'una vegada improvisem. Casualment un dia vaig sentir parlar una mare que donava el menjar al seu fill directament en trossets i casualment també vaig anar rebent aquesta informació (dic casualment, però sempre he pensat que les casualitats són molta casualitat... és a dir, que crec que simplement estem més receptius a certes coses i per això ens arriben). Entre d'altres, vaig anar a parar a un bloc que crec que ho explica molt bé. Li vaig explicar al meu home i ell va estar-hi d'acord, així que vam començar a introduir els aliments poquet a poquet i directament a trossets. Per suposat que si un dia fèiem una crema de verdures, a ella no li posàvem sencer perquè mola, sinó que la idea és que els tres mengem el més semblant possible i per tant si nosaltres mengem crema de verdures ella també. O per exemple, la verdura jo sempre me la menjo aixafada, doncs ella generalment també.
 
Quan començar?
Als CAP comencen a proposar la introducció d'AC al voltant dels 4-6 mesos, en funció de les hores que treballa la mare i la quantitat de llet que es pot extreure. La OMS recomana la lactància materna de forma exclusiva fins als 6 mesos. Però hi ha altres col·lectius (per exemple, a Regne Unit, o l'Associació Americana de Pediatria) que no es basen en una edat concreta, ja que cada criatura té el seu ritme individual. Així, el nadó està preparat per começar quan:
  • s'aguanta assegut/da o millor, s'asseu sol/a
  • comença a tenir interès pel menjar (ho demostren molt clarament perquè et miren com menges, volen agafar-ho, se'ls fa la boca aigua i fan com si mengessin)
  • ha perdut el reflexe d'extrusió (no treuen la llengua contínuament com si tinguessin alguna cosa que els molesta)
  • sap mostrar senyals de gana i sacietat (generalment et miren amb cara de per què no me'n dones quan en volen i tanquen la boca quan no en volen més)
Per on començar?
Es tractava d'adaptar una mica la nostra alimentació per tal que li poguéssim donar directament el mateix o fins i tot directament del nostre plat. Al principi essencialment ho llepava i experimentava amb les textures. Trossos de pera grans perquè els xuclés, o de meló, síndria... Platan aixafat, patata, bròquil, un tomàquet, etc. Essencialment, o li posava coses molt grans només perquè jugués i xuclés o si li posava més petit, rotllo arròs, intentava provar jo si ho podia empassar sense mastegar. Per exemple, la carn al principi li posava gran, però quan va començar a tenir dents i mossegava trossos massa grans, li vaig picar (al final només van ser un parell de vegades).
Cous-cous amb tomàquet. 9 mesos i mig. Això sí, amb el cous-cous el terra queda maco maco :-)

I si s'ennuega?
Aquest és un tema que fa molta por. I més quan menges a més gent perquè tothom opina i tothom es creu amb dret de donar-li menjar, cosa que no s'ha de fer. Idealment és l'infant qui ha d'agafar el menjar i si vol (o en sap) portar-lo a la boca. Entenc que és inevitable donar-li de tant en tant, almenys nosaltres ho hem fet, però més que donar-li li acostem a la boca i si ella vol fa el pas d'obrir la boca i agafar-ho. Cal anar amb compte amb les àvies i les tietes perquè no te n'adones i ja li han enxufat (que no donat) el menjar a la boca. Llavors és quan el nadó no sap gestionar el menjar i a vegades se'n va a la gola. Altres vegades agafa un tros massa gros i també se li va endarrera. Una cosa que em vaig fixar jo era en la posició de la nena. Quan va començar encara no s'asseia sola, tot i que es mantingués asseguda a la trona. Doncs quan se li anava alguna cosa a la gola, la seva posició era amb l'esquena corvada endavant i el cap una mica enrera mirant una mica amunt. Proveu vosaltres mateixes/os i veureu que us passa el mateix.

Sobretot, no perdre els nervis i deixar-lo fer perquè ells mateixos saben treure-s'ho, a no ser que veieu que s'està ofegant de veritat, és clar! Però normalment no passa. Nosaltres el que fèiem era ajudar-la a posar l'esquena més recta, o més aviat a posar el cap endavant mirant una mica més avall de l'horitzó. Un parell de vegades sí que la vam posar del revés, més que res per ajudar-la a que no anés més enrera, però res de picar estant del dret, que fa l'efecte contrari. Una altra cosa que feia jo era quan veia que agafava un tros molt gros ensenyar-la a mastegar exagerant jo l'acte perquè m'imités. Això funcionava molt bé.

Necessita horaris?
El primer iogurt. 11 mesos
Cal tenir una cosa clara, la llet és l'aliment principal del nadó durant el primer any de vida. Per tant, l'alimentació és complementària. Després, paulatinament, passa a ser al revés. Horaris? Doncs no hi ha un horari concret. Jo recomano posar-lxs amb els grans a taula perquè així ens imiten i van integrant l'acte socialitzador. Sobretot al principi que essencialment experimenten. Més endavant dependrà dels horaris de la família i els de la criatura. En el nostre cas, al principi era un desmadre, però crec que era més la sensació o les expectatives, com per exemple que havia de fer tots els àpats quan realment no fa falta. A mida que va anar menjant més també va aprendre a demanar menjar quan ella volia i poc a poc ella soleta va anar establint un horari i, en el nostre cas, més o menys ens hem pogut adaptar a ella.


Conclusions de la nostra experiència:
Per nosaltres ha estat una introducció senzilla (tot i els comentaris de familiars i amics), d'aprenentatge per totxs, divertida, una mica bruta (però us asseguro que amb 17 mesos que té no embruta més que una criatura que ha començat menjant farinetes). També he de dir que a nosaltres ens va tocar introduir a l'estiu, suposo que és més fàcil perquè molts dies acabava a la dutxa. Però el millor de tot és que va ser una introducció plaent, tant per ella com per nosaltres.

Més informació:

Si teniu dubtes, els podeu plantejar als comentaris!


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada