dissabte, 25 de maig de 2013

El meu part silvestre


Dins de la Setmana Mundial del Part Respectat he pensat que estaria bé fer balança del meu part, que ja us avanço que, tot i que no li puc posar un 10, va ser molt respectat.

La crònica: 
 
Després de tot un dia amb pròdroms i a la nit fer-se les contraccions rítmiques i força seguides (cada 5 minuts i un de duració), anem a l'hospital, però és una falsa alarma. Encara estic d'1.5 cm. M’ofereixen quedar-me o tornar a casa (cosa que em recomanen). Jo prefereixo mil cops tornar a casa, si no, sé què pot passar... així que tornem cap a casa.
L'endemà també tot el dia anar fent, cada vegada més intenses, però no és fins a la nit que la cosa es comença a activar de veritat. Cap a les 23:00 les contraccions són fortes, però no són prou seguides, segueixen sent cada 5 minuts. Ja m'he dutxat, m'he anat movent per tota la casa he intentat sopar, tancar els ulls, però començo a no saber com posar-me i tinc ganes de vomitar, així que al final decidim tornar a l’hospital i sortir de dubtes, ja són quarts de 2. 
Els 5 minuts de cotxe se’m fan eterns, tot el viatge em sembla una sola contracció. Ara sí que fa pupeta! Quan aconsegueixo arribar a la consulta de la llevadora estic força descontrolada de dolor, fins i tot em plantejo que potser hauré d’acabar demanant l’epidural....em preparen, em porten al paritori, no m’atreveixo a demanar la sala de parts naturals veient com estic... la llevadora em demana si tinc pla de part, li dic que el busqui per la carpeta ella mateixa. El troba, es queixa dels pocs recursos que hi ha i de seguida comença a “complir els meus desitjos”: música, pilota...em posen una esterilla a l’esquena... un 10! Jo començo a agafar confiança i a controlar el dolor un altre cop. Ella es queda allà amb nosaltres, sense molestar, pèrò a la nostra disposició. Parlem sobre el pla de part, de les alternatives a l’epidural, de si cal que m’assisteixi la gine o amb ella ja en tenim prou (és el que jo prefereixo)...
Em proposa fer-me un tacte a les 4:00, però una mica abans començo a tenir ganes d’empènyer. Em diu que cap problema i jo li dic que no he trencat la bossa, però em diu que no em preocupi, que pot néixer amb la bossa intacta sense problemes, així que em quedo més tranquil·la i en res trenco la bossa. Quin alleujament i a la vegada quin mal!!! Ara les contraccions són de veritat!! Em fa el tacte i em diu que estic de 5.5-6... socors!!! No sé si aguantaré, però jo no vull epidural, així que em comencen a preparar la banyera. Al cap d’uns 10 minuts em diu: “ja no fa falta banyera, ja estàs en  completa, la Nutxi ja és a punt per sortir!!!” Ostres! No m’ho crec! Quines ganes!!! Al cap d’un moment entra l’infermera (que també li poso un 10) amb la mala “pata” que també entren 3 o 4 persones més. Jo tinc els ulls tancats, concentrada en el meu cos, però sento molt moviment i acabo per obrir els ulls. Veig un munt de gent (sort que no veig la taula d’estris) i la llevadora s’ha vestit com per anar a l’espai... estrès... intento empènyer, però sembla que no ho faig bé... es posa la ginecòloga a assistir-me... “més, més, més”... però m'està fent mal i li tanco les cames... renya a la llevadora perquè diu que no estic preparada... la Nutxi ha tornat a pujar amunt (segurament provocat pel meu estrès)... la llevadora diu que cap problema, que desmunten la paradeta i que anem a caminar... sort que ha vist que m’he estressat i les està fent fora! Desmunten i tal qual surt la gent sobrera i es queden la llevadora i l’infermera em diu: “vols anar a caminar o tens ganes d’empènyer?” Jo no dic res, només empenyo... Em fa la sensació que em trencaré per la meitat...La Nutxi ja torna a estar a punt per sortir i allà estem tots animant-la! Quatre "pujos" més i jo dic que no puc més. Em diuen que la feina ja està feta i el meu marit m’anima com el que més. Començo a notar el seu cap empenyent. Ara ja sí que es comença a veure la coroneta! Tinc un mirall per veure-la i els demano si puc tocar-li el cap. “I tant! És clar que sí!”. És una sensació molt estranya i impressionant a la vegada. Acte seguit crido: “Vinga Nutxi que ja ets aquí! Una mica més!” i la llevadora, l’infermera i el meu home criden a la vegada: “Vinga Nutxi, un esforç més i ja ets aquí!”. I surt disparada! 
Buscant el mugró
Tal qual surt me la donen, és el més meravellós del món! Té els ulls oberts, em mira, m’enamoro. Ja no recordo les contraccions, ni el dolor, només aquella olor estranya de sang, líquid amniòtic i suor i la seva carona, el seu cos tan ben fet, tan fràgil i tan fort a la vegada. La felicito, ho hem fet molt bé!! El cordó col·lapsa (diu que no havia vist col·lapsar tan ràpid un cordó), el talla el meu marit i surt la placenta fàcilment. Ara ja em puc estirar amb la meva nena a sobre, que m’olora i busca el pit. Jo tinc pressa, vull alimentar-la com a recompensa per tot l’esforç i perquè recuperi forces, però realment no cal córrer. Em relaxo, la llevadora m’ensenya com posar-la perquè trobi el pit i, efectivament, en res el troba i s’hi enganxa. Ens deixen a la sala als tres sols durant una bona estona. Sí! Ja som tres! 

El balanç: Ens van respectar?  
  1. La llevadora i l'infermera ens van respectar completament. Fins i tot, crec que per no invair, no em van proposar postures en que pogués danyar mínimament el sòl pelvià (error meu per no informar-me). Això sí, com a mínim no em van deixar parir estirada i em van animar a seure. A l'hora de fer els pujos sí que van tenir una mica més de pressa i em van fer empènyer sense expulsar l'aire, però no ho considero falta de respecte sinó d'informació per les dues bandes. Si jo hagués dit que no no crec que hagués passat res. Li van deixar bategar el cordó fins que va col·lapsar. Em van permetre agafar-la de seguida i fer pell amb pell el temps que fes falta abans de fer-li res. Bé, van aplicar el protocol de vitamina K i coliri, però personalment no em va semblar malament. 
  2. La ginecòloga no ens va respectar gens. Va entrar de cop, sense dir-me ni qui era ni què hi feia. Ningú m'havia avisat. Va trencar aquella intimitat que hi havia a la sala i va invair el meu cos, concretament la meva vagina i el meu periné amb males formes i fent-me mal. Sort que la vam fer fora i vaig poder tenir, com va dir la llevadora, el meu part silvestre.
La meva parella no ho veu igual. Ell es va quedar amb l'enlluernament que comporta veure una dona parint. Per ell la resta són detalls. Per mi no, jo ho considero important. Si no hagués entrat la ginecòloga, no m'hagués estressat (recordeu, adrenalina i oxitocina són antagòniques). Tot i així, sé que vaig tenir sort i puc dir que vaig tenir un part molt respectat. Un part en el que la meva filla i jo vam ser les protagonistes, ella naixent i jo ajudant-la, amb el suport de la llevadora, l'infermera i, per suposat, l'incondicional suport del pare de la criatura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada