Temps d'estiu, temps de vacances

Disculpeu el retard en l'entrada d'aquesta setmana, però fa massa calor com per quedar-se a casa i el cap de setmana hem estat fora. És estiu i hi ha ganes de platja, piscina, migdiada, ombra, sorra, mar, brisa, i en definitiva, vacances!!

Encara treballo i toca tancar un munt de temes abans de plegar, amb el que aquests dies són de bojos amb reunions amunt i avall (més del normal), amb les coses de sempre i preparant ja el nou curs, per tal que el Setembre no sigui més boig encara.

I aviat aviat, farem maletes! Allò que diuen que no s'ha de deixar per última hora, jiji! I més quan hi ha una criatura que "t'ajuda", essencialment a treure les coses, no a posar-les. Aquest any aprofitarem que l'àvia ens distregui la criatura men

tre fem les maletes, perquè si no, veig que marxarem amb el que portem posat...

Us desitjo unes bones vacances a totxs i que torneu ben relaxats i relaxades. I sobretot, gaudiu al màxim de les vostres criatures, que és temps d'estar amb ellxs les 24 hores del dia! Quines ganes!!!

Ens retrobem al Setembre!

El xarampió i les vacunes

Aquesta setmana han advertit des dels mitjans de comunicació i des de la generalitat de Catalunya que hi ha hagut un brot de xarampió. No és el primer cop que passa, l'any 2011 es van detectar força més casos de xarampió que enguany, tot i que l'any 2000 es va aconseguir l'eliminació del xarampió autòcton a Catalunya.

En aquest cas, el brot va començar al Sónar, amb el que la majoria dels afectats són adults sense vacunar, probablement la triple vírica no formava part del seu calendari vacunal quan eren infants. En el cas de fa dos anys, també hi havia nenxs sense vacunar, tot i que avui en dia, la vacuna sí que existeix al calendari vacunal. Però no només passa aquí a casa, els casos de xarampió han augmentat a tot Europa i Àfrica. La OMS fa una crida a augmentar les campanyes de vacunació del xarampió i, tot i que en països desenvolupats el xarampió no acostuma a ser mortal, dóna xifres sobre la seva mortalitat. I jo em pregunto, si és una vacuna segura i fàcil d'administrar, per quins motius no es vacuna? I no és la primera malaltia que s'ha considerat erradicada i deixa de ser-ho...

Quan va néixer la Nutxi, jo havia sentit campanes sobre pro-vacunes i anti-vacunes. En algun moment, vaig comentar la possibilitat d'informar-me sobre la no vacunació per saber quins motius tenien i la meva parella em va deixar molt clar que les vacunes del calendari les posaríem, així que no vaig buscar més informació. Em va donar les seves raons i em van semblar molt acceptables. He seguit sense informar-me dels motius dels no-vacunes, però per altra banda cada vegada tinc més clar que cal vacunar per evitar que passin coses com el que està passant amb el xarampió. Crec que no cal vacunar d'absolutament tot amb els ulls tancats (almenys jo no ho faré), però n'hi ha unes quantes que són molt importants. Sé que és una opció de cadascú i que he de respectar les decisions de les famílies, almenys com a ésser individual, però què passa quan els actes del veí posen en perill la teva vida? Algú diria que si una persona no vacuna les seves criatures és problema de la família si després contreuen la malaltia, però en aquest cas hi ha un efecte que se'n diu immunitat de grup, és a dir, el fet que una part important de la població es vacuni fa que tot el grup quedi immunitzat. El no vacunes aprofiten aquest fet (conscient o inconscientment) i gràcies a que hi hagi una part important de la població vacunada, els que no ho estan no s'assabenten, però quan aquesta part de la població va deixant de ser important, la immunitat es perd!

A mi, personalment, el fet que algú s'aprofiti de la societat, no m'agrada. En aquest cas, potser per inconsciència ho puc arribar a respectar. Ara, que posin en perill la salut de la meva filla (o la meva) ja no ho tolero tant. Per altra banda, no sé fins a quin punt les autoritats sanitàries podrien forçar més la situació, com per exemple no escolaritzant els infants no vacunats. Considero que és un problema de salut mundial! Però no només per la possible hospitalització (o mort) d'un infant no vacunat sinó perquè el que ho està té més probabilitats de contraure la malaltia (ja sabem que les vacunes no són 100% efectives)!

I vosaltres, què opineu?

Si voleu més informació:

• diario de una mamá pediatra
• Mites sobre les vacunas
• Carlos González, "En defensa de las vacunas"
• La carta que Roald Dahl escribió en defensa de las vacunas
• Rectificació de la revista "The Lancet" envers l'estudi del Dr. Wakefield on suposadament hi havia una connexió entre la vacuna triplevírica i l'autisme

El tràfic de roba

Les que tenim la sort de tenir cosines, amigues, germanes i veïnes que ens deixen roba per les nostres criatures o que som nosaltres les que deixem roba per les criatures de cosines, amigues, germanes i veïnes sabem de què va el carretejar bosses amunt i avall contínuament plenes de roba que no pesen uns quants grams, que la roba, per molt de bebè que sigui, quan l'agrupes va pesant! Bé, parlo de roba, pe`ro podria parlar de trastos varis...

Hi ha persones que no els agrada que els deixin roba, hi ha persones que no els agrada deixar-ne, però n'hi ha moltes d'altres que no ens importa. Jo he tingut la sort de que la Nutxi té roba per parar un tren i de tots els estils perquè crec que ens deixen roba fins a 5 persones diferents, de les quals alguna suma roba de més bebès. Considero que és una gran sort poder aprofitar la roba, que a més està noveta la majoria de les vegades. I així, de tant en tant ens permetem algun caprici de modelet sense mirar gaire el preu (dins d'uns límits!).

Reconec que en algun moment m'he agobiat una mica de tanta roba. Al principi, quan encara no havia nascut la Nutxi, tota la roba que em van passar estava més o menys barrejada entre 0 i 12 mesos, però la majoria de les etiquetes estaven tallades per no fer-li mal a la pell. Així que ja em veieu posant la roba peça sobre peça per poder ordenar-les en ordre creixent. I si l'has de tornar, no t'oblidis de marcar-la, tot i que aquesta és la part fàcil, amb un retolador permament i "andando"! I total, li dura dos dies i l'has d'anar retirant (sigui deixada o no)! En aquest cas, tinc a mà una caixa on hi vaig deixant les peces que un dia veig que ja no li van. Quan canvia de talla o canviem de temporada faig neteja de la caixa i repasso l'armari. Separo les peces que deixaré, ja que per temporada o per sexe no totes van bé i endavant. L'última vegada, es van juntar canvi de temporada i canvi de talla, més la roba que m'havia baixat la veïna que ara també n'hi deixa a la meva cosina (i jo en sóc la intermediària) més la que la meva cosina li tornava a la meva veïna... com podeu comprovar a les fotos, allò semblava una botiga de roba! Al final és qüestió de pràctica! 

M'encanta la roba! De fet, en alguna ocasió havíem fet mercadillo amb les meves amigues i cosines, tot i que és una mica més difícil perquè les talles no són les mateixes.... Des d'aquí donar les gràcies a tota la gent que ens deixa roba i animar-vos a entrar en aquest mercat d'intercanvi deixant la roba dels vostres nadons a les persones properes, si no ho feu ja!

Algun altre truc d'organització?

La (no) intimitat

Quan va néixer la Nutxi, crec que una de les coses més importants que vam perdre a casa va ser part de la intimitat. Algú pensarà que la culpa és nostra per posar-la a dormir amb nosaltres, però no em refereixo a aquest tipus d'intimitat, que és qüestió d'imaginació (entre d'altres).

Imatge extreta de la pàgina livinginpixels.net

Em refereixo a la pròpia intimitat de la persona, ja que vam començar a tenir gent tot el dia a casa. Això és una sort per una banda, ja que la Nutxi sempre té qui la cuidi i això ens fa estar tranquils, però per una altra, tothom vol ajudar, (com és normal i ho agraeixo) però moltes vegades es tradueix en una invasió de la nostra vida: recollir el rentaplats implica obrir tots els armaris per trobar on van les coses (i moltes vegades estan en un altre lloc), plegar la roba implica obrir tots els armaris de roba, inclosos els calaixos de la tauleta de nit, hi ha qui es posa a netejar sense permís més o menys a fons... però si ja tenim dona de fer feines! hi ha qui porta plantes i es dedica a fer la jardineria de la casa (sense consultar, of course), un dia algú que hi havia a casa em va dir que havia obert tots els armaris del lavabo per trobar nosequè....i a sobre, alguns obrien amb clau sense trucar... o altres venien de visita a l'hora de sopar, o del bany, o de dormir....

Al principi tot això ho vaig viure força malament, perquè em sentia que havia perdut la nostra intimitat per complet. Amb la Nutxi anar al lavabo ja no era el mateix, però amb gent tot el dia a casa tampoc... i què nassos, em sentia invadida en molts altres aspectes i tenia sentiments contradictoris. Per una banda, agraïa el que la Nutxi tingués persones que la cuidessin, per altra em semblava massa hores amb gent a casa i no podia gaudir de la meva família tant com volia. Per una altra banda, també ho feia per les altres persones, perquè sé que els fa il·lusió estar molt amb la Nutxi, llavors em sentia egoïsta per voler estar sola amb la meva filla, etc. I suposo que les hormones post-part no ajudaven...

Poc a poc vam anar marcant alguns límits i suposo que tots ens vam anar adaptant al nou paper. Ara, seguim tenint la casa plena de gent contínuament, però també hem de treballar, amb el que moltes vegades no ens queda més remei. També sé que la relació de la Nutxi amb altres familiars és enriquidora per uns i per altres i faig alguns esforços per potenciar aquestes relacions. Els altres intenten respectar més algunes coses (d'altres no ho hem aconseguit canviar). I entre tots, sobretot amb diàleg, ens anem adaptant a aquest canvi continu.

I a vosaltres, us va passar?

1 any!

Doncs avui fa un any que vaig començar a escriure aquest bloc i em fa molta il·lusió! Són 53 entrades que donen per una entrada a la setmana. Els temes, diversos. Si mirem les etiquetes, del que més he parlat són de les meves reflexions, els meus sentiments, de lactància, de vida i feina, de vincles i per suposat, tot entorn de la maternitat, que és la responsable d'aquesta revolució que vaig començar a viure ja fa un any i mig i que necessito compartir amb totes les persones que em llegiu. I perquè no sé d'on treure més temps que si no, us asseguro que escriuria més.

També vull donar les gràcies a totes les persones que em llegiu i em seguiu i les que comenteu. M'ajudeu a mantenir el bloc viu i a saber que comparteixo les meves experiències amb algú i que poden servir d'alguna cosa, com a mi m'han servit altres esperiències d'altres mares i pares.

Espero continuar molt temps, ja que la maternitat tot just acaba de començar i per sort és per tota la vida!

Gràcies!

A dormir feliçxs

Avui fa un any va sorgir una iniciativa en contra de les teràpies conductuals per dormir les criatures. El hashtag #DesmontandoaEstivill va ser trending topic al Twitter durant força hores. Malauradament, sota el meu punt de vista, la iniciativa va perdre força pel fet d'anar directament en contra d'una persona en concret, ja que per desgràcia no és l'únic que proposa aquests mètodes per dormir les criatures i anant en contra d'algú fàcilment es perd el respecte. Sé que ell, proposant aquests mètodes no respecta les criatures, però personalment crec que això no ens dóna dret a faltar el respecte a ningú. He de dir també que estic totalment en contra de les teràpies conductuals ja sigui per adormir les criatures o per fer que mengin o per qualsevol altre procés que jo considero maduratiu. Crec que des del món adult moltes vegades no som conscients que per aprendre a parlar, a caminar, a dormir, a controlar els esfínters, a menjar i un llarg etcètera, ens calen hores de rodatge, però sobretot, ens calen hores de maduresa, ja que el nostre cos no està preparat per fer-ho des del moment en que naixem sinó que va madurant i es va preparant. Com que d'adults totes aquestes funcions ja les sabem fer i és més, de vells algunes es perden, a vegades ens oblidem que és el nostre cos el que en algun moment ha estat preparat per a la funció en concret i és llavors i només llavors quan realment ho hem integrat a la nostra vida quotidiana. En el cas del menjar no és només maduratiu sinó que no totxs mengem les mateixes quantitats i comparar criatures és un terreny perillós (en el menjar i en qualsevol aspecte). I també vull aclarir que el fet d'estar completament en contra d'aquest tipus de teràpia no vol dir que estigui en contra de les mares i pares que l'apliquen, simplement no comparteixo gens el seu punt de vista en aquest aspecte de la criança. 

Centrant-nos en el hashtag d'enguany, #adormirfelices, us explicaré la nostra experiència personal. La nostra filla dorm a la nostra habitació des del dia que va néixer. Abans que neixés, jo tenia la idea d'adosar un llit de baranes al nostre llit, però algunes persones em van convèncer que la posés en un moisès a prop meu perquè igualment m'hauria d'aixecar. Els primers dies, de seguida que plorava, la meva parella s'aixecava i em donava la nena, jo m'asseia i li donava el pit, però per mi no era còmode. Agafava fred d'estar asseguda, em quedava feta un quatre i el més perillós, m'adormia amb la nena en braços amb la corresponent por que em caigués. Ben aviat, aconsellada per una llevadora, em vaig estirar per donar-li el pit de manera que la nena passava les dues o tres primeres hores del seu son al seu llitet i després dormia entre nosaltres. No em feia por aixafar-la perquè jo dormia tota la nit proteginat-la amb el braç, però sí em feia por que passés massa calor entre nosaltres (sabeu que és un risc per a la mort súbita?) i també jo em despertava amb el cos encarcarat. Així doncs vam tornar a la meva idea original i vam adosar un llit de baranes al nostre llit fins avui que encara dorm amb nosaltres.

Per mi ha estat la salvació a dormir i per la meva parella encara més, ja que des d'aquell dia que dorm tota la nit seguida. La Nutxi i jo encara no dormim tota la nit, però generalment ens despertem un moment de res i seguim dormint. Hi ha dies en que es desperta més i dies en que menys. El mínim són dos cops i el màxim... no ho sé, perquè alguna nit m'he descomptat entre malsons, calor, aprenentatges... però per mi res com haver-me d'aixecar cada vegada que la nena ens necessita enmig de la nit. Amb això no vull dir que tothom hagi de fer el mateix! Per mi ha estat qüestió de supervivència (i pel plaer de poder veure com dorm plàcidament

), però la supervivència és molt personal i cadascú ha de fer com cregui, pugui i vulgui. El que sí crec fermament és que moltes criatures (n'hi ha que dormen tota la nit seguida) ens necessiten en algun moment de la nit i cal que les atenguem perquè generalment són necessitats bàsiques: fred, calor, gana, por, sol·litud...

I com s'adorm la meva peque cada nit? Doncs de moment amb la mami i al pit. Des de ben petita vam instaurar una espècie de rutina que simplement consistia en que quan ens semblava que ella tenia son i ja era per tota la nit,anàvem ella i jo a l'habitació i amb la llum ben baixeta li donava el pit fins que s'adormia profundament. De ben bebè, la deixava al seu llit quan em semblava que ja dormia profundament i quan em necessitava hi anava corrents (si jo encara estava desperta) o m'hi acostava i li donava el pit si jo ja dormia. A mida que s'ha anat fent gran, ella mateixa es gira quan ja té prou pit i segueix dormint. Hi ha dies que en 10 minuts ja s'ha girat i dies que necessita una hora per relaxar-se. I finalment, una demostració més que és qüestió de maduresa, és ella mateixa la que ara intenta estirar-se i tancar els ulls per dormir sense el pit. Encara no ho ha aconseguit i fa molta gràcia veure-la tancant els ulls fort per dormir, però estic segura que serà qüestió de temps el que s'adormi soleta sense la necessitat de la mare o més endavant del pare. Això sí, no faltarà el conte abans d'anar a dormir, que jo recordo el que m'agradava que em llegissin i m'acotxessin (també recordo que es dormia millor al llit del pare i la mare :-p)

Que dormiu feliçxs aquesta nit!

Desinformació o confiança?

L'altre dia llegia una entrada del magnífic bloc de l'Alba Padró sobre llibres i mites i voldria aportar el meu granet de sorra al tema de la cerca d'informació.

Estic totalment d'acord en que cal ser crítica amb tot i tothom, tot i que aquesta paraula potser està una mica malentesa. Ser crític/a no vol dir desacreditar tot el que ens envolta, sinó tenir recopilar la suficient informació per fer-nos una idea de què volem i com bé diu ella, destriar el gra de la palla.

I per què som tant crítiques en unes coses i tan poc en unes altres? Jo crec que és qüestió de confiança. No confiem en que un/a venedor/a voldrà vendre'ns el millor per nosaltres o les nostres criatures, sinó que per experiència sabem que més d'una vegada ens han entaforat allò que els anava bé a ells i no pas a nosaltres. Per aquest motiu, perquè la feina del venedor o venedora és vendre, no ens refiem d'ells i busquem tota la informació necessària fins a estar convençuts/des que estem comprant allò que volem o necessitem. Tot i així, cadascú prima les seves prioritats i de ben segur (i per sort) no totes les persones triarem el mateix model de cotxet (tot i les modes) o el mateix pis.

Per altra banda, quan tenim una malaltia o ens trenquem una cama, per exemple, anem al metge i confiem en que aquella persona sap el que es fa i vetlla per la nostra salut. El mateix quan portem la nostra criatura al pediatre, confiem en que és el/la pediatra qui vetlla per la salut dels nostres nadons (a part de nosaltres, per suposat). El que tenim, sota el meu parer, molt malentès és qui vetlla per la criança dels nostres fills. I és que els únics que realment podem vetllar pel benestar de les nostres criatures som nosaltres mateixes, mares i pares. I el benestar passa per tenir un bon vincle, per tenir les seves necessitats bàsiques ben cobertes, per tenir la protecció que necessita, i un llarg etcètera. Ni pediatres, ni àvies, ni veïnes. Cadascú ha de criar en funció dels seus principis i de les seves necessitats, dins d'uns límits de bones pràctiques, per suposat. I el que va bé a uns no va bé als altres.

 

Jo crec que tot això ho vaig descobrir quan vaig aterrar al planeta mare. Abans, però, vaig tenir la sort de veure exemples al meu voltant que criaven com jo creia que era el més natural, amb consciència i proximitat a la criatura. Jo havia decidit que la Nutxi vingués al món, no l'anava a tenir perquè tocava sinó que ho feia de manera conscient i conseqüentment la volia criar de manera conscient.

Un altre tema és la lactància. Jo mateixa creia que potser no tindria llet pels exemples que havia vist al meu voltant... així doncs, qui vetlla per la lactància? No és una malaltia, per tant no necessitaríem un metge, però en canvi sabem (o creiem) que ginecòlegs, llevadores i pediatres en saben, de lactància i confiem en ellxs perquè la seva feina no és vendre, sinó vetllar per la salut dels altres. Un altre tema és el que és i el que hauria de ser... Anys enrera, no necessitaven cap expert/a en lactància, perquè sempre es veien exemples, tot i que bé existien les dides... Avui en dia, poques lactàncies veiem i com que és referent al nostre cos i té a veure amb la salut, de seguida passem la pilota als professionals. Però el que ningú ens diu és que existeixen unes professionals magnífiques i reals que sí que saben de la lactància! Llavors un dia, per casualitat o no, t'assabentes que existeixen i comences a estirar del fil, i llavors deixes de confiar en els que creies que eren els professionals que t'havien d'assessorar del tema, perquè comences a sentir coses que fan mal a les orelles, tot i que per sort n'hi ha algun que es salva....

He de dir que quan em vaig llegir aquest llibre a mi em va agradar i no vaig percebre res estrany... de fet, no vaig percebre que estigués enfocat al part medicalitzat, potser perquè tenia molt clar que volia un part natural... si el trobo li faré una repassada a veure si canvio d'opinió :-p