Et pren el pèl

Fa un temps vam estar fent un curset de "natació" per a nadons. Vam abandonar perquè la tardor ens va portar molts virus i setmana rera setmana havíem de faltar a la classe. Però hi havia una altra cosa que no m'acabava d'agradar, l'enfoc que tenien els monitors envers els infants. Com tot, algú estarà d'acord amb mi i algú no, però hi ha certes obligacions que no les entenc. 

Un dia vam arribar tard i a la nena li va costar adaptar-se. Plorava perquè no volia "fer classe" i preferia estar arrapada a mi, així que vaig abraçar-la i li vaig començar a explicar on érem i què hi feiem. Em va venir el monitor dient que jo havia de mar

car el ritme i que li havia de transmetre confiança, però que jo manava i dirigia. I per tant l'havia de posar en posició classe (agafada per sota les espatlles, però separada de mi) i fer la classe. A mi no em va sembla adequat i ho vaig fer a la meva manera. Quin sentit tenia separar la nena del meu cos quan era ella la que em demanava estar enganxada a mi?

Tot va quedar en una anècdota, però uns dies més tard en vaig visualitzar una altra que em va semblar més heavy. Hi havia un nen d'un anyet que portava un parell o tres de setmanes que plorava molt i no volia desenganxar-se del seu pare. De cop sento que la monitora li diu: "et pren el pèl" i em miro el nen. El nen estava tremolant, amb els llavis morats i el pare li va contestar que tenia fred. La resposta: "si tingués fred estaria morat". Un moment, un moment, un moment. Cal arribar a l'extrem que una criatura es posi tota morada per decidir que està tenint fred? No és suficient veure que la criatura està tremolant i té els llavis morats? A més, si la criatura plora és per algun motiu! S'està intentant comunicar per dir que hi ha alguna cosa que no és del seu grat! Que té un any! Que encara no parla! Què vol dir que et pren el pèl?!

No suporto la gent que creu que els infants són terroristes, o tirans que han vingut al món per fer-nos la vida impossible. Perquè és clar (mode irònic on), ellxs han decidit venir a aquest món a conspirar contra els adults i a aixafar-nos la nostra vida ideal, amb horaris laborals extenuants i rutines rígides i accelerades. I volen fer-nos canviar la vida social, i el nostre temps lliure, i les nostres prioritats. Ellxs, que no tenen escrúpols i decideixen posar-se a plorar en el millor moment, quan estem enfonsant-los a la piscina, o dormint, o parlant entre adults (mirant el mòbil, l'ordinador...) i ignorant-los, o fent el sopar (de desagraïts l'infern és ple! Jo que t'estic preparant un sopar deliciós...). Pobres de nosaltres, els adults, que ens deixem entabanar per marrecs que no aixequen un pam de terra perquè ploren per prendre'ns el pèl i veure fins on arribem. Això és no entendre (o no voler entendre) res!