Indignació de matinada

Estic indignada, molt indignada. Les últimes notícies sobre dona-empresa no han estat precisament enfocades a la conciliació, sinó més aviat a fer-nos creure que les dones som un problema per l'empresa on treballem o a suggerir-nos que per tenir una carrera professional digna podem congelar els nostres òvuls i tenir fills quan ja no valguem per treballar, o si més no quan el nostre cervell ja no pugui rendir al 100%. 

Jo tinc clar que no buscaria una feina en una empresa com aquesta, però jo sóc mare i ja sé què vol dia que la teva vida canvii d'un dia per l'altre, que la criatureta que has engendrat i parit sigui el millor i el més important que has fet a la vida, que les teves prioritats canviin completament d'ordre i que tot i així vulguis seguir fent aquella feina que un dia vas decidir fer per la qual et sents vàlida i gaudeixes, tot i que la majoria dels dies (almenys al principi) no la gaudeixis de la mateixa manera que ho feies abans perquè saps que a casa tens una personeta esperant a que arribis per demanar-te pit o fer-te la gran rialla del dia, o simplement, com cada dia estimar-te incondicionalment. Per tant, sé què significa intentar conciliar i sentir-te malament perquè no arribes al 100% a tot arreu on voldries arribar. I tambe sé què significa passar pel món de la reproducció assistida i sé què significa que no et quedis prenyada quan la teva parella i tu ho heu decidit i que durant molt temps tinguis la incertesa de si podràs ser mare o no, de veure que al teu voltant només hi ha panxes, però que tot i que el teu rellotge biològic fa tic tac, l'anhelat positiu no arriba, de sometre't a processos molt durs d'estimulació hormonal, i intervencions que esgoten física i psicològicament. Finalment, no sé què significa ser mare molt gran, però precisament no sóc una cria ja que vaig postergar la maternitat per la meva carrera professional fins que el meu rellotge va dir prou i després, com he dit, no va ser fàcil. Així que sé que el meu cos ja no té la mateixa energia que tenia abans i amb això no em vull ficar amb les mares grans, cadascuna que decideixi quan vol tenir fills, però el que em sembla una aberració és que l'empresa on treballem ho decideixi per nosaltres.

I el més trist de tot és que ens intentin fer creure a uns (empresaris) i altres (mares) que això pot ser el normal perquè si volem tenir una carrera professional decent no podem procrear quan nosaltres i les nostres parelles ho decidim perquè seríem un problema tant per l'empresa com per nosaltres mateixes. 

Respecte a la meva situació personal, no em puc queixar de la flexibilitat en el meu horari, però ho podria fer sobre les oportunitats professionals que es tanquen durant un llarg període i el que està trontollant el meu futur a l'empresa on estic (ho deixaré per un altre post). Però tot i així, em puc inclure a la indignació com a dona i mare perquè ja tinc prou feina amb les meves pròpies aspiracions i culpabilitats com perquè vingui una paia a dir-me que sóc un problema o una empresa a dir-me quan he de tenir fills. Ja en tinc prou amb una societat que creu que el normal és portar a les criatures a la llar als 4 mesos i que aquestxs petitxs facin jornades laborals més llargues que nosaltres mateixos perquè hem de sumar els desplaçaments a la nostra jornada. Ja en tinc prou amb una societat que ens fa creure que les dones hem d'arribar a tot o que si ens quedem a casa som unes vagues o que si tornem a la feina d'hora no estimem els nostres fills, és a dir, una societat que ens enfronta dia a dia a unes mares amb les altres perquè totes i cadascuna de nosaltres fem el millor que creiem dins les notres possibilitats per criar les nostres criatures tot i fer-ho de manera diferent. Ja n'estic farta que els infants no es tinguin en compte com el que són, personetes que estan creixent i formant-se i que necessiten les seves figures d'aferrament per ser persones autosuficients i amb una autoestima sana. Que només es tingui en compte que s'ha de procrear perquè un dia ens paguin les pensions o ens portin a la llar d'avis o ens cuidin a casa. No, tenir fillxs no és només això i cada parella els ha de tenir quan realment senti que ho vol fer i no quan sigui un bon moment segons aquesta societat.