Racons de lectura

Llibres, llibres, llibres per tot arreu. Diuen que així és la millor manera de motivar el plaer per la lectura en els més petits. Els llibres digitals fan que cada vegada sigui més difícil tenir llibres en paper, però sí podem tenir "escampats" els infantils. En el nostre cas, vam començar amb un raconet de lectura al menjador, que és el lloc on realment fem vida, i així la majoria de dies tenim algun conte al sofà. Per l'espai que hi tenim, els contes estan posats de manera que només es vegi el llom del conte (foto 1). Per als més petits crec que això fa que els costi més triar el conte ja que només en veuen una petita part. 

Foto 1. Primer racó de lectura, al menjador

Més endavant, com que el volum de contes augmentava considerablement, vam decidir fer un raconet de lectura a l'habitació de la Nutxi. D'aquesta manera augmentàvem l'escampall de contes per la casa i a més habilitàvem un nou espai de lectura. Aquest cop vam poder posar unes estanteries petitones que ens permeten posar els contes de forma frontal, així es poden veure les portades (foto 2). L'avantatge d'aquest sistema és que les criatures poden veure millor quin conte volen triar a la vegada que sobresurten menys de la paret i per tant, és ideal per posar en un passadís o en un espai reduït. El principal desavantatge és que si la paret és petita, com és el nostre cas, també hi caben menys contes. El que faig jo és que en deixo uns quants d'exposició i la resta els tinc a un altre prestatge i els vaig rotant regularment. Hi voldria posar un sofà petitó al costat però l'espai és molt limitat, aixi que properament hi posaré un petit coixí per fer-ho més acollidor.

Foto 2. Segon racó de lectura, a l'habitació

Què us sembla? Com teniu vosaltres organitzats els contes? Aprofito per desitjar-vos que tingueu una esplèndida diada de Sant Jordi!

No te la treuràs del llit

Em van enganyar, com tantes altres vegades! 

Per sort no tothom, però més d'una persona es va atrevir a ficar-se amb nosaltres per fer collit amb la gran, amb la petita ja ningú diu res. Alguns ens deien que si no teníem por d'aixafar-la, però llavors explicàvem que en realitat dormíem en sidecar, i ella tenia el seu espai i que es pot fer collit de forma segura. Altres preguntaven per la nostra intimitat, doncs com és la nostra intimitat no cal preguntar, no? Però us diré que la casa és gran i la imaginació també. N'hi havia que preguntaven quan la passaríem a la seva habitació i alguna vegada vaig contestar. I d'altres ens sentenciaven amb un "ho saps, oi, que no te la treuràs del llit?", amb el que el seu pare contestava que perfecte, que així quan fes festes de pijames dormiríem amb les seves amigues. 

Doncs bé, va arribar un dia que ens va dir que volia dormir a la seva habitació, amb dos anys i mig, i vam haver de córrer a muntar l'habitació de nena gran. He de dir que jo ja l'anava preparant preguntant-li on dormiria la Nity quan naixés i ella sempre em mirava amb cara de no entendre de què parlava. Un dia em va dir que poséssim un altre bressol als peus del llit i jo li vaig preguntar si ella estava còmoda en aquell bressol que se li quedava petit. Es va enfadar molt i li vaig dir que si preferia li posàvem un llit una mica més gran a l'altre costat del llit. Al cap de 3 dies ens deia que volia dormir a la seva habitació. Crec que el que ho va portar pitjor va ser son pare que es va adonar que la seva bebè ja es va fent gran. 

Durant tot aquest temps hem tingut una mica de tot. Mentre estava embarassada, quan ella es despertava jo anava al seu llit i al principi li donava el pit fins que es quedava adormida un altre cop,  després anava i molts dies ja no em calia ni estirar-me. Cap al final de l'embaràs, que ja no podia amb la meva ànima, el meu home l'anava a buscar i la portava i així ho hem continuat fent quan ha calgut. També hi havia nits que no es despertava gens. Quan va néixer la seva germana, va tornar al nostre llit un parell de setmanes i quan va veure com funcionava tot plegat i es va relaxar, va voler tornar al seu llit i seguia venint quan es despertava. Deu dies abans de les vacances de setmana santa, aproximadament, va començar a fer les nits seguides i ara fa 10 dies em va dir: "avui em quedo a dormir a casa dels avis". I així va ser!!!!! El seu pare i jo flipàvem. Però si encara fa pit per adormir-se! Doncs sí, aquestes vacances s'hi ha quedat dos nits i perquè ella ho ha demanat i encantada de la vida!

Així que famílies, feu el que us doni la gana i dormiu on vosaltres preferiu, ja sigui tots junts o separats, que les situacions no duren tota la vida!

Indignació de matinada

Estic indignada, molt indignada. Les últimes notícies sobre dona-empresa no han estat precisament enfocades a la conciliació, sinó més aviat a fer-nos creure que les dones som un problema per l'empresa on treballem o a suggerir-nos que per tenir una carrera professional digna podem congelar els nostres òvuls i tenir fills quan ja no valguem per treballar, o si més no quan el nostre cervell ja no pugui rendir al 100%. 

Jo tinc clar que no buscaria una feina en una empresa com aquesta, però jo sóc mare i ja sé què vol dia que la teva vida canvii d'un dia per l'altre, que la criatureta que has engendrat i parit sigui el millor i el més important que has fet a la vida, que les teves prioritats canviin completament d'ordre i que tot i així vulguis seguir fent aquella feina que un dia vas decidir fer per la qual et sents vàlida i gaudeixes, tot i que la majoria dels dies (almenys al principi) no la gaudeixis de la mateixa manera que ho feies abans perquè saps que a casa tens una personeta esperant a que arribis per demanar-te pit o fer-te la gran rialla del dia, o simplement, com cada dia estimar-te incondicionalment. Per tant, sé què significa intentar conciliar i sentir-te malament perquè no arribes al 100% a tot arreu on voldries arribar. I tambe sé què significa passar pel món de la reproducció assistida i sé què significa que no et quedis prenyada quan la teva parella i tu ho heu decidit i que durant molt temps tinguis la incertesa de si podràs ser mare o no, de veure que al teu voltant només hi ha panxes, però que tot i que el teu rellotge biològic fa tic tac, l'anhelat positiu no arriba, de sometre't a processos molt durs d'estimulació hormonal, i intervencions que esgoten física i psicològicament. Finalment, no sé què significa ser mare molt gran, però precisament no sóc una cria ja que vaig postergar la maternitat per la meva carrera professional fins que el meu rellotge va dir prou i després, com he dit, no va ser fàcil. Així que sé que el meu cos ja no té la mateixa energia que tenia abans i amb això no em vull ficar amb les mares grans, cadascuna que decideixi quan vol tenir fills, però el que em sembla una aberració és que l'empresa on treballem ho decideixi per nosaltres.

I el més trist de tot és que ens intentin fer creure a uns (empresaris) i altres (mares) que això pot ser el normal perquè si volem tenir una carrera professional decent no podem procrear quan nosaltres i les nostres parelles ho decidim perquè seríem un problema tant per l'empresa com per nosaltres mateixes. 

Respecte a la meva situació personal, no em puc queixar de la flexibilitat en el meu horari, però ho podria fer sobre les oportunitats professionals que es tanquen durant un llarg període i el que està trontollant el meu futur a l'empresa on estic (ho deixaré per un altre post). Però tot i així, em puc inclure a la indignació com a dona i mare perquè ja tinc prou feina amb les meves pròpies aspiracions i culpabilitats com perquè vingui una paia a dir-me que sóc un problema o una empresa a dir-me quan he de tenir fills. Ja en tinc prou amb una societat que creu que el normal és portar a les criatures a la llar als 4 mesos i que aquestxs petitxs facin jornades laborals més llargues que nosaltres mateixos perquè hem de sumar els desplaçaments a la nostra jornada. Ja en tinc prou amb una societat que ens fa creure que les dones hem d'arribar a tot o que si ens quedem a casa som unes vagues o que si tornem a la feina d'hora no estimem els nostres fills, és a dir, una societat que ens enfronta dia a dia a unes mares amb les altres perquè totes i cadascuna de nosaltres fem el millor que creiem dins les notres possibilitats per criar les nostres criatures tot i fer-ho de manera diferent. Ja n'estic farta que els infants no es tinguin en compte com el que són, personetes que estan creixent i formant-se i que necessiten les seves figures d'aferrament per ser persones autosuficients i amb una autoestima sana. Que només es tingui en compte que s'ha de procrear perquè un dia ens paguin les pensions o ens portin a la llar d'avis o ens cuidin a casa. No, tenir fillxs no és només això i cada parella els ha de tenir quan realment senti que ho vol fer i no quan sigui un bon moment segons aquesta societat.

L'equador i la noció del temps

Aquest post el volia escriure fa dues setmanes, però van passant els dies a velocitats vertiginoses i no tinc gens de temps per actualitzar el bloc. A la feina i la família hi he hagut d'afegir un cansament i una son extra. Però en aquest cas, la son i el cansament eren positius i és que estic gestant una nova vida ^_^. Tenia moltes ganes d'escriure-ho al bloc, però com he dit, els dies passen molt ràpid. Bé, ràpid, ràpid, depenent de l'època i la situació i és que el primer trimestre no passa tan ràpid, però com que la son i el cansament eren força extrems, doncs el temps seguia quedant limitat. 

En els dos embarassos m'ha passat el mateix i crec que acostuma a ser força generalitzat. El primer trimestre es caracteritza per ser un temps d'incertesa. Saps que tot ha d'anar bé, però no sempre t'ho sembla. Saps que tot està bé perquè no tens pèrdues o tens símptomes típics d'embaràs, però res ni ningú t'assegura que tot està anant correctament. No notes res, fins i tot el dia que et fan una ecografia i veus que hi ha una cosa que es mou dins la teva panxa penses que és una pel·lícula perquè tu no notes res de res. O fins i tot et trobes força malament (per sort jo no he estat d'aquestes) i saps que és un trimestre delicat i a vegades associes una cosa amb l'altra. I el temps passa lentament, o més lentament del que voldries.

I van passant els dies i de cop t'adones que ja has passat el primer trimestre. I et comences a trobar millor, i ja has fet l'ecografia del primer trimestre i t'han dit que tot està bé (per desgràcia no en tots els casos). I tot i que ja confies més en que la panxa va creixent i tot està bé, encara estàs impacient perquè no notes més que els kilos que puguis portar. Però els dies comencen a passar més ràpid.

I un dia comences a notar bombolles, i un altre dia notes algun altre moviment que no havies notat fins llavors i et preguntes si és el teu o la teva bebè que es comença a fer més present. I els dies van àssant més ràpid perquè vas sentint aquelles sensacions que et donen tranquil·litat. I un dia arriba l'equador. I al seu voltant l'ecografia morfològica, aquell "examen" en que han de mirar moltíssimes coses perquè ja es veu el cor amb les seves cambres, la bufeta, l'estómac i els intestins, els ronyons, la columna vertebral, el cordó umbilical i els seus tres vasos (aquest cop a la 12 ja es veia O_o), les extremitats, i el líquid amniòtic, i la placenta i no sé quantes coses més. Ah sí! I el sexe! Tot i que per mi no era el més important ni molt menys, he de reconèixer que aquesta vegada m'ha fet més il·lusió que fos una nena pensant en la Nutxi.

I quan arriba l'equador amb la seva morfològica, si tot està bé, respires i les setmanes comencen a volar. Cada dia notes més aquella criatureta i gaudeixes cada vegada més de l'embaràs. Encara et sents lleugera, la panxa encara no és molt grossa i ja no tens els símptomes molestos del primer trimestre. Et sents bé en aquest estat  la gent et diu lo guapa que estàs. També et diuen si tens poca o massa panxa i coses així, però he de dir que en el meu cas aquests comentaris no m'han molestat mai.

I sense adonar-te entres en el tercer trimestre i, tot i que aquest encara no l'he viscut per segona vegada, recordo que seguia passant força ràpid, però no amb la mateixa lleugeresa. En el primer embaràs donava moltes classes cada tarda i recordo que m'ofegava, però no em sabia estar quieta i anava pissarra amunt i avall, fins que m'adonava que estava feta caldo i seia mig minut a sobre la taula. La gent em deia que baixés el ritme, que la Nutxi naixeria abans d'hora, però jo em sentia força bé i les diverses circumstàncies em feien continuar treballant. I vaig afluixar molt, molt al final (el dia abans encara tenia programada una reunió que vaig haver d'anul·lar a última hora) i la Nutxi va néixer a la 39+2. Però aquest cop tothom m'ha avisat que no serà igual. D'això no en tinc cap dubte, no hi ha dos embarassos iguals! Però sí que sóc conscient que en aquest embaràs vaig molt més cansada perquè segueixo el ritme d'una criatura de dos anys i mig, així que aniré escoltant el meu cos, com més o menys vaig fer l'altra vegada i si cal plegar abans, ho faré. Personalment opino que no hi ha una data per agafar la baixa, cada dona i embaràs és un món i el més important és que cadascuna sàpiga escoltar el seu cos i que (idealment) tingui plena llibertat per agafar la baixa quan el seu cos li demani.

PD: Vull puntualitzar que aquesta entrada l'he fet basant-me només en la meva experiència. Cada embaràs és únic per les seves particularitats i cada dona un món, amb les seves pors i ideals, així que aquestes paraules no deixen de ser els meus pensaments plasmats en un bloc. Si estàs embarassada no tens per què tenir les mateixes sensacions i emocions que jo. Però sí tenim una cosa en comú, estem embarassades. Un procés que no viurem gaires vegades, així que gaudeix-lo tant com puguis!

La temperatura normalment puja els dijous a la nit

No us penseu que aquest és un post X, eh? Parlo de pujar la temperatura perquè no puc parlar de febre, ja que no es considera tal si unx no està per sobre de 38. I és que durant aquest curs, la Nutxi s'ha posat malalta unes quantes vegades. Bé, jo no diria malalta malalta, malaltia sèria només la varicel·la, fins i tot la grip xunga que vam passar a casa, en ella es va quedar en un encostipat una mica més fort que altres vegades. Però sí que ha estat amb mocs gairebé tot el curs i encostipats un darrere de l'altre. I és que és normal, 20 criatures de 2-3 a una classe gaires hores, doncs és un focus de virus. I els mocs... per alguna cosa se'ls diu mocosxs, no?

Per altra banda, en uns quants d'aquests encostipats ha fet algun pic de temperatura. Res greu, dècimes i algun cop a 38. La febre (més aviat la temperatura), si no és alta mai m'ha preocupat gaire, només anar controlant i ja està. La veig com un mecanisme de defensa del nostre cos i en el cas de la Nutxi ho he vist molt clar ja que com us deia fa algun pic puntual a l'inici de l'encostipat, entenc per intentar fregir els virus que li estan entrant. El que trobo curiós és que aquests pics han acostumat a ser en dijous a la nit i per tant més d'un divendres no ha anat a escola. I no és que no hagi anat a escola per fer un cap de setmana llarg, que a certes edats es podria pensar sinó que ha "coincidit" que ha passat una mala nit acompanyada de dècimes (per sort ens podem permetre no portar-la).

De fet ho trobo curiós fins a cert punt, ja que jo ho atribueixo a que a mida que avança la setmana està més cansada i porta més dies amb els nens i nenes de la seva classe, per tant els virus es van escampant. Alguna persona em pot dir que el cansament no afecta, però si el cansament ens fa baixar les defenses, els virus tenen la via més lliure, no?

No sé si és un cas aïllat o realment és més general del que penso. A vosaltres us ha passat?

Us adjunto un parell d'enllaços que m'han fet gràcia de mites sobre l'encostipat i més tot i que alguna cosa està repetida:

• Cinco cosas que quizá no sabías sobre el resfriado
• Cinco mitos sobre el resfriado (part I i II)

La varicel·la

Últimament se sent força a parlar de la varicel·la. La majoria que teniu criatures sabreu que la varicel·la és una malaltia infecciosa molt contagiosa que causa força epidèmies entre criatures d'entre 2 i 8 anys sobretot de cara a la primavera. Generalment no dóna complicacions, però com qualsevol malaltia, les pot donar i poden ser (molt) greus. Hi ha una vacuna que, segons el calendari vacunal a Espanya, es posa als 12 anys a totxs aquellxs que no l'han passat (crec que vaig llegir que aproximadament un 90% la passa abans, però no recordo la font) o no han estat vacuntxs abans, ja que es pot administrar la vacuna pel teu compte entre el primer i el segon any de vida. El Juliol de l'any passat, però, el Ministeri de Sanitat va decidir retirar o no deixar que es vengués a Espanya fent que aquelles famílies que volien administrar la vacuna a les seves criatures abans dels 12 anys no ho poguessin fer o haguessin d'anar a altres països a buscar-la, amb els riscos que això pot suposar. Sembla ser que els motius que els han portat a fer això es basen en un estudi dels anys de la catapum que a més no eren concloents, a part que ells han decidit que hi ha sobrevacunació. Per altra banda, l'Associació Espanyola de Pediatria i altres comunitats científiques segueixen recomanant la vacuna als 12 mesos i els Ministeri els demana que deixin de fer-ho per no liar les famílies. I jo em pregunto, quina se suposa que ha de ser la funció d'un ministeri? Segons el propi ministeri de sanitat, li correspon la proposta i execució de la política de govern en matèria de salut, planificació i assistència sanitària i de consum, així com l'exercici de les competències de l'administració general de l'estat per assegurar als ciutadans el dret a la protecció de la salut. No sé per qui està assessorada la ministra Ana Mato, que per cert és llicenciada en ciències polítiques i sociologia, no pas en medicina, però no seria més normal que les comunitats científiques fossin les assessores en aquest i tots els temes de rellevància? Si jo tinc un problema de salut no vaig al mecànic a preguntar-li, igual que si se m'espatlla el cotxe no el portaré al metge de capçalera... 

A Espanya només hi ha una comunitat autònoma que ha decidit no acatar el calendari vacunal únic ministerial i segueix oferint la vacuna als 12 mesos perquè, segons la seva consellera de salut, "la malaltia ja està pràcticament erradicada a la comunitat i deixar de vacunar seria tornar enrrere i perdre la inversió que han fet durant tot aquest temps."

La nostra experiència particular ha estat que no vam vacunar la Nutxi perquè no teníem clar si era necessari o no i aquesta Setmana Santa l'ha passat, per sort, molt lleu, així que ja no hem de decidir si anem a buscar la vacuna a Andorra o què fer. Però tot i que ella l'hagi passat i hagi estat tan lleu que ho ha portat fantàstic, no deixa de ser una malaltia i si hi ha una vacuna per evitar-la, que ha estat testada i aprovada, crec que el ministeri no ha de ser l'encarregat de prohibir-la.

I vosaltres? Heu vacunat les vostres criatures? L'han passat?


Si en vols saber més:

• http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/09/03/actualidad/1378235805_374668.html
• http://www.dra-amalia-arce.com/2014/03/muerte-por-varicela.html 
• http://www.bebesymas.com/salud-infantil/el-ministerio-de-sanidad-pide-a-los-padres-que-no-vacunen-de-la-varicela-y-sanofi-les-denuncia-por-bloquear-la-vacuna
• http://sociedad.elpais.com/sociedad/2014/04/14/actualidad/1397498406_283441.html
• http://www.elmundo.es/comunidad-valenciana/2014/04/22/53562546ca4741e3118b456c.html

Alea jacta est

Voldria haver escrit aquesta entrada fa força dies, però he estat fora de joc per culpa d'una grip que m'està costant molt fer fora. 

Però anem al que interessa, i és que el curs vinent la Nutxi començarà escola!!! I com ja sabeu els que hi heu passat, triar escola és més difícil del que sembla. Per una banda, trobar una escola que s'acosti als principis i situació de la família (l'any passat ja parlava de les escoles bressol). Per començar nosaltres volem una escola pública, laica i en català. Després, a nosaltres no ens agradaria una escola on les criatures estan tot es dia assegudes a la taula fent fitxes, on els càstigs estan a l'ordre del dia, no es respecten els ritmes de les criatures. Jo pensava que això ja gairebé no existia, però hem anat veient que es dóna en més casos dels desitjats. N'hi ha de més subtils que d'altres, però durant les portes obertes m'han deixat anar algunes perletes... Principalment ens han agradat escoles petites, d'una línia, on respecten el ritme de les criatures i no posen la lectoescriptura com l'única cosa que existeix al món mundial. Que treballen per projectes (com més millor) i que barregen els cursos grans i petits per algunes coses (com més millor, també). Que creuen en el joc com una forma d'aprendre i que consideren que les famílies juguen un paper molt important en l'educació i per tant cal anar tots junts.

Respecte a la situació de la família, m'agradaria que la Nutxi anés a una escola on la majoria dels seus companys i companyes siguin similars a ella. Aquí algú em podria titllar de racista, ja que a mi no m'importa gens que a la seva classe hi hagi immigrants, però sí m'importa que ella sigui l'única diferent i per tant el percentatge d'immigració l'hem tingut en compte. Però també hem tingut en compte el percentatge de classe alta i algunes escoles han quedat descartades per aquest motiu. No vull que els amics i amigues de la meva filla vagin cada cap de setmana a esquiar o a jugar a golf o en vaixell o la llista dels Reis pugi una pasta, ni que aprengui a mirar per sobre l'espatlla de la gent. 

Molt bé, ara arriba el dia que ja has mirat totes les escoles hagudes i per haver de la teva ciutat o rodalies, que saps en quin ordre les posaries, però les coses no funcionen així... Resulta que tens unes puntuacions en funció d'uns criteris dels quals no tens per què estar d'acord i per tant a l'escola que posaries en primera opció potser no hi tens la màxima puntuació. I comença l'odissea, perquè llavors busques de totes les que tens la màxima puntuació la que més t'agrada, però les places són limitades i hi ha molta gent que té la mateixa puntuació que tu i per tant heu de fer un sorteig. I resulta que si no guanyes al sorteig llavors comença el misteri de com assignaran una plaça a la teva criatura, perquè a partir de la segona opció, ja es fa manual. I és que si no entra a la primera opció, potser que la segona també hagi hagut d'anr a sorteig i per tant en segona tampoc entra, i així successivament... Hi ha gent que et dóna receptes perquè prioritzis les escoles, però veient com funciona, no existeix LA recepta, cada cas és un món, cada ciutat un altre i cada any un altre.

En el nostre cas, anem a sorteig i som 14 famílies per 11 places. Si mirem els números de desempat i ordenem les famílies per aquest número, hi ha uns 30000 números que no volem que surtin perquè segur que llavors no ens toca i començaria l'odissea. Fent càlculs aproximats, sembla que tenim un 80% de possibilitats.

Actualitzo: acaba de sortir el número del sorteig, el 51866. Sembla que la nostra filla anirà a l'escola que hem triat dins les possibilitats que teníem :-)

La força del grup

A casa encara estem al·lucinats del poder que pot arribar a tenir un grup sobre un individu i és que fa uns dies, la Nutxi va dormir per primer cop sola!

Us poso en antecedents perquè crec que mai he parlat del moment d'anar a dormir de la meva filla. Doncs bé, a la Nutxi generalment li interessa més el món que no pas dormir, ja que acostuma a no trobar el moment d'anar a dormir (com una que jo em sé...). De ben petita ja ens passava i jo sempre pensava (i encara penso a vegades) que era perquè s'havia passat de voltes i no podia calmar-se, només ho feia amb el meu pit i potser ens passàvem una hora o hora i mitja per adormir-se. Dels despertars nocturns ja en parlaré un altre dia... Hem provat diferents coses, anar a dormir més d'hora, més tard, una rutina, una altra, relax i al final el que més bé em funciona és fer veure que no anem a dormir, sinó a jugar tranquil·les.

Font: http://ebmmargallo.reus.cat/galeria/element/dormitori-nadons

Dic "em funciona" perquè de sempre s'ha adormit amb el meu pit i poques vegades sense ell. Les àvies van aconseguir adormir-la una temporada amb el cotxet o en braços, però també acostumaven a passar-s'hi estona. El seu pare també ho va aconseguir una temporada cantant-li una espècie de mantra i més endavant amb la motxilla, però sempre buscant llocs on no pogués trobar cap mínim estímul. És a dir, a casa havia de ser a les fosques o mirant a una paret, i al carrer o en llocs molt silenciosos o en llocs amb molt soroll completament monòton. A vegades fins i tot jo he hagut d'agafar la motxilla i anar a fer una volta perquè a casa no hi havia manera.

Bé, al gra que m'enrotllo com una persiana. Fa uns dies vam decidir que estaria bé que la Nutxi es quedés a l'escola a dinar per tal que nosaltres poguéssim intensificar l'horari i després poder passar la tarda sencera amb ella, però ens feia una mica de por el dormir. Jo ja hi creia amb el poder del grup, però no les tenia totes. Vam parlar amb la mestra i la directora de l'escola i vam quedar que si no s'adormia que ens trucarien i l'aniríem a buscar, que no calia que ningú patís innecessàriament.

I va arribar el dia. I el seu pare i jo estàvem nerviosos pendents del telèfon. I van anar passant els minuts i ningú trucava. I va arribar l'hora d'anar-la a buscar i la nena estava fantàsticament. I la mestra em va dir que perfecte, que s'havia estirat i s'havia adormit perfectament. I jo orgullosa de la meva filla. I el seu pare amb ulls com plats que no s'ho creia. I la nena es queda a dinar i dormir tres dies en setmana i cada dia dorm perfectament i està encantada. I a casa seguim igual, només l'adormo jo i amb el pit...

Així doncs vaig tenir una prova més del poder que té un grup. Un dia li preguntava a la mestra de la Nutxi com s'ho feia per tenir-lxs a totxs ben quietetxs jugant perquè quan arribem al matí generalment estan ben entretingutxs amb alguna cosa o altra jugant tranquilxs i em va dir que quan calia que fessin alguna cosa començava pels que sabia que li feien més cas i els altres per imitació anaven fent el mateix. Doncs amb el dormir igual, dedueixo que la meva filla deu pensar que si totxs dormen plàcidament, ella pot fer el mateix sense perill. Així que ens estem plantejant deixar-la cada dia!!

El control d'esfínters

Ara que ja fa gairebé dos mesos que la Nutxi no porta bolquer, us vull explicar la nostra experiència abans d'oblidar-me'n, per si a algú li pot servir o agafar idees.

Amb 23 mesos a punt d'estrenar em va dir que no volia bolquer i casualment al dia següent a l'escola em van preguntar si m'animava a treure-li perquè la veien preparada. Em van explicar com ho feien i com al cap d'un dies va tornar a voler calcetes ens vam decidir a començar. Així doncs vam començar a fer una rutina, encara amb bolquer, de proposar-li seure a la gibrella quan es llevava, a mig matí (a l'escola), mitja tarda i abans d'anar a dormir. Si feia pipi, la gran festa, si no, doncs res, seguíem tal qual. La idea era fer-ho durant 15 dies i després, bolquer fora del tot menys per dormir.

Al cap de tres dies, jo veia a la nena una mica agobiada i fins i tot havia somiat amb el tema i a l'escola s'havia posat a plorar perquè no volia seure. Per altra banda ella seguia volent calcetes i a estones la deixàvem sense bolquer perquè ella ho demanava. Jo estava feta un mar de dubtes i ràpidament ella va decidir que al vàter hi anava quan ella ho deia i no quan nosaltres ho decidíem (les rutines a casa no són massa benvingudes...) Amb la meva parella en vam parlar i vam decidir escoltar-la i estar al màxim d'atents per portar-la quan ella volgués o ens semblés que volia, sense rutines. Només tenia un inconvenient i és que no estàva amb nosaltres tot el dia, amb el que depenent de amb qui estava, la cosa anava millor o pitjor.

El dia D, la Nutxi va decidir que no volia calcetes, que volia seguir portant bolquer, així que vaig parlar amb la seva mestra i li vaig dir que no li trèiem de moment. Ella em va dir que cap problema, que esperéssim una setmana més a veure què tal i que no hi havia pressa. He de dir que això em va ajudar. Encara que jo tenia clar que no volia treure-li encara perquè ella no volia, no sabia si ho estàvem fent bé i per tant una veu que et diu que ho estàs fent bé i que respectem el seu ritme ajuda i molt. El dia següent a la tarda va fer un pipí al vàter i va dir q volia calcetes i al dia següent al matí, despres del pipí, el mateix. Li vaig preguntar si volia anar a escola amb calcetes i que llavors seria per sempre i em va dir que si.... tot un èxit! Al cap d'una setmana ja els demanava tots, caques incloses. Durant tot aquest temps hem tingut algun petit escapament perquè a més és molt tossuda i no vol fer pipí al matí quan es lleva, però sempre li hem tret importància i cap problema.

I al cap d'una setmana ja es va despertar a les 3:00 de la matinada que volia fer pipí i a la nit següent ja ens vam atrevir i perfecte! Crec que hem tingut dos escapaments en tot aquest temps (en un mes i mig aproximadament). També és cert que feia temps que moltes nits es llevava seca, així que suposo que ha estat més fàcil.

Les meves conclusions: són les criatures les que han de decidir que no volen bolquer, sigui l'edat que sigui i quan fan el pas deixar-lxs anar al seu ritme, confiar en ellxs i estar mooolt pendents, sobretot perquè no s'atavalin i s'agobiin, que és un pas molt important per ellxs. Jo ho vaig notar en funció de qui la cuidava cada dia, no funcionava igual amb tots, i això està clar que és cosa dels adults, no de la criatura! També pot ser que la criatura ho comenci a demanar i per la família no sigui el moment, per exemple al mig d'unes vacances o un canvi important en la rutina familiar. Aleshores crec que no passa res per esperar una mica. En el nostre cas, la Nutxi va començar a no voler bolquers a l'estiu, coincidint amb la calor, suposo, però també va començar a llevar-se seca llavors i per tant imagino que físicament començava a estar preparada. Però arribaven les vacances i marxàvem de viatge amb el que no ho vaig veure convenient. Vam posar la gibrella al lavabo i la deixava fer pipí cada vegada que volia, així també ens anàvem aproximant a l'orinal, però l bolquer el vam deixar per més endavant. I quatre mesos més tard ha anat com la seda!

Espero que aquesta experiència us serveixi si voleu acompanyar a la vostra criatura en aquest pas i si ja hi heu passat i voleu deixar la vostra experiència als comentaris, estaré encantada de llegir-la!

Anem mare! Anem a escola!!!

Tenia moltes coses en ment abans de fer l'entrada, però crec que aquesta me la dec. I és que no sé si recordareu els dubtes que tenia i com vam passar l'adaptació de la Nutxi a l'escola bressol. Havíem decidit que seria bo per ella portar-la, però a l'hora de la veritat, veure el procés d'adaptació que feien els infants em feia dubtar i sentir-me malament. Ella en particular no ho va passar fatal, però tampoc van ser flors i violes. Els dos primers dies no va acabar d'entendre què estava passant i veure els altres nens i nenes plorar no li semblava una cosa agradable. Després, quan va veure que allò anava en sèrio es va quedar plorant un parell de dies, en els que jo ja estava com mentalitzada i em feia molta ràbia estar-ho. A partir de llavors tot va començar a prendre un caire de normalitat, on ni ella ni la resta de nens ploraven, quan arribàvem a classe tots estaven per allà jugant, cada dia amb alguna cosa diferent: peces de construcció, puzzles, globus per celebrar l'aniversari d'algunx nenx de la classe, rulos, tubs... Quan la recollia, totxs estaven ben assegudetxs i entretingutxs amb la tècnica i la directora que donava suport. Un dia cantaven, un altre anaven obrint una caixa i treient animals de peluix, o un altre dia animals de corda, un altre objectes quotidians... Parlo en passat, però també podria parlar en present, perquè segueix sent així, i el millor de tot, la meva filla hi va contentíssima. Al cap de pocs dies de començar ja em donava pressa per anar a escola i els caps de setmana em preguntava per l'escola.

Tornar de les vacances de Nadal em feia una mica de por, ja que havíem estat molts dies juntes i no sabia com portaria la separació de nou, però va arribar dimarts i li vaig dir: "avui toca escola!" i al caps de poca estona, un cop vestida i esmorzada, ja m'estava dient: "Anem mare! Anem a escola!!". En arribar a la classe, hi havia un parell de nens somicant una mica, però els segon dia ja havien recuperat la normalitat, així que la meva valoració és molt positiva. 

No vull caure en cap tòpic, perquè no crec ni que les criatures s'espavilin més o menys, que aprenguin les coses abans gràcies a l'escola bressol, ni coses per l'estil. Simplement crec que depèn de cada criatura i del seu entorn i que hi ha criatures que s'adapten abans i/o millor i d'altres no. També crec que depèn de l'escola i les persones que hi treballen i en el nostre cas particular, estic molt satisfeta de l'escola on va la meva filla i del seu projecte, que considera que les criatures aprenen mitjançant el joc i que les persones adultes ens hem d'encarregar d'acompanyar-les i proporcionar el context i les eines necessàries quan faci falta. I no em vull oblidar de les seves educadores, que cada dia treballen un munt d'hores per posar aquest context i aquestes eines, sense interferir massa en el procés de cadascun. Per suposat que jo només veig una part molt petita del tot, però sé que la meva filla hi va feliç i aquesta és la millor prova de que vam encertar.

Nadals decorats

Quan em vaig independitzar amb la meva parella vam comprar un arbre adient a la mida del pis que ja portava els llums incorporats amb fibra òptica. Amb això i quatre cosetes més pel menjador ja estava satisfeta com a decoració nadalenca i és que la meva parella és força anti-nadal i per tant calia arribar a un acord.

Enguany, la meva filla ja té dos anys i les coses van canviant. Jo tenia moltes ganes de decorar la casa igual que feia quan era petita, on planificava amb la meva mare cada detall i cada any era diferent. Després passàvem un dia o una tarda sencera posant l'arbre, el pessebre, i la resta de detalls. Per suposat que aquest any només ho decidiria jo, però ja volia fer un ambient més nadalenc. Primer vaig trobar-me amb un no rotund de la meva parella, però el dia que va anar a buscar la Nutxi a l'escola i va veure com flipava amb les boles, els cors, les estrelles i la resta de decoració nadalenca de l'escola, va canviar d'opinió. Finalment, vist que les dimensions del pis no han canviat i que aquest any incorporàvem el tió a casa, vam decidir mantenir l'arbre que teníem i adornar-lo una mica. El pessebre de moment no entra a casa...

A l'escola vam fer un taller de decoració nadalenca amb figuretes de sal on la Nutxi va xalar com la que més, així que després de deixar que s'assequessin, les vam pintar i les vam posar a l'arbre. Amb unes càpsules de nespresso vaig afegir un parell de campanes i ja tenim l'arbre decorat. Un arbre que està essent una gran entreteniment aquests dies, treient i posant les figures, observant com canvien els colors dels llums i com canvia la freqüència d'encès en funció del botonet que prem. Un arbre que en definitiva està sent un més a la família ja que li diu bon dia i bona nit cada dia, igual que al tió. Així que n'estem encantats!

Per les figuretes de sal només cal posar dues porcions de farina i dues de sal per una d'aigua, amassar bé i fer les figures. Un cop fetes, a la meva època les posàvem al forn, però aquest cop simplement les han deixat assecar.

Per les campanes, només cal agafar una càpsula de nespresso, un tros de neteja pipes i alguna bola de granadura per fer collarets de mida proporcionada a la càpsula.

I per cert, espero que hàgiu tingut un bon Nadal i un feliç Sant Esteve! Ara a pair una mica els dinars abans de finalitzar l'any i sobretot a seguir gaudint d'aquests dies en família i d'aquestes criatures al màxim!

La gestió del temps

Torno al bloc després d'una parada significativa i demanant disculpes per aquest silenci. Gràcies a l'entrada del Carles d'un papa como Darth Vader, m'he adonat que cal que tregui temps d'on sigui per continuar aquest bloc. 

I és que mai se m'ha donat bé gestionar el temps, fins i tot vaig fer un curs de gestió del temps on em parlaven de prioritzar la llista de tasques en urgents i importants, urgents però no importants,  importants però no urgents i les altres (que acabaven caient de la llista). Durant aquest primer semestre la llista ha sobreeixit de tasques urgents i importants i he anat pitjor que el conill d'Alicia en el país de les Meravelles (avantatges i desavantatges de no tenir horaris a la feina...) Si li sumem l'adaptació de la Nutxi (i de la seva mare) a l'escola bressol, i els processos típics del fer-se gran en una nena a punt de fer dos anys, fa que moltes nits estigui hores i hores amb els pits enlaire enganxats a la seva boca, ara un, ara l'altre, per tal que la petita pugui relaxar-se i dormir mínimament bé sense gaires malsons. Vaja, res que no sapigueu moltxs de vosaltres!!

Però com us deia, gràcies a l'entrada del Carles m'he adonat que ja va sent hora de pujar el bloc a la llista de coses importants perquè és una de les meves vies d'escapament que m'ajuda a aclarir idees, a desfogar-me, a relaxar-me, etc, i perquè tot i que no ho faig per tenir seguidorxs, em fa moltíssima il·lusió que algú em llegeixi!

Tinc moltíssimes coses al cap acumulades durant aquests últims mesos, espero poc a poc anar-hi posant ordre i anar-les vomitant en aquest petit espai.

Gràcies a totxs per ser-hi!

Adaptació per a qui?

Setembre és temps d'escola. A mi sempre m'agradava molt tornar a l'escola, i sobretot preparar-me per anar a l'escola: bossa, llibres i llibretes, estoig, bolígrafs... però també m'havia de preparar psicològicament. La nit abans em costava dormir pensant en com seria aquell nou curs, en com haurien canviat (o no) els companys, en quina senyoreta em tocaria i si ens posarien molts deures... Després, no recordo gaires inicis, només el de 5è de primària quan començava el meu quart col·legi i em feia molta vergonya i una mica de respecte a què em trobaria. Tinc flaixos de molts moments diferents durant l'etapa escolar, però no dels inicis, només recordo els nervis.

Aquest any ha estat diferent, ja que ha estat la Nutxi la que ha començat. I jo no sóc ella, ni puc sentir el que sent ella, només ho puc imaginar, deduir, suposar.. Ja feia dies que hi donava voltes, com es sentirà en veure que no hi ha ni la mare, ni el pare, ni l'àvia, ni la iaia? Què passarà en el moment en que ens necessiti? No estava nerviosa, però la processó anava per dins, donant voltes a tot plegat i sentint-me malament per no estar al seu costat en tot moment. En algun moment del curs passat vaig decidir que aquest any estaria bé que la Nutxi anés a l'escola bressol, però aquests últims dies m'he volgut fer enrere milers de cops i m'he sentit egoïsta per portar-la i m'he sentit cruel per permetre que la nostra societat accepti que els nens ploren i que és normal. Espero que ningú em malinterpreti, però m'enfada i m'entristeix veure com tenim muntada la societat per tal de no poder veure i criar els nostres infants tal com es mereixen. I sobretot, les pel·lícules que ens muntem per tal d'adaptar-nos a la societat: l'escola els va molt bé perquè s'espavilen molt, així aprenen a compartir, aprenen a menjar, és normal que plori, però després s'ho passa molt bé, tots s'adapten... que jo entenc que hem de sobreviure, però diguem les coses pel seu nom: l'escola bressol és necessària en aquesta societat que va tot el dia de cul i que no té mesures de conciliació com toca, però no és necessària pels infants. Ni hauria de ser normal que ploressin, si almenys se'ns permetés a tots plegats fer un procés d'adaptació com cada criatura necessités. 

Un dia una amiga em va dir que l'adaptació era pels pares. En aquells moments li vaig dir que a mi no m'ho semblava, però aquí va quedar la cosa. Avui he vist ben clar que l'adaptació és per tots plegats, però sobretot ho és pels infants. I també he vist que seria necessària una adaptació més a mida. I no perquè la meva filla hagi necessitat més estona de mami, que potser la necessita un altre dia, sinó per altres nens que ploraven desconsolats perquè veien que el seu pare o la seva mare marxaven i s'havien de quedar allà. He marxat amb el cor ben encongit, pensant en si la meva filla empatitzaria amb el plor dels altres i també ploraria, però també pensant en aquests nens que necessitaven més temps per acceptar independitzar-se.

I compte! La meva filla avui no ha plorat, però està més neguitosa, li costa més dormir i a estones està una mica més absent, és a dir, ella també està fent el procés d'adaptació com pot.

I vosaltres, com ho porteu?

Temps d'estiu, temps de vacances

Disculpeu el retard en l'entrada d'aquesta setmana, però fa massa calor com per quedar-se a casa i el cap de setmana hem estat fora. És estiu i hi ha ganes de platja, piscina, migdiada, ombra, sorra, mar, brisa, i en definitiva, vacances!!

Encara treballo i toca tancar un munt de temes abans de plegar, amb el que aquests dies són de bojos amb reunions amunt i avall (més del normal), amb les coses de sempre i preparant ja el nou curs, per tal que el Setembre no sigui més boig encara.

I aviat aviat, farem maletes! Allò que diuen que no s'ha de deixar per última hora, jiji! I més quan hi ha una criatura que "t'ajuda", essencialment a treure les coses, no a posar-les. Aquest any aprofitarem que l'àvia ens distregui la criatura men

tre fem les maletes, perquè si no, veig que marxarem amb el que portem posat...

Us desitjo unes bones vacances a totxs i que torneu ben relaxats i relaxades. I sobretot, gaudiu al màxim de les vostres criatures, que és temps d'estar amb ellxs les 24 hores del dia! Quines ganes!!!

Ens retrobem al Setembre!

El xarampió i les vacunes

Aquesta setmana han advertit des dels mitjans de comunicació i des de la generalitat de Catalunya que hi ha hagut un brot de xarampió. No és el primer cop que passa, l'any 2011 es van detectar força més casos de xarampió que enguany, tot i que l'any 2000 es va aconseguir l'eliminació del xarampió autòcton a Catalunya.

En aquest cas, el brot va començar al Sónar, amb el que la majoria dels afectats són adults sense vacunar, probablement la triple vírica no formava part del seu calendari vacunal quan eren infants. En el cas de fa dos anys, també hi havia nenxs sense vacunar, tot i que avui en dia, la vacuna sí que existeix al calendari vacunal. Però no només passa aquí a casa, els casos de xarampió han augmentat a tot Europa i Àfrica. La OMS fa una crida a augmentar les campanyes de vacunació del xarampió i, tot i que en països desenvolupats el xarampió no acostuma a ser mortal, dóna xifres sobre la seva mortalitat. I jo em pregunto, si és una vacuna segura i fàcil d'administrar, per quins motius no es vacuna? I no és la primera malaltia que s'ha considerat erradicada i deixa de ser-ho...

Quan va néixer la Nutxi, jo havia sentit campanes sobre pro-vacunes i anti-vacunes. En algun moment, vaig comentar la possibilitat d'informar-me sobre la no vacunació per saber quins motius tenien i la meva parella em va deixar molt clar que les vacunes del calendari les posaríem, així que no vaig buscar més informació. Em va donar les seves raons i em van semblar molt acceptables. He seguit sense informar-me dels motius dels no-vacunes, però per altra banda cada vegada tinc més clar que cal vacunar per evitar que passin coses com el que està passant amb el xarampió. Crec que no cal vacunar d'absolutament tot amb els ulls tancats (almenys jo no ho faré), però n'hi ha unes quantes que són molt importants. Sé que és una opció de cadascú i que he de respectar les decisions de les famílies, almenys com a ésser individual, però què passa quan els actes del veí posen en perill la teva vida? Algú diria que si una persona no vacuna les seves criatures és problema de la família si després contreuen la malaltia, però en aquest cas hi ha un efecte que se'n diu immunitat de grup, és a dir, el fet que una part important de la població es vacuni fa que tot el grup quedi immunitzat. El no vacunes aprofiten aquest fet (conscient o inconscientment) i gràcies a que hi hagi una part important de la població vacunada, els que no ho estan no s'assabenten, però quan aquesta part de la població va deixant de ser important, la immunitat es perd!

A mi, personalment, el fet que algú s'aprofiti de la societat, no m'agrada. En aquest cas, potser per inconsciència ho puc arribar a respectar. Ara, que posin en perill la salut de la meva filla (o la meva) ja no ho tolero tant. Per altra banda, no sé fins a quin punt les autoritats sanitàries podrien forçar més la situació, com per exemple no escolaritzant els infants no vacunats. Considero que és un problema de salut mundial! Però no només per la possible hospitalització (o mort) d'un infant no vacunat sinó perquè el que ho està té més probabilitats de contraure la malaltia (ja sabem que les vacunes no són 100% efectives)!

I vosaltres, què opineu?

Si voleu més informació:

• diario de una mamá pediatra
• Mites sobre les vacunas
• Carlos González, "En defensa de las vacunas"
• La carta que Roald Dahl escribió en defensa de las vacunas
• Rectificació de la revista "The Lancet" envers l'estudi del Dr. Wakefield on suposadament hi havia una connexió entre la vacuna triplevírica i l'autisme

El tràfic de roba

Les que tenim la sort de tenir cosines, amigues, germanes i veïnes que ens deixen roba per les nostres criatures o que som nosaltres les que deixem roba per les criatures de cosines, amigues, germanes i veïnes sabem de què va el carretejar bosses amunt i avall contínuament plenes de roba que no pesen uns quants grams, que la roba, per molt de bebè que sigui, quan l'agrupes va pesant! Bé, parlo de roba, pe`ro podria parlar de trastos varis...

Hi ha persones que no els agrada que els deixin roba, hi ha persones que no els agrada deixar-ne, però n'hi ha moltes d'altres que no ens importa. Jo he tingut la sort de que la Nutxi té roba per parar un tren i de tots els estils perquè crec que ens deixen roba fins a 5 persones diferents, de les quals alguna suma roba de més bebès. Considero que és una gran sort poder aprofitar la roba, que a més està noveta la majoria de les vegades. I així, de tant en tant ens permetem algun caprici de modelet sense mirar gaire el preu (dins d'uns límits!).

Reconec que en algun moment m'he agobiat una mica de tanta roba. Al principi, quan encara no havia nascut la Nutxi, tota la roba que em van passar estava més o menys barrejada entre 0 i 12 mesos, però la majoria de les etiquetes estaven tallades per no fer-li mal a la pell. Així que ja em veieu posant la roba peça sobre peça per poder ordenar-les en ordre creixent. I si l'has de tornar, no t'oblidis de marcar-la, tot i que aquesta és la part fàcil, amb un retolador permament i "andando"! I total, li dura dos dies i l'has d'anar retirant (sigui deixada o no)! En aquest cas, tinc a mà una caixa on hi vaig deixant les peces que un dia veig que ja no li van. Quan canvia de talla o canviem de temporada faig neteja de la caixa i repasso l'armari. Separo les peces que deixaré, ja que per temporada o per sexe no totes van bé i endavant. L'última vegada, es van juntar canvi de temporada i canvi de talla, més la roba que m'havia baixat la veïna que ara també n'hi deixa a la meva cosina (i jo en sóc la intermediària) més la que la meva cosina li tornava a la meva veïna... com podeu comprovar a les fotos, allò semblava una botiga de roba! Al final és qüestió de pràctica! 

M'encanta la roba! De fet, en alguna ocasió havíem fet mercadillo amb les meves amigues i cosines, tot i que és una mica més difícil perquè les talles no són les mateixes.... Des d'aquí donar les gràcies a tota la gent que ens deixa roba i animar-vos a entrar en aquest mercat d'intercanvi deixant la roba dels vostres nadons a les persones properes, si no ho feu ja!

Algun altre truc d'organització?

La (no) intimitat

Quan va néixer la Nutxi, crec que una de les coses més importants que vam perdre a casa va ser part de la intimitat. Algú pensarà que la culpa és nostra per posar-la a dormir amb nosaltres, però no em refereixo a aquest tipus d'intimitat, que és qüestió d'imaginació (entre d'altres).

Imatge extreta de la pàgina livinginpixels.net

Em refereixo a la pròpia intimitat de la persona, ja que vam començar a tenir gent tot el dia a casa. Això és una sort per una banda, ja que la Nutxi sempre té qui la cuidi i això ens fa estar tranquils, però per una altra, tothom vol ajudar, (com és normal i ho agraeixo) però moltes vegades es tradueix en una invasió de la nostra vida: recollir el rentaplats implica obrir tots els armaris per trobar on van les coses (i moltes vegades estan en un altre lloc), plegar la roba implica obrir tots els armaris de roba, inclosos els calaixos de la tauleta de nit, hi ha qui es posa a netejar sense permís més o menys a fons... però si ja tenim dona de fer feines! hi ha qui porta plantes i es dedica a fer la jardineria de la casa (sense consultar, of course), un dia algú que hi havia a casa em va dir que havia obert tots els armaris del lavabo per trobar nosequè....i a sobre, alguns obrien amb clau sense trucar... o altres venien de visita a l'hora de sopar, o del bany, o de dormir....

Al principi tot això ho vaig viure força malament, perquè em sentia que havia perdut la nostra intimitat per complet. Amb la Nutxi anar al lavabo ja no era el mateix, però amb gent tot el dia a casa tampoc... i què nassos, em sentia invadida en molts altres aspectes i tenia sentiments contradictoris. Per una banda, agraïa el que la Nutxi tingués persones que la cuidessin, per altra em semblava massa hores amb gent a casa i no podia gaudir de la meva família tant com volia. Per una altra banda, també ho feia per les altres persones, perquè sé que els fa il·lusió estar molt amb la Nutxi, llavors em sentia egoïsta per voler estar sola amb la meva filla, etc. I suposo que les hormones post-part no ajudaven...

Poc a poc vam anar marcant alguns límits i suposo que tots ens vam anar adaptant al nou paper. Ara, seguim tenint la casa plena de gent contínuament, però també hem de treballar, amb el que moltes vegades no ens queda més remei. També sé que la relació de la Nutxi amb altres familiars és enriquidora per uns i per altres i faig alguns esforços per potenciar aquestes relacions. Els altres intenten respectar més algunes coses (d'altres no ho hem aconseguit canviar). I entre tots, sobretot amb diàleg, ens anem adaptant a aquest canvi continu.

I a vosaltres, us va passar?

1 any!

Doncs avui fa un any que vaig començar a escriure aquest bloc i em fa molta il·lusió! Són 53 entrades que donen per una entrada a la setmana. Els temes, diversos. Si mirem les etiquetes, del que més he parlat són de les meves reflexions, els meus sentiments, de lactància, de vida i feina, de vincles i per suposat, tot entorn de la maternitat, que és la responsable d'aquesta revolució que vaig començar a viure ja fa un any i mig i que necessito compartir amb totes les persones que em llegiu. I perquè no sé d'on treure més temps que si no, us asseguro que escriuria més.

També vull donar les gràcies a totes les persones que em llegiu i em seguiu i les que comenteu. M'ajudeu a mantenir el bloc viu i a saber que comparteixo les meves experiències amb algú i que poden servir d'alguna cosa, com a mi m'han servit altres esperiències d'altres mares i pares.

Espero continuar molt temps, ja que la maternitat tot just acaba de començar i per sort és per tota la vida!

Gràcies!

A dormir feliçxs

Avui fa un any va sorgir una iniciativa en contra de les teràpies conductuals per dormir les criatures. El hashtag #DesmontandoaEstivill va ser trending topic al Twitter durant força hores. Malauradament, sota el meu punt de vista, la iniciativa va perdre força pel fet d'anar directament en contra d'una persona en concret, ja que per desgràcia no és l'únic que proposa aquests mètodes per dormir les criatures i anant en contra d'algú fàcilment es perd el respecte. Sé que ell, proposant aquests mètodes no respecta les criatures, però personalment crec que això no ens dóna dret a faltar el respecte a ningú. He de dir també que estic totalment en contra de les teràpies conductuals ja sigui per adormir les criatures o per fer que mengin o per qualsevol altre procés que jo considero maduratiu. Crec que des del món adult moltes vegades no som conscients que per aprendre a parlar, a caminar, a dormir, a controlar els esfínters, a menjar i un llarg etcètera, ens calen hores de rodatge, però sobretot, ens calen hores de maduresa, ja que el nostre cos no està preparat per fer-ho des del moment en que naixem sinó que va madurant i es va preparant. Com que d'adults totes aquestes funcions ja les sabem fer i és més, de vells algunes es perden, a vegades ens oblidem que és el nostre cos el que en algun moment ha estat preparat per a la funció en concret i és llavors i només llavors quan realment ho hem integrat a la nostra vida quotidiana. En el cas del menjar no és només maduratiu sinó que no totxs mengem les mateixes quantitats i comparar criatures és un terreny perillós (en el menjar i en qualsevol aspecte). I també vull aclarir que el fet d'estar completament en contra d'aquest tipus de teràpia no vol dir que estigui en contra de les mares i pares que l'apliquen, simplement no comparteixo gens el seu punt de vista en aquest aspecte de la criança. 

Centrant-nos en el hashtag d'enguany, #adormirfelices, us explicaré la nostra experiència personal. La nostra filla dorm a la nostra habitació des del dia que va néixer. Abans que neixés, jo tenia la idea d'adosar un llit de baranes al nostre llit, però algunes persones em van convèncer que la posés en un moisès a prop meu perquè igualment m'hauria d'aixecar. Els primers dies, de seguida que plorava, la meva parella s'aixecava i em donava la nena, jo m'asseia i li donava el pit, però per mi no era còmode. Agafava fred d'estar asseguda, em quedava feta un quatre i el més perillós, m'adormia amb la nena en braços amb la corresponent por que em caigués. Ben aviat, aconsellada per una llevadora, em vaig estirar per donar-li el pit de manera que la nena passava les dues o tres primeres hores del seu son al seu llitet i després dormia entre nosaltres. No em feia por aixafar-la perquè jo dormia tota la nit proteginat-la amb el braç, però sí em feia por que passés massa calor entre nosaltres (sabeu que és un risc per a la mort súbita?) i també jo em despertava amb el cos encarcarat. Així doncs vam tornar a la meva idea original i vam adosar un llit de baranes al nostre llit fins avui que encara dorm amb nosaltres.

Per mi ha estat la salvació a dormir i per la meva parella encara més, ja que des d'aquell dia que dorm tota la nit seguida. La Nutxi i jo encara no dormim tota la nit, però generalment ens despertem un moment de res i seguim dormint. Hi ha dies en que es desperta més i dies en que menys. El mínim són dos cops i el màxim... no ho sé, perquè alguna nit m'he descomptat entre malsons, calor, aprenentatges... però per mi res com haver-me d'aixecar cada vegada que la nena ens necessita enmig de la nit. Amb això no vull dir que tothom hagi de fer el mateix! Per mi ha estat qüestió de supervivència (i pel plaer de poder veure com dorm plàcidament

), però la supervivència és molt personal i cadascú ha de fer com cregui, pugui i vulgui. El que sí crec fermament és que moltes criatures (n'hi ha que dormen tota la nit seguida) ens necessiten en algun moment de la nit i cal que les atenguem perquè generalment són necessitats bàsiques: fred, calor, gana, por, sol·litud...

I com s'adorm la meva peque cada nit? Doncs de moment amb la mami i al pit. Des de ben petita vam instaurar una espècie de rutina que simplement consistia en que quan ens semblava que ella tenia son i ja era per tota la nit,anàvem ella i jo a l'habitació i amb la llum ben baixeta li donava el pit fins que s'adormia profundament. De ben bebè, la deixava al seu llit quan em semblava que ja dormia profundament i quan em necessitava hi anava corrents (si jo encara estava desperta) o m'hi acostava i li donava el pit si jo ja dormia. A mida que s'ha anat fent gran, ella mateixa es gira quan ja té prou pit i segueix dormint. Hi ha dies que en 10 minuts ja s'ha girat i dies que necessita una hora per relaxar-se. I finalment, una demostració més que és qüestió de maduresa, és ella mateixa la que ara intenta estirar-se i tancar els ulls per dormir sense el pit. Encara no ho ha aconseguit i fa molta gràcia veure-la tancant els ulls fort per dormir, però estic segura que serà qüestió de temps el que s'adormi soleta sense la necessitat de la mare o més endavant del pare. Això sí, no faltarà el conte abans d'anar a dormir, que jo recordo el que m'agradava que em llegissin i m'acotxessin (també recordo que es dormia millor al llit del pare i la mare :-p)

Que dormiu feliçxs aquesta nit!

Desinformació o confiança?

L'altre dia llegia una entrada del magnífic bloc de l'Alba Padró sobre llibres i mites i voldria aportar el meu granet de sorra al tema de la cerca d'informació.

Estic totalment d'acord en que cal ser crítica amb tot i tothom, tot i que aquesta paraula potser està una mica malentesa. Ser crític/a no vol dir desacreditar tot el que ens envolta, sinó tenir recopilar la suficient informació per fer-nos una idea de què volem i com bé diu ella, destriar el gra de la palla.

I per què som tant crítiques en unes coses i tan poc en unes altres? Jo crec que és qüestió de confiança. No confiem en que un/a venedor/a voldrà vendre'ns el millor per nosaltres o les nostres criatures, sinó que per experiència sabem que més d'una vegada ens han entaforat allò que els anava bé a ells i no pas a nosaltres. Per aquest motiu, perquè la feina del venedor o venedora és vendre, no ens refiem d'ells i busquem tota la informació necessària fins a estar convençuts/des que estem comprant allò que volem o necessitem. Tot i així, cadascú prima les seves prioritats i de ben segur (i per sort) no totes les persones triarem el mateix model de cotxet (tot i les modes) o el mateix pis.

Per altra banda, quan tenim una malaltia o ens trenquem una cama, per exemple, anem al metge i confiem en que aquella persona sap el que es fa i vetlla per la nostra salut. El mateix quan portem la nostra criatura al pediatre, confiem en que és el/la pediatra qui vetlla per la salut dels nostres nadons (a part de nosaltres, per suposat). El que tenim, sota el meu parer, molt malentès és qui vetlla per la criança dels nostres fills. I és que els únics que realment podem vetllar pel benestar de les nostres criatures som nosaltres mateixes, mares i pares. I el benestar passa per tenir un bon vincle, per tenir les seves necessitats bàsiques ben cobertes, per tenir la protecció que necessita, i un llarg etcètera. Ni pediatres, ni àvies, ni veïnes. Cadascú ha de criar en funció dels seus principis i de les seves necessitats, dins d'uns límits de bones pràctiques, per suposat. I el que va bé a uns no va bé als altres.

 

Jo crec que tot això ho vaig descobrir quan vaig aterrar al planeta mare. Abans, però, vaig tenir la sort de veure exemples al meu voltant que criaven com jo creia que era el més natural, amb consciència i proximitat a la criatura. Jo havia decidit que la Nutxi vingués al món, no l'anava a tenir perquè tocava sinó que ho feia de manera conscient i conseqüentment la volia criar de manera conscient.

Un altre tema és la lactància. Jo mateixa creia que potser no tindria llet pels exemples que havia vist al meu voltant... així doncs, qui vetlla per la lactància? No és una malaltia, per tant no necessitaríem un metge, però en canvi sabem (o creiem) que ginecòlegs, llevadores i pediatres en saben, de lactància i confiem en ellxs perquè la seva feina no és vendre, sinó vetllar per la salut dels altres. Un altre tema és el que és i el que hauria de ser... Anys enrera, no necessitaven cap expert/a en lactància, perquè sempre es veien exemples, tot i que bé existien les dides... Avui en dia, poques lactàncies veiem i com que és referent al nostre cos i té a veure amb la salut, de seguida passem la pilota als professionals. Però el que ningú ens diu és que existeixen unes professionals magnífiques i reals que sí que saben de la lactància! Llavors un dia, per casualitat o no, t'assabentes que existeixen i comences a estirar del fil, i llavors deixes de confiar en els que creies que eren els professionals que t'havien d'assessorar del tema, perquè comences a sentir coses que fan mal a les orelles, tot i que per sort n'hi ha algun que es salva....

He de dir que quan em vaig llegir aquest llibre a mi em va agradar i no vaig percebre res estrany... de fet, no vaig percebre que estigués enfocat al part medicalitzat, potser perquè tenia molt clar que volia un part natural... si el trobo li faré una repassada a veure si canvio d'opinió :-p