Mea culpa

Segurament la majoria de nosaltres hem dit "Mea culpa" en algun moment. Els/les que hem rebut una educació religiosa segurament sabrem (sencera o en part) la pregària que diu

"... que he pecat, per culpa meva,

de pensament, paraula, obra i omisió.

Per la meva culpa, per la meva culpa,

per la meva immensa culpa..." Confiteor

Mai la vaig entendre, no he entès mai que una persona pogués "pecar", però les dues últimes línies han ressonat al meu cap més d'una vegada.

 

El tema es posa interessant quan parlem de mares:

• la meva criatura té calor perquè l'he abrigat massa...
• la meva nena s'ha encostipat perquè no l'he tapat prou...
• el meu nen ha caigut perquè no l'he agafat a temps...
• el meu nadó plora perquè té gana i no li he donat el dinar a temps...
• la meva nina té son i plora perquè no m'he adonat a temps que l'havia d'ajudar a dormir...
• el meu peque s'ha fet mal perquè no estava prou atenta...
• ...

Per què les mares ens acostumem a sentir culpables tan fàcilment? D'acord que una criatura acabada de néixer depèn essencialment de nosaltres, però hi ha moltes coses que nosaltres no les podem ni les hem de controlar! 

La cosa s'agreuja quan entrem més en el món de la criança on ens passem al blanc i negre: llet materna/llet artificial, collit/estivill, farinetes/sòlids, escola bressol si o no, treballar/excedència, etc. Però senyores i senyors! La vida no és en blanc i negre! Fins i tot a l'escala de grisos en trobem 256! I cadascuna fa el que creu i el que pot! I no per fer una cosa o una altra una és una mala mare!! No hi ha mares de primera i mares de segona! Estem totes al mateix vaixell! Estic tipa de llegir com una mare en qualsevol àmbit es sent agredida perquè segons ella li han dit mala mare quan aquestes paraules no apareixen enlloc! 

Serà perquè ens sentim culpables?