diumenge, 12 de maig de 2013

Lactàncies fallides

Abans de parir em feia por no tenir prou llet, pel que havia viscut al meu voltant. El que no sabia era que aquestes lactàncies havien fallat majoritàriament per culpa de l'entorn i els professionals i jo afegiria per la cultura del biberó.

En el meu cas, ho vaig tenir tot de cara. És a dir, jo ho tenia clar i la meva parella també. La nena s'agafava bé i tret d'una petita clivella que no vaig comentar a ningú més que a la meva parella, ràpidament vam anar trobant les postures que a nosaltres ens anaven bé. Sempre que plorava la posava al pit, malgrat els comentaris. Pediatres, infermeres i llevadores que ens han anat tocant són majoritàriament pro-lactància. I finalment, anar al grup de suport a la lactància del meu barri em va ajudar a agafar seguretat de que ho estava fent bé, i de pas aprenia coses noves i em relacionava amb mares i nadons que estaven com nosaltres.

Però no totes les dones tenen la mateixa sort. Trobo molt bona la reflexió que va fer l'Alba Padró divendres al seu bloc, però afegeixo el que em dol profundament. 

Em dol profundament que moltes mares acabin prematurament les lactàncies per culpa de la mala informació dels i les professionals de la salut que no tenen ni idea de com funciona la "teta". O per culpa del poc suport rebut per part de l'entorn amb comentaris com "vols dir que tens prou llet?", "la teva llet no l'alimenta / està aigualida / li fa mal a la panxa", "no pot ser que torni a tenir gana", "un altre cop al pit?", "aquesta criatura s'engreixarà molt si està tot el dia al pit", "és clar que fa glopades, li dónes massa pit", etc. 

També em dol que algunes mares que deixen de donar el pit (pels motius que siguin) hagin de justificar-se contínuament. Que altres es sentin males mares per (haver de) donar llet artificial als seus nadons. Que a algunes els quedi un mal record d'un fet que (potser) hagués pogut ser meravellós i no vulguin fer lactància materna en un segon nadó. Però també em dol que algunes ataquin a altres mares pel fet d'intentar ajudar a mares que estan tenint dificultats en la lactància. I el que em fa més ràbia és que es defensin dient que la lactància artificial és igual de bona que la materna i que mira que bé que hem pujat amb el biberó.



2 comentaris:

  1. Hola Inski,
    El meu cas no té res a veure amb tot això. És al contrari. Jo sí estava motivada. Estava convençudíssima de fer LME i havia llegit força. Al part i postpart m'hi va acompanyar una doula molt experta.
    Però la nena no deixava de perdre pes... més d'un 15% va perdre a l'hospital, i estava molt neguitosa i ansiosa, no deixava de mossegar-se les manetes. Fins que vaig ser JO la que va cridar l'atenció de la pediatra de l'hospital, i vam sortir amb un suplement donat amb xeringa, perquè ella tampoc ho va veure clar. El meu instint deia que allò no anava del tot bé.
    Van seguir mesos de sofà intensiu, tirallets, grups de lactància, assessores, tallada de frenet, visites a pediatres especialitzats en lactància... etc etc. Vaig fer tot el que recomanen els cànons. Pensa que, a pesar de prendre suplement, fins als 4 mesos la nena no va tastar un biberó, sino que jo li donava la LA amb relactador!!
    La qüestió és que, sigui pel motiu que sigui, mai vaig poder deixar la lactància mixta. Vaig fer un parell d'intents però tornava a perdre pes.
    Jo he vist lactàncies fàcils al meu voltant. Nadons que que queden tips amb la teta i s'adormen plàcidament... això no ens va passar mai a nosaltres.
    I això que, als 16 mesos, encara fem pit! i no li treguis!
    La meva experiència em fa pensar que, l'ésser humà, pel fet de ser un animal social, segurament durant segles ha resolt els casos de les dones que tenien poca llet, amb l'ajut de veïnes, parentes... Crec que és aquí on s'equivoca en CG al seu llibre, i és per això que la selecció natural no ha actuat amb tanta força contra la "llet insuficient". De fet, durant una temporada, una altra dona, amb excés de producció, em va estar donant bossetes de llet seva per a la meva nena.
    Estic farta de l'estigmatització que ara cau sobre les dones que hem de recórrer a lactàncies mixtes o artificials. Que si som gandules, que si no ens hem informat prou... Estic farta. Recordo les mirades a Kangura durant un taller de portanadons. No hi he tornat més. La veritat és que ara he agafat una mica de mania a totes aquestes talibanas de la teta, tant intolerants i intransigents amb les que no tenen la mateixa sort que elles. S'atrevirien a mirar malament, o a jutjar, a una persona que va amb cadira de rodes? O que porta ulleres?
    Au va, una mica més de ser bona persona, sisplau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per passar-te per aquí i per comentar!!
      El teu cas és una mostra de que no tot és blanc o negre i que la lactància mixta és possible i no cal acabar deixant la materna si mare i criatura no volen (que per cert, la teva nena i la meva es porten poquet ;-)). També és una mostra que a l'instint de la mare cal fer-li cas, nosaltres les primeres.
      És una llàstima que acabem sempre en dos bàndols quan, en realitat, estem al mateix vaixell.
      Moltes gràcies pel teu testimoni!

      Elimina