Tot arribarà

Un dia vindrem a buscar-te, jo ja en tinc ganes. Tinc ganes de tornar a fer vida dins meu, ganes de veure com creixes dins la meva panxa i de sentir com respires, com bategues i com et mous. Ganes que el teu pare, i aquest cop també ta germana, intentin notar un moviment, per petit que sigui. Tinc ganes de parir-te i completar la família. Tinc ganes que coneguis la teva germana i m'agradaria que us portéssiu poc. Però les coses no sempre surten com unx desitja i ella ja va tardar en arribar.

Aquesta vegada seria tot més directe, molt més ràpid i menys dolorós, sobretot emocionalment. Però encara hem d'esperar. La teva germana encara necessita el meu pit i jo la necessito a ella. Creiem que és millor posar per davant el seu aferrament segur que la teva arribada. Perquè sabem que tu un dia arribaràs i que pots esperar, que no tens pressa. 

Estic segura que el dia que arribis serà el moment idoni, igual que ho va ser quan va arribar ella. Al cap i a la fi, sempre serà un bon moment. Però no cal forçar la màquina. Sé que tens paciència i que me la transmets a mi. Per això et dic que ja penso en tu i que vaig preparant el niu perquè quan sigui el moment t'hi sentis com a casa.

T'estimo.

Empoderament i confiança

Últimament la paraula empoderament ressona molt al meu cap i és que ja fa un temps que em sento molt segura quant a la criança de la meva filla. Recordo que quan va néixer tot eren dubtes i inseguretats. Moltes vegades em sentia petita, que alguna cosa no estava fent bé, o que no la sabia entendre. A més, els comentaris externs no ajudaven i tot (o gairebé tot) m'ho qüestionava. Sembla mentida que els agents exteriors tinguin tanta força que a vegades no ens sentim (o no ens escoltem) a nosaltres mateixes i les nostres criatures.

Amb el temps, he anat sabent interpretar la meva filla (a part que ella es sap fer entendre cada vegada més), els comentaris externs han disminuït i hem vist els fruits dels nostres esforços per intentar mantenir els nostres principis sobre la criança. I entre d'altres em pregunto, per què han disminuït els comentaris externs? Jo creia que simplement jo no els reconeixia com a tals, justament per aquesta confiança que he adquirit, a part d'un tema hormonal, segons el meu parer. Però la meva mare em deia que ara tenen més confiança en nosaltres. Per una banda ho puc entendre, són els avis i àvies de la criatura, però per una altra penso si no podrien confiar una mica més des del primer dia. I ja no penso ni en els familiars més directes, penso en molta gent del voltant que es creu que en sap més que la pròpia mare. D'acord que algunes n'han criat un i dos i tres, però una mare, per molt novella que sigui, fa el millor que sap per la seva cria i una cosa és explicar una experiència o corregir una errada garrafal (com no alimentar-la o deixar-la sola tot el dia sense vigilància, per dir alguna cosa) i una altra és qüestionar segons quines actituds (per sort no ha estat sempre el meu cas): Si l'agafes es malacostuma, no tens prou llet, la teva llet no és prou bona, els nens i nenes mamen cada tres hores i s'hi estan 10 minuts, ja torna a estar al pit?, ha d'estar al cotxet perquè se li estiri l'esquena en comptes de tant portanadons, si l'acostumes als braços sempre dependrà de tu, si s'adorm al teu pit mai no sabrà dormir sola, o si s'adorm al teu pit, cada vegada que es desperi necessitarà el teu pit per tornar a dormir...

Avui dia, gràcies a que tenim molta informació al nostre abast i gràcies sobretot a que podem fer tribu (presencial i virtual), la paraula empoderament prèn més força que mai en les mares. Cito textualment la definició extreta de la wikipèdia:

Empoderamiento o apoderamiento, se refiere al proceso por el cual las personas aumentan la fortaleza espiritual, política, social o económica de los individuos y las comunidades para impulsar cambios positivos de las situaciones en que viven. Generalmente implica el desarrollo en el beneficiario de una confianza en sus propias capacidades.

El proceso que habilita a alguien a ganar poder, autoridad e influencia sobre otros, las instituciones o la sociedad. El empoderamiento probablemente se constituye por la totalidad de las siguientes capacidades:

• Tener poder de decisión propio.
• Tener acceso a la información y los recursos para tomar una decisión apropiada.
• Tener una gama de opciones de donde escoger.
• Habilidad para ejercer asertividad en toma de decisiones colectivas.
• Tener un pensamiento positivo y la habilidad para hacer cambios.
• Habilidad para aprender y para mejorar su propio poder personal o de grupo.
• Habilidad para cambiar las percepciones por medios democráticos.
• Mejorar la auto imagen y superar la estigmatización.
• Involucrarse en un proceso autoiniciado de crecimiento y cambios continuo sin parar.

Només hi trobo un però... seria molt millor que ja estiguéssim empoderades abans de parir, perquè no hi haguessin lactàncies fallides, per exemple i sobretot perquè els infants no en patissin les conseqüències, algunes aberrants, com deixar-lo plorar perquè s'acostumi a estar sol.

Normalitzant el part

Dilluns, al programa "Els Matins de TV3" van parlar de parts. Van ensenyar un part natural a casa i van mig ensenyar un altre part a l'hospital (podeu veure el vídeo aquí). Primer de tot he de dir que m'agrada que es parli de parts, sobretot naturals, perquè el part és un procés natural i si tot va bé, com hauria de passar en la majoria de casos, no necessita cap mena d'intervenció mèdica. Un altre tema és que a vegades no es respecten els temps i es dóna pressa a la dona. O que alguns ja van amb prejudicis sobre l'edat de la dona o si és primerenca o no (recordo un company de feina dient-me: "ui, primerenca! Sortiràs de comptes i t'hauran de xutar oxitocina, fer episiotomia i treure la nena amb fórceps... perdona?). Per altra banda, avui en dia ens sembla que tot ha de passar en un tancar i obrir d'ulls i no tenim paciència per moltes coses i és clar, un part no és un pim-pam, parts exprés n'hi ha pocs. Així doncs, que es parli de parts naturals ajuda a normalitzar una situació que d'un principi ja era natural i en els últims temps ha deixat de ser-ho. L'Helena Melero comença l'apartat dient que de 79000 dones que van parir el 2012 més de 4000 ho van fer de manera natural. Estem parlant de només un 5%!!!!! Ja sé que no vol dir que totes parissin amb el pack complet i que aquí n'hi deu haver moltes que l'única intervenció va ser l'epidural, però un 5% de parts naturals em sembla molt poc.

En aquest cas el part que van ensenyar va ser a casa. Tot i que jo no he parit ni pariré a casa, em sembla fantàstic que s'ensenyi que parir a casa també és una molt bona opció per parir (sempre i quan l'embaràs no hagi tingut risc i el part es presenti també sense risc, amb un bon pla de desplaçament en cas d'urgència). Com a mínim no et talla el rotllo haver d'anar cap a l'hospital i canviar d'àmbit en el millor dels casos (a algú li pot semblar una tonteria, però el dolor es controla molt millor si tens la resta de coses controlades i tu pots estar concentrada).

El que no em va agradar del programa va ser que s'ensenyés un part "frustrat" sense ensenyar-lo sencer. Posar-se l'epidural no és en cap cas un fracàs, però s'ha d'entendre i respectar que la protagonista pogués sentir frustració en algun moment, ja que ella desitjava tenir un part completament natural, com bé diu l'Helena Melero. Però podrien haver ensenyat un part natural a l'hospital, que també existeixen o, com a mínim, podrien haver ensenyat tot el part de la Paloma.

I finalment, el que no em va agradar gens va ser la intervenció de l'Empar Moliner (i mira que m'agradava, aquesta senyora!) perquè tot i haver passat per un part, no parlava amb propietat. Què vol dir que l'epidural és bonica? No em posaré a parlar de les coses bones i dolentes que pot tenir una analgèsia peridural, però pot ser moltes coses menys bonica. L'altra frase estrella: "Et fan espatarrar! Home, passa..." Hi ha moltíssimes maneres de parir i la menys natural és justament aquesta. Tan reivindicativa que és aquesta dona normalment i justament en aquest tema cal passar per l'aro? O passem per l'aro perquè no en tenim coneixement? Crec que per parlar i discutir un tema cal tenir-ne un mínim coneixement, si no, perds tota la credibilitat. I defensar una postura pel simple fet d'anar en contra de la persona que tens al davant no enriqueix el debat.

Finament vull agrair a la Paloma i la Sara per acceptar compartir un moment tan íntim.

Mea culpa

Segurament la majoria de nosaltres hem dit "Mea culpa" en algun moment. Els/les que hem rebut una educació religiosa segurament sabrem (sencera o en part) la pregària que diu

"... que he pecat, per culpa meva,

de pensament, paraula, obra i omisió.

Per la meva culpa, per la meva culpa,

per la meva immensa culpa..." Confiteor

Mai la vaig entendre, no he entès mai que una persona pogués "pecar", però les dues últimes línies han ressonat al meu cap més d'una vegada.

 

El tema es posa interessant quan parlem de mares:

• la meva criatura té calor perquè l'he abrigat massa...
• la meva nena s'ha encostipat perquè no l'he tapat prou...
• el meu nen ha caigut perquè no l'he agafat a temps...
• el meu nadó plora perquè té gana i no li he donat el dinar a temps...
• la meva nina té son i plora perquè no m'he adonat a temps que l'havia d'ajudar a dormir...
• el meu peque s'ha fet mal perquè no estava prou atenta...
• ...

Per què les mares ens acostumem a sentir culpables tan fàcilment? D'acord que una criatura acabada de néixer depèn essencialment de nosaltres, però hi ha moltes coses que nosaltres no les podem ni les hem de controlar! 

La cosa s'agreuja quan entrem més en el món de la criança on ens passem al blanc i negre: llet materna/llet artificial, collit/estivill, farinetes/sòlids, escola bressol si o no, treballar/excedència, etc. Però senyores i senyors! La vida no és en blanc i negre! Fins i tot a l'escala de grisos en trobem 256! I cadascuna fa el que creu i el que pot! I no per fer una cosa o una altra una és una mala mare!! No hi ha mares de primera i mares de segona! Estem totes al mateix vaixell! Estic tipa de llegir com una mare en qualsevol àmbit es sent agredida perquè segons ella li han dit mala mare quan aquestes paraules no apareixen enlloc! 

Serà perquè ens sentim culpables?

 

Una criatura? No hi cap a les nostres vides

Això és el que contestava normalment quan em feien la pregunta del milió. Sempre havia pensat que, amb el que m'agradava la meva feina, un fill o una filla no hi tenia cabuda. Per viatjar no em preocupava, sabia que podríem seguir viatjant, però a la feina hi dedicava moltes hores i no sabia com encabir-hi una criatureta. Però el rellotge biològic va anar fent el seu camí i un dia el tic tac va fer "ring". Així, va arribar un dia en que m'era igual tota la resta de coses. Volia ser mare i per tot el demés ja m'espavilaria. 

Quan finalment em vaig quedar embarassada, vaig seguir treballant com si res. Em trobava bé i per tant podia seguir gaudint de la meva feina, tot i que una mica més cansada. Vaig viatjar el que va fer falta, amb un total de 8 vols. Al final de l'embaràs vaig afluixar el ritme perquè el meu cos em va obligar, però vaig poder treballar fins el penúltim dia. I quan s'acostava el dia li deia al meu cap que no patís, que potser els dos primers mesos no existiria, però a partir de llavors aniria treballant a estonetes, si la nena em deixava. Ell reia i no em deia res. No té fills, però sabia de què anava el tema.

I va arribar el gran dia. El dia en que vaig conèixer la meva filla i me'n vaig enamorar. El dia que vaig passar a ser mare i la maternitat va capgirar tots els meus esquemes. El dia que les meves prioritats van canviar i el meu únic objectiu vital era criar aquella bebè que s'aferrava al meu pit. A partir d'aquell dia ho vaig tenir clar. No és que una criatura no hi càpiga, el que no hi cap és tot el demés!

Durant molt temps no he volgut saber res de la meva feina, de fet hi ha moooltes estones en que segueixo sense voler saber-ne res, només vull estar amb la meva nena. Però he d'anar a treballar. I quan hi vaig torna aquella Inski a qui li apassiona el que fa. Durant una estona, abans que em falti l'aire, surt la Inski que es vol menjar el món i vol contribuir a fer la vida més fàcil als demés. La que s'emociona amb una bona discussió i s'emprenya quan el codi no funciona. La que veu que li falten hores per dedicar-se a la seva feina....

Però no vull renunciar a la meva filla, no vull desconnectar d'ella ni un sol minut. I quan desconnecto per una estona, em sento bé i a la vegada m'entra la por de desvincular-me d'ella. Perquè sé que encara em necessita. Perquè gairebé cada dia en algun moment de la tarda em reclama, ara que sap dir mama. Perquè en aquests moments és la que dóna sentit a la meva vida. Perquè mai més tornarà a tenir 13 mesos. Perquè no em vull perdre les seves primeres passes. Perquè vull que sàpiga que em té allà sempre que em necessiti, tot i que jo sento que no sempre compleixo.

Hi ha algú a la sala que sàpiga clonar persones? Amb un parell d'Inskis més en tindria suficient....

Pastís de bolquers

Aquesta setmana vaig tard amb l'entrada, però entre una cosa i l'altra no m'hi he pogut posar abans! I així us mostro el regal que li hem fet a la meva cosina i la seva família pel naixement del seu tercer fill: un pastís de bolquers! 

Ja feia temps que hi donava voltes perquè al ser el tercer, doncs ja té de tot. A més, els bolquers són moooolt útils, tots i totes ho sabem!! Vaig començar a buscar per internet, però la majoria són a base d'enrotllar-los un a un i llavors muntar el pastís. A mi em feia molta mandra enrotllar-los un a un i també creia que quedaria millor si feia una espècie roda. Així que he anat a veure la meva cunyada que sempre té brillants idees i de seguida ha vist com s'havia de fer.

Primer de tot hem posat una base de cartró folrada amb paper d'embolicar. Després hem començat pel pis de dalt de tot. Per fer-lo, hem agafat 6 o 7 bolquers i els hem posat com en efecte dòmino. Aleshores hem enrotllat un bolquer i l'hem empalmat amb una punta de la tira i anar enrotllant com una "bola de l'oeste". Quan el teníem hem fet una llaçada perquè no es desfaci.

Pel segon pis, el mateix, però amb més bolquers i per començar a enrotllar, en comptes d'un n'hem posat 3 o 4. En total hem fet quatre pisos (més mig amb un sol bolquer), cada vegada amb més bolquers i a sota hem posat com una base de bolquers. No us sé dir les quantitats perquè hem anat fent a ull, però en total hem gastat uns 165 bolquers. Aquí en teniu el resultat!

El tercer i el quart pis han quedat força semblants, però m'han fet parar per por que es desmuntés...

Els podeu fer amb menys bolquers i menys pisos, o amb més. Només cal tenir en compte que com més gran el pis, més mans es necessiten perquè no es desfaci. Per lligar els pisos també es pot fer amb cinta més ampla, jo he agafat ràfia i llavors he fet dues llaçades a cada pis. També es poden afegir més regalets, per exemple un pot de colònia o de sabó gran per enganxar els pisos (nosaltres no hem enganxat els pisos) o algun pitet o algun peluix, etc...Jo hi he afegit un regalet per la mare, que és la bosseta que es veu a dalt de tot!

Desitjo que us agradi i que us atreviu a fer-ne algun quan us toqui fer un regal!

La roba i les talles

Ahir vam anar de rebaixes! Amb el que m'agrada a mi anar de compres i sentir-me Pretty Woman tornant a casa amb tot de bosses a la mà!! La meva mare sempre s'agafava un dia de festa a l'hivern i un altre a l'estiu per anar les dues tot el dia de rebaixes i dinar al mcdonalds! 

Ara ja no compro 40000 pantalons i alguna samarreta per mi, sinó que compro per la meva filla (bé, alguna cosa cau xD). I si ja era difícil amb mi trobar la talla adequada perquè cada marca té el seu propi tallatge i fins i tot en funció de la temporada i la model que fan servir pot variar, amb els bebès ja és un caos absolut!

La meva filla ha heretat un munt de roba de cosines i amigues. Quan vaig començar a preparar tota la seva roba abans que neixés ja em vaig tornar boja per classificar-la per talles. Al final vaig optar per posar tots els pijames un a sobre de l'altre i ordenar-los per mida. Però és clar, no em puc passar la vida plegant i desplegant roba per comparar-la (de desplegar-la ja se n'encarrega ella quan me la deixo plegada al sofà!)! amb el que al final et guies una mica per les talles i de tant en tant et trobes alguna samarreta que no li arribes a posar o algun pantaló que el primer dia que li poses li tapa el peu sencer i li has de treure.

Ja veia que hi ha alguna marca que fa tallatges més grans que d'altres, però m'ha costat un any sencer ser plenament conscient que n'hi ha que van amb una talla sencera desfassada de la resta... Per aquest motiu he decidit fer una taula comparativa de diferents marques i el seu tallatge de 0 a 5 anys, per si us interessa. 

Se'n podria fer un estudi detallat, però donaria per una altra entrada sencera, així que només vull destacar que Orchestra fa roba per prematurs (45 cm) i que Zara diferencia entre 36 mesos (94 cm) i 3 anys (98 cm), cosa que no sé si vol dir que el dia que els nens i nenes fan 3 anys passen de medir 94 cm al matí a 98 a la nit o què passa... La talla més estable sembla que és la de 5 anys, tot i que arriba a haver-hi una diferència de 5 cm, però és clar, no és el mateix 5 cm sobre 110 (4.55%) que 5 cm sobre 50 (10%). I és que la talla 1 va de 50 cm a 58 cm!!