Un premi! Quina il·lusió!!!

Tenia pensat parlar d'una altra cosa, però he vist que el blog ha rebut un premi i no he pogut estar-me d'acceptar-lo!! Per això l'entrada ha anat amb una mica de retard!

L'Elisabetsalie del blog manetesicosetes ha considerat aquest bloc mereixedor del premi One Lovely Blog Award! Moltíssimes gràcies per pensar-hi! Em fa molta il·lusió perquè és el primer premi que rebo pel bloc i a més, veure que algú el considera encantador és fantàstic.

Un cop reps els premi cal seguir les instruccions: explicar set coses sobre tu mateixa i premiar 15 blocs mereixedors del premi.


Set coses sobre mi (tot i intentar mantenir l'anonimat :-p):

1. Sóc apassionada pel que m'agrada x_x
2. Em costa decidir-me per les coses, però quan ho tinc clar no hi ha qui em pari :-p
3. Sóc somiadora ^_^
4. Des que sóc mare sóc més segura de mi mateixa :-o
5. M'agrada la meva feina o_o
6. A vegades sóc una mica sossa :-(
7. Sóc molt perfeccionista :-|

Premiar 15 blocs mereixedors del premi. Tots els blocs que referencio a la dreta de la pàgina hi són per alguna cosa. I tots serien mereixedors dels premi. Com que n'he de nombrar 15 i n'hi ha alguns que ja tenen el premi, anomeno els altres, per ordre alfabètic:

1. A flor de pell
2. Con la teta hemos topado
3. Diari d'una mare ginecòloga
4. Diario de una mamá pediatra
5. Dolce Far Niente
6. En minúsculas
7. Ibone Olza
8. Ja SOM aquí!
9. La Mama Vaca
10. Mà a mà, pell a pell, cor amb cor
11. Mareta meva...
12. Som la llet
13. Somsis
14. Una maternidad diferente
15. Un papá como Darth Vader...

 Moltes felicitats!!

• 
  
• 
  

Dia de la dona treballadora

Sóc dona treballadora des de fa uns anys. Però des de fa 14 mesos, també sóc mare treballadora. Crec que la incorporació de la dona al món laboral és un avenç molt significatiu a la nostra societat, però encara ens queda molt per fer. Hi ha una cosa que cal acceptar, les dones i els homes no som iguals, per molt que ens entestem en ser-ho. No som ni millors ni pitjors, simplement que cadascun i cadascuna tenim els nostres punts forts i els nostres punts febles. Em sembla terrible que per un mateix lloc de treball una dona pugui arribar a cobrar menys que un home, tot i fer les mateixes funcions. I tampoc em sembla bé que, en mitjana, les dones no arribem als mateixos llocs de treball de responsabilitat que els homes. A tot això se'n diu bretxa salarial. També he vist en aquests últims mesos, que tenir una criatura et canvia per complet la vida i sobretot a la dona. La meva parella i jo som uns privilegiats, ja que els dos ens podem combinar els horaris de feina i, gràcies a les àvies, aquest any ens podem combinar entre tots quatre perquè la petita no vagi a la llar. Però tot i així, el punt de vista de la meva parella i el meu no són el mateix. Ell és capaç de desconnectar, jo molt poques vegades (de fet, tot i que sembli rebuscat, no ho vull...). La meva feina m'encanta, però ara mateix m'és impossible dedicar-li les hores que li dedicava abans i si faig la meva jornada laboral (7,5 hores, però en faig una mica més) no arribo enlloc. I tot això passa factura. L'Eva Piquer citava al seu llibre "La Feina o la vida" a una escriptora que afirmava que una dona, per cada fill/a que té, escriu una novel·la menys, mentre que un home potser escriu un conte menys. Jo podria comptar-ho en forma d'articles i crec que no variaria gaire. Però no estic disposada a sacrificar la meva filla, que jo he decidit tenir i que encara em necessita, per una feina. Vull igualtat en drets, però això no vol dir que homes i dones hàgim de seguir exactament el mateix camí ni de la mateixa manera.

Quan neix una criatura, depèn completament de la seva mare (o de la seva figura d'aferrament primària). Per sort, la mare acostuma a sentir la mateixa necessitat d'aferrament i és amb el temps, quan la criatureta es va fent gran, que es fa més independent i la mare es relaxa. Hi ha mares que senten la necessitat de tenir el seu espai abans i d'altres més tard, però poc a poc, ens anem deslligant (en el bon sentit de la paraula), que no desvinculant. I segurament tot això es nota a la feina en un moment donat. És a dir, quan tornem de la baixa per maternitat ens costa concentrar-nos i a mida que van passant els dies (o mesos) ho portem millor. Per altra banda, els empresaris no veuen igual una dona amb fills que sense fills (segurament més d'una us hi heu trobat, ja a l'entrevista, a mi em va passar). Però, en què es diferencia (laboralment parlant) una dona amb fills, per exemple, adolescents d'una que no en té? Potser és perquè la meva filla té 14 mesos, però jo crec que a mida que es van fent més grans depenen menys de tu. Si es permet una reducció de jornada per cura de menors deu ser per alguna cosa.... El que jo veig és que quan una dona té un/a fill/a, hi ha una parada a la seva carrera professional, però pot tornar a ser la mateixa bona professional que era abans de parir. Igual que la parada pot ser per l'home, no em vull ficar a casa de ningú! El que crec que és important és que la criatura que acaba de néixer necessita que algú, a poder ser la seva mare o el seu pare (que per això decideixen criar), en tingui cura gairebé les 24 hores del dia. I pregunto, és necessàriament dolent que una dona (o un home) estigui un temps dedicant-se a una feina, si cap més important que la que li paga cada mes? Els infants són el futur de la nostra societat! Cal tenir-ne cura i fer que el dia de demà siguin persones com cal. No em vull estendre més, com a reflexió us deixo un mapa del 2011 amb els dies de baixa per maternitat/paternitat per país.

Pel que queda, feliç dia de la dona treballadora!

Fades i princeses

Fa uns mesos em van passar un vídeo sobre una empresa (que no penso fer-los propaganda) que es dedica a "l'Spa Educacional Infantil". És un espai (per desgràcia no és l'únic, a Sud Amèrica n'hi ha més) on les nenes (només poden ser nenes?) es poden disfressar de fades i princeses (és clar, només les nenes es disfressen de fades o princeses!?! I no es poden disfressar de res més?) i passar entre una i dues hores juntes, ja sigui per celebrar el seu aniversari o per estar a l'Spa. Sí, tal com ho heu sentit! Un spa infantil!! Compte, que deixen ben clar que el seu spa és educacional sobre la salut, el benestar i l'alimentació. Uf, menys mal, em quedo més tranquil·la! 

 

En l'alimentació no m'hi poso, perquè els menús que proposen no em semblen descabellats per ser un dia de festa, però salut i benestar...els serveis que proposen parlen per sí sols: manicura, pedicura, massatges, maquillatge de fantasia, pentinats i desfilada per una pasarel·la incloent vestuari i accessoris. I una de les frases estrella: En .......... enseñamos a nuestras princesas a cuidarse por dentro y por fuera. Ostres! Que estem parlant de nenes d'entre 4 i 12 anys! Que cuidar-se no significa maquillar-se ni pintar-se les ungles! Que em sembla fantàstic que a les nenes els encanti fer això (hauríem de revisar per quins motius hi arriben), però que es promocioni d'aquesta manera tan sexista i hipersexualitzada em sembla de jutjat de guàrdia! I que comencin amb aquest culte al cos tan petites... em sembla que hauríem de repensar-nos què volem que els nostres infants siguin quan es facin grans i quins valor els/les volem inculcar.

Espero que la meva filla no em demani d'anar-hi mai. Jo també vaig passar la meva època de models, i suposo que a la meva mare no li va fer cap gràcia perquè recordo que en vam parlar força i vam pactar alguna cosa. Ella sempre m'ha ensenyat que millor estar a prop que posar-s'hi de cul. Però per una banda, jo tenia 15 anys i per l'altra ara ho veig des de l'altra banda...

I vosaltres, hi portaríeu les vostres filles?

Tot arribarà

Un dia vindrem a buscar-te, jo ja en tinc ganes. Tinc ganes de tornar a fer vida dins meu, ganes de veure com creixes dins la meva panxa i de sentir com respires, com bategues i com et mous. Ganes que el teu pare, i aquest cop també ta germana, intentin notar un moviment, per petit que sigui. Tinc ganes de parir-te i completar la família. Tinc ganes que coneguis la teva germana i m'agradaria que us portéssiu poc. Però les coses no sempre surten com unx desitja i ella ja va tardar en arribar.

Aquesta vegada seria tot més directe, molt més ràpid i menys dolorós, sobretot emocionalment. Però encara hem d'esperar. La teva germana encara necessita el meu pit i jo la necessito a ella. Creiem que és millor posar per davant el seu aferrament segur que la teva arribada. Perquè sabem que tu un dia arribaràs i que pots esperar, que no tens pressa. 

Estic segura que el dia que arribis serà el moment idoni, igual que ho va ser quan va arribar ella. Al cap i a la fi, sempre serà un bon moment. Però no cal forçar la màquina. Sé que tens paciència i que me la transmets a mi. Per això et dic que ja penso en tu i que vaig preparant el niu perquè quan sigui el moment t'hi sentis com a casa.

T'estimo.

Empoderament i confiança

Últimament la paraula empoderament ressona molt al meu cap i és que ja fa un temps que em sento molt segura quant a la criança de la meva filla. Recordo que quan va néixer tot eren dubtes i inseguretats. Moltes vegades em sentia petita, que alguna cosa no estava fent bé, o que no la sabia entendre. A més, els comentaris externs no ajudaven i tot (o gairebé tot) m'ho qüestionava. Sembla mentida que els agents exteriors tinguin tanta força que a vegades no ens sentim (o no ens escoltem) a nosaltres mateixes i les nostres criatures.

Amb el temps, he anat sabent interpretar la meva filla (a part que ella es sap fer entendre cada vegada més), els comentaris externs han disminuït i hem vist els fruits dels nostres esforços per intentar mantenir els nostres principis sobre la criança. I entre d'altres em pregunto, per què han disminuït els comentaris externs? Jo creia que simplement jo no els reconeixia com a tals, justament per aquesta confiança que he adquirit, a part d'un tema hormonal, segons el meu parer. Però la meva mare em deia que ara tenen més confiança en nosaltres. Per una banda ho puc entendre, són els avis i àvies de la criatura, però per una altra penso si no podrien confiar una mica més des del primer dia. I ja no penso ni en els familiars més directes, penso en molta gent del voltant que es creu que en sap més que la pròpia mare. D'acord que algunes n'han criat un i dos i tres, però una mare, per molt novella que sigui, fa el millor que sap per la seva cria i una cosa és explicar una experiència o corregir una errada garrafal (com no alimentar-la o deixar-la sola tot el dia sense vigilància, per dir alguna cosa) i una altra és qüestionar segons quines actituds (per sort no ha estat sempre el meu cas): Si l'agafes es malacostuma, no tens prou llet, la teva llet no és prou bona, els nens i nenes mamen cada tres hores i s'hi estan 10 minuts, ja torna a estar al pit?, ha d'estar al cotxet perquè se li estiri l'esquena en comptes de tant portanadons, si l'acostumes als braços sempre dependrà de tu, si s'adorm al teu pit mai no sabrà dormir sola, o si s'adorm al teu pit, cada vegada que es desperi necessitarà el teu pit per tornar a dormir...

Avui dia, gràcies a que tenim molta informació al nostre abast i gràcies sobretot a que podem fer tribu (presencial i virtual), la paraula empoderament prèn més força que mai en les mares. Cito textualment la definició extreta de la wikipèdia:

Empoderamiento o apoderamiento, se refiere al proceso por el cual las personas aumentan la fortaleza espiritual, política, social o económica de los individuos y las comunidades para impulsar cambios positivos de las situaciones en que viven. Generalmente implica el desarrollo en el beneficiario de una confianza en sus propias capacidades.

El proceso que habilita a alguien a ganar poder, autoridad e influencia sobre otros, las instituciones o la sociedad. El empoderamiento probablemente se constituye por la totalidad de las siguientes capacidades:

• Tener poder de decisión propio.
• Tener acceso a la información y los recursos para tomar una decisión apropiada.
• Tener una gama de opciones de donde escoger.
• Habilidad para ejercer asertividad en toma de decisiones colectivas.
• Tener un pensamiento positivo y la habilidad para hacer cambios.
• Habilidad para aprender y para mejorar su propio poder personal o de grupo.
• Habilidad para cambiar las percepciones por medios democráticos.
• Mejorar la auto imagen y superar la estigmatización.
• Involucrarse en un proceso autoiniciado de crecimiento y cambios continuo sin parar.

Només hi trobo un però... seria molt millor que ja estiguéssim empoderades abans de parir, perquè no hi haguessin lactàncies fallides, per exemple i sobretot perquè els infants no en patissin les conseqüències, algunes aberrants, com deixar-lo plorar perquè s'acostumi a estar sol.

Normalitzant el part

Dilluns, al programa "Els Matins de TV3" van parlar de parts. Van ensenyar un part natural a casa i van mig ensenyar un altre part a l'hospital (podeu veure el vídeo aquí). Primer de tot he de dir que m'agrada que es parli de parts, sobretot naturals, perquè el part és un procés natural i si tot va bé, com hauria de passar en la majoria de casos, no necessita cap mena d'intervenció mèdica. Un altre tema és que a vegades no es respecten els temps i es dóna pressa a la dona. O que alguns ja van amb prejudicis sobre l'edat de la dona o si és primerenca o no (recordo un company de feina dient-me: "ui, primerenca! Sortiràs de comptes i t'hauran de xutar oxitocina, fer episiotomia i treure la nena amb fórceps... perdona?). Per altra banda, avui en dia ens sembla que tot ha de passar en un tancar i obrir d'ulls i no tenim paciència per moltes coses i és clar, un part no és un pim-pam, parts exprés n'hi ha pocs. Així doncs, que es parli de parts naturals ajuda a normalitzar una situació que d'un principi ja era natural i en els últims temps ha deixat de ser-ho. L'Helena Melero comença l'apartat dient que de 79000 dones que van parir el 2012 més de 4000 ho van fer de manera natural. Estem parlant de només un 5%!!!!! Ja sé que no vol dir que totes parissin amb el pack complet i que aquí n'hi deu haver moltes que l'única intervenció va ser l'epidural, però un 5% de parts naturals em sembla molt poc.

En aquest cas el part que van ensenyar va ser a casa. Tot i que jo no he parit ni pariré a casa, em sembla fantàstic que s'ensenyi que parir a casa també és una molt bona opció per parir (sempre i quan l'embaràs no hagi tingut risc i el part es presenti també sense risc, amb un bon pla de desplaçament en cas d'urgència). Com a mínim no et talla el rotllo haver d'anar cap a l'hospital i canviar d'àmbit en el millor dels casos (a algú li pot semblar una tonteria, però el dolor es controla molt millor si tens la resta de coses controlades i tu pots estar concentrada).

El que no em va agradar del programa va ser que s'ensenyés un part "frustrat" sense ensenyar-lo sencer. Posar-se l'epidural no és en cap cas un fracàs, però s'ha d'entendre i respectar que la protagonista pogués sentir frustració en algun moment, ja que ella desitjava tenir un part completament natural, com bé diu l'Helena Melero. Però podrien haver ensenyat un part natural a l'hospital, que també existeixen o, com a mínim, podrien haver ensenyat tot el part de la Paloma.

I finalment, el que no em va agradar gens va ser la intervenció de l'Empar Moliner (i mira que m'agradava, aquesta senyora!) perquè tot i haver passat per un part, no parlava amb propietat. Què vol dir que l'epidural és bonica? No em posaré a parlar de les coses bones i dolentes que pot tenir una analgèsia peridural, però pot ser moltes coses menys bonica. L'altra frase estrella: "Et fan espatarrar! Home, passa..." Hi ha moltíssimes maneres de parir i la menys natural és justament aquesta. Tan reivindicativa que és aquesta dona normalment i justament en aquest tema cal passar per l'aro? O passem per l'aro perquè no en tenim coneixement? Crec que per parlar i discutir un tema cal tenir-ne un mínim coneixement, si no, perds tota la credibilitat. I defensar una postura pel simple fet d'anar en contra de la persona que tens al davant no enriqueix el debat.

Finament vull agrair a la Paloma i la Sara per acceptar compartir un moment tan íntim.

Mea culpa

Segurament la majoria de nosaltres hem dit "Mea culpa" en algun moment. Els/les que hem rebut una educació religiosa segurament sabrem (sencera o en part) la pregària que diu

"... que he pecat, per culpa meva,

de pensament, paraula, obra i omisió.

Per la meva culpa, per la meva culpa,

per la meva immensa culpa..." Confiteor

Mai la vaig entendre, no he entès mai que una persona pogués "pecar", però les dues últimes línies han ressonat al meu cap més d'una vegada.

 

El tema es posa interessant quan parlem de mares:

• la meva criatura té calor perquè l'he abrigat massa...
• la meva nena s'ha encostipat perquè no l'he tapat prou...
• el meu nen ha caigut perquè no l'he agafat a temps...
• el meu nadó plora perquè té gana i no li he donat el dinar a temps...
• la meva nina té son i plora perquè no m'he adonat a temps que l'havia d'ajudar a dormir...
• el meu peque s'ha fet mal perquè no estava prou atenta...
• ...

Per què les mares ens acostumem a sentir culpables tan fàcilment? D'acord que una criatura acabada de néixer depèn essencialment de nosaltres, però hi ha moltes coses que nosaltres no les podem ni les hem de controlar! 

La cosa s'agreuja quan entrem més en el món de la criança on ens passem al blanc i negre: llet materna/llet artificial, collit/estivill, farinetes/sòlids, escola bressol si o no, treballar/excedència, etc. Però senyores i senyors! La vida no és en blanc i negre! Fins i tot a l'escala de grisos en trobem 256! I cadascuna fa el que creu i el que pot! I no per fer una cosa o una altra una és una mala mare!! No hi ha mares de primera i mares de segona! Estem totes al mateix vaixell! Estic tipa de llegir com una mare en qualsevol àmbit es sent agredida perquè segons ella li han dit mala mare quan aquestes paraules no apareixen enlloc! 

Serà perquè ens sentim culpables?